Situació
Fortificació d’estructura complexa, una de les més ben conservades del Segrià.
ECSA-J. Bolòs
El castell de Sarroca és situat dalt d’un turó de roca sorrenca als peus del qual, per la banda S-E, s’estenen les cases del poble de Sarroca de Lleida, el qual s’emplaça a la confluència de la vall de Cova Bona amb la de la Vall Major.
Mapa: 32-16 (416). Situació: 31TBF965926.
Sarroca de Lleida és a 18 km de Lleida per la carretera N-230. (JRG)
Història
La fortalesa de Sarroca té potser el seu origen en època islàmica, tot i que alguns historiadors creuen que és més tardà, com revela la seva arquitectura.
Les referències històriques documentals d’aquest castell són tardanes. El lloc és esmentat des del segle XIII i la seva fortalesa des de la meitat del segle següent. L’any 1357 el rei Pere III vengué a Francesc de Santcliment, ciutadà de Lleida, tota la jurisdicció (mer i mixt imperi) del castell de Sarroca, tot i que sembla que els Santcliment ja posseïen des de feia temps el domini senyorial sobre aquestes contrades.
Segons el fogatjament dels anys 1365-70, Sarroca, amb 54 focs, era del mateix Francesc de Santcliment. Aquesta nissaga posseí l’indret de Sarroca fins el 1618, any en què el van vendre a Josep de Castellvell, senyor de Maials. Posteriorment el domini passà als Bassecourt, comtes de Santa Clara i barons de Maials, i des de la darreria del segle XVIII fins a la desamortització de l’any 1831 Sarroca fou de la família barcelonina dels Matas.
La fortalesa de Sarroca encara tingué un important paper durant la guerra del Francès i fou ocupada pels carlins el 1836. (MLIR-JRG)
Castell
Planta d’aquest castell, a escala 1:400, amb indicació dels diversos recintes.
J.R. González-J.I. Rodríguez
El castell de Sarroca és, després dels existents a la ciutat de Lleida, el més important del Segrià. La seva situació a l’extrem occidental d’una elevació que delimita la Vall Major per l’esquerra el convertia en un lloc estratègic en el camí de Lleida a Tortosa. Està construït sobre una roca de gres que correspon a un paleocanal, el qual ha estat tallat per l’est, que és la part més accessible, per a fer un fossat. La roca de gres de la part oriental ha caigut i es troba desplaçada 90° dintre del fons del vall.
L’accés al castell es devia fer pel mateix fossat, concretament per la part est de la fortificació, on encara s’endevinen restes d’una estructura rectangular que es podria associar amb una torre porta. Del castell s’aprecien diversos recintes: el superior, molt allargassat i en posició central, encara manté les filades de baix del mur perimetral, les quals són fetes de carreus rectangulars de mida grossa; per sobre d’aquestes filades de baix es conserva el morter interior dels murs, amb l’empremta dels carreus que han estat espoliats. La planta del recinte és gairebé rectangular, amb una cantonada molt oberta al costat oest i restes de dos contraforts rectangulars molt propers al mig del mur meridional. Les característiques d’aquest primer recinte recorden el castell de Torrent de Cinca, si bé en aquest cas l’aparell és més gruixut i sembla que es podria relacionar amb els primers temps de la conquesta cristiana.
A la banda nord del recinte sobirà es construí una cisterna de forma quadrangular, feta de carreus i amb accés pel mig de la volta de mig canó; fa 4, 7 m per 4 m. El seu mur oriental està trencat i ara comunica amb una sala de planta rectangular, coberta per volta de canó de mig punt i que fa 4, 7 m d’ample per uns 14, 5 m de llarg. Tant les parets com la volta estan fetes d’encofrat i tenen dues capes d’arrebossat; crida l’atenció en el nivell d’impostes que corre a cada costat una filera de petits forats rectangulars que suggereixen l’existència d’una mena de cel ras. Al costat sud-oriental s’aprecia com el morter recolza a la part inferior del mur nord. Tota aquesta sala o galeria septentrional és feta al mateix moment, però posteriorment a la cisterna. Sembla que al costat immediat d’aquesta sala hi ha restes d’una altra cambra més petita, també posterior, però que va ser incorporada a la construcció general d’aquest àmbit semisubterrani. A la banda nord de la sala hi ha tres espitlleres d’una esqueixada buidades en l’encofrat; la central és cegada per la base de la torre rectangular, que és la construcció que actualment destaca més de tot el castell de Sarroca.
Es tracta d’una torre de base atalussada, però de manera esglaonada i aparentment massissa, sobre la qual hi ha un pis de parets rectes que tenia dues grans finestres al nord-est i a l’est, d’arc apuntat amb l’intradós decorat per una senzilla traceria gòtica; no sembla pas que tinguessin festejadors com indica V. Buron. A l’oest hi ha una finestra de característiques semblants però més petita, la qual és l’única que conserva la decoració gòtica gairebé intacta. Té també dues petites espitlleres, l’una al nord i l’altra a l’oest. La planta principal fa 3, 8 m per 2, 9 m i el gruix del mur és de 110 cm. Tota l’estructura està feta de carreus rectangulars, amb marques de picapedrer i amb algun grafit per sobre. Aquesta sala és coberta per volta apuntada. La cornisa que marcava el nivell d’impostes va ser repicada quan es modificà el seu interior: rebaixant el terra 1 m, obrint una finestra al nord, arrebossant les parets i, sobretot, trencant tot el mur sud per recolzar una paret d’encofrat que corresponia a una cambra rectangular construïda sobre la sala inferior, la qual devia estar coberta per un sostre de fusta segons es pot deduir dels arrencaments dels dos arcs diafragma que es troben encara al mig del mur i a uns 2 m d’alçada, els carreus dels quals contrasten amb el morter i la maçoneria del mur.
Per la part nord-oest, per sobre de la roca de gres, hi ha la muralla corresponent a la sala inferior, la qual mostra un tram amb una mena de bestorre, que posteriorment va ser folrada per una segona construcció o mur d’aparell semblant i que podria lligar amb el moment de la construcció de la nau superior. Aquest mur es conserva parcialment per l’oest i també per l’est, directament relacionat amb l’estructura de la porta d’entrada ja indicada, però sobretot és per la part meridional on paral·lelament al mur superior té una presència encara notable, tot i que molts dels carreus han estat espoliats deixant a la vista el morter interior. A aquest moment sembla que correspon la construcció d’una nova cisterna, també rectangular i coberta amb volta semicircular, que es troba parcialment plena de runa al replà occidental clos pel recinte inferior.
Finalment, des del costat nord-oest, seguint per tota la banda de ponent i el costat sud, hi ha el mur del recinte jussà, fet de pedra calcària, el qual contrasta amb el gres que domina en les fases anteriors de tota la fortalesa. Presenta carreus de diferents mides, col·locats al llarg i de través, ben lligats amb argamassa i que a la banda meridional prenen una inclinació atalussada per adaptar-se millor a la seva funció de folrar el cingle rocós que és la base del castell, assegurant d’una banda la seva estabilitat i de l’altra augmentant al màxim les dimensions del recinte de la fortalesa.
Precisament per sota de la roca de gres s’han excavat túnels, als quals s’accedeix per tres entrades i que serviren com a refugi durant la Guerra Civil Espanyola. El castell de Sarroca necessita una urgent consolidació, ja que hi ha hagut caigudes recents de blocs i de les petites balmes que formen la roca.
Seria força interessant fer-hi una intervenció arqueològica, ja que és una fortalesa que es pot datar almenys del segle XIII i que fou modificada i ampliada al XIV i novament al XVII. Probablement a partir del segle XIX el castell restà abandonat i abocat a l’espoli, moment en el qual es devien obrir forats a la sala inferior i a la cisterna per accedir-hi fàcilment i es tancà el pis de la torre per utilitzar-lo com a colomer. La presència de ceràmica grisa confirma aquesta datació, si bé no cal descartar un precedent islàmic, com molts autors han suggerit. (JRG)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 879-884; Buron, 1989, pàg. 242.