Situació
Vista del turó on es drecen les escasses restes del castell.
ECSA - J. Bolos
Les minses restes d’aquesta fortalesa s’emplacen sobre el turó que domina el poble de Sant Esteve de Llitera, a l’esquerra de la Sosa de Peralta, des d’on es controla la plana de la Llitera.
Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG783428.
Sant Esteve de Llitera és a uns 6 km de Binèfar per la carretera local A-133 en direcció nord. Des de la vila, una pista en molt mal estat permet pujar fent ziga-zaga pel vessant septentrional del turó fins a les ruïnes del castell. (JRG)
Història
La versió portuguesa de la Crònica del moro Rasis consigna el castell Destibem dins els dominis de Lleida, i per tant, és possible que d’antuvi Sant Esteve formés part de la línia defensiva musulmana. Una vegada conquerida la veïna ciutat de Montsó pel rei Pere I de Ribagorça el 1089, Sant Esteve de Llitera adquirí protagonisme com a posició estratègica de la frontera lleidatana. L’any 1090 el comte Ermengol IV d’Urgell projectà la conquesta d’aquest castell, bo i recaptant l’ajut del comte Ramon IV del Pallars Jussà i d’altres nobles del país, però ara com ara tot fa pensar que l’expedició militar s’estavellà davant els murs de Calassanç, i que la presència urgellesa en aquestes terres de la Llitera fou efímera. De fet, la sort de Sant Esteve anà lligada a la de Tamarit de Llitera, ambdós llocs conquerits per Alfons el Bataller el 1107. Tot indica que les incursions almoràvits arribaren amb força fins a Sant Esteve i que el terme patí un seriós despoblament. Un instrument de l’any 1116 consigna que Alfons el Bataller concedí en heretat a Ximino Lópiz les cases amb les heretats d’un tal Iben Annezar que eren a Sant Esteve de Llitera, a més d’un bon lloc per fer cases “in illo alhizen de illo kastello”, a condició que tot ho tingués ben poblat i conreat. Tot seguit fou organitzada la tinença de Sant Esteve, que el rei confià al cavaller Pere Gausbert de Cornudella (1118-37), senyor de Sanui i d’altres llocs ribagorçans.
La senyoria dels Cornudella no tingué continuïtat, la qual cosa fa pensar que la posició quedaria en situació indecisa els anys que precediren la conquesta de Lleida. Inferim que vers mitjan segle XII Sant Esteve de Llitera devia ser repoblat de manera definitiva per catalans a fur d’Aragó, sota l’alta sobirania dels comtes reis i la direcció del llinatge dels Alcalà. Consta que Dodó d’Alcalà fou succeït en el domini del castell per Pere d’Alcalà, en temps del qual es registra l’estada del rei Alfons el Cast (1174). Aquest mateix monarca encomanà a Bertran de Santesteve la repoblació del proper castell de Castelló de Carboneres “ad consuetudinem et forum Barcchinone” (1179), i lliurà en esponsalici el castell de Sant Esteve a la reina Sança de Castella, amb nou castells més, a condició que rebés el consegüent homenatge dels mateixos castlans que els tenien llavors (1187). Després, hom consigna que Sant Esteve de Llitera figura entre els castells veïns que tant la comtessa Aurembiaix (1226) com els Cabrera (1243) traspassaren als barons de Peralta. Al segle XIV el feu de Sant Esteve revertí a la corona. (JBP)
Castell
Mur meridional del castell, amb les restes de l’antiga capella romànica de Sant Esteve que tenia adossada.
ECSA - J.I. Rodríguez
Les restes del castell són situades a la part de llevant del turó, la qual és separada per un fossat de la seva part ponentina. Aquest vall fa 12 m d’amplada i 3 m de fondària i es troba clarament excavat al rocam guixos que caracteritza aquesta zona muntanyosa de l’anticlinal de la Llitera.
El costat oriental és el més alt i de superfície més gran; conserva encara restes dels murs perimetrals de la fortalesa medieval, els quals tenen alguna filada de base feta de carreus de gres, si bé allò més predominant és l’encofrat; al costat nord és on es conserven en major alçada les parets, que arriben a 3 m a la zona del fossat, i tenen un entrant que suggereix que hi havia hagut una torre rectangular al mig del mur. Al mig de la superfície que ocupava el castell hi ha el monument que la població de Sant Esteve va dedicar al Sagrat Cor l’any 1959.
Al sud de l’estructura principal hi ha un replà que la separa d’una roca vertical, aprofitada per a recolzar-hi l’església del lloc poc després de la conquesta cristiana. D’aquest temple, en resta el mur nord.
A l’extrem més occidental del turó hi ha una torre de planta quadrangular. J. Guitart diu que correspon a una torre del castell de Sant Esteve, aprofitada després com a campanar de l’església, cosa difícil d’explicar pel fet que es troba a l’altre costat del fossat, si no és que correspongués a una ampliació de la primitiva fortificació. De fet, per tot el costat meridional hi ha restes de murs que correspondrien al primitiu nucli habitat de l’indret, situat en una zona més habitual que no l’amagada posició que té el poble actual.
La troballa de restes de ceràmica grisa confirma el que sabem per la documentació i per les estructures conservades, és a dir, que es tracta d’una fortalesa de possible origen islàmic que pervisqué en època cristiana, immediata a la conquesta de la zona, a la qual podria correspondre la filada de base del mur meridional; altres murs que hi ha, com el septentrional, correspondrien a una època ja més tardana, datable al voltant del segle XIV. Aquesta fortalesa formava part de la xarxa de castells construïda al peu de la muntanya: Albelda, Tamarit, Sant Esteve i Montsó, aquest darrer visible des del castell que tractem. (JRG)
Bibliografia
- Guitart, 1976, vol. 1, pàg. 131