Situació
Una part del mur est del castell, el més ben conservat, on és visible el sistema de construcció amb maçoneria i morter.
ECSA-J.I. Rodríguez
Les escasses ruïnes d’aquest castell són dalt d’un tossal al nord-oest del poble de Sunyer, que s’emplaça vora el riu de Set, al sector septentrional del terme.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TBG992999.
Per a arribar a Sunyer des de Lleida cal agafar la carretera N-230 en direcció a Tortosa, passant per Sudanell, i un cop fets uns 12 km, hom troba una desviació a mà esquerra que mena al poble de Sunyer després d’uns 2 km. (JRG-MLIR)
Història
El castell de Sunyer és esmentat a l’inici del segle XIII, quan l’any 1218 Ramon de Cervera va vendre’n la senyoria a Arnau de Sanaüja, pel preu de 1 800 morabatins. El darrer senyor d’aquest llinatge, Pere de Sanaüja, testà el 1342, i els seus marmessors traspassaren el domini jurisdiccional de Sunyer a Pere Sescomes, nebot del bisbe Arnau Sescomes, pel preu de 5 000 sous. Amb posterioritat, l’any 1358, Pere Sescomes cedí els pobles de Sunyer, Vinfaro, Alcanó i Alfés al seu fill Joan Sescomes, àlies de Borriac.
Segons el fogatjament de 1365-70, Sunyer tenia 34 focs, i n’era senyor Joan de Borriac, ciutadà de Lleida. A la segona meitat del segle XV consta que Sunyer era del capítol de Lleida, institució que mantingué la senyoria sobre l’indret fins a la desamortització del segle XIX. (MLIR-XEC)
Castell
Actualment, al tossal on hi havia el castell hi ha dos grans dipòsits d’aigua potable, per a accedir als quals s’ha construït una pista fins al planell del cim. Encara es conserva, però, en la part oriental del planell, les restes d’una construcció rectangular amb una possible torre, també de planta rectangular, al seu costat meridional. Tota l’estructura conservada correspon al mur perimetral que defensava la fortalesa, de la qual no hi ha cap altre testimoni visible; segurament serví de pedrera per a les construccions de la població a partir del segle XIX. Aquesta espoliació també va afectar la part exterior de les parets conservades, les quals solament mostren les capes de morter i maçoneria, que encara arriben als 2 m d’alçada al llenç de migjorn, però sense superar mai la superfície del cim del tossal. El mur est, amb una longitud d’uns 21 m, és el més llarg i té la peculiaritat d’haver conservat quatre filades de carreus rectangulars a la part inferior del mig, les quals tapaven una esquerda de la roca de gres que va servir de fonament a la fortalesa. Precisament a sota hi ha una de les tres entrades a la galeria subterrània excavada en la marga basal com a refugi durant la Guerra Civil Espanyola i que recorre d’est a oest aquesta part del subsol del tossal.
En una terrassa del pendent occidental hi ha encara in situ una sitja que conserva la tapa circular amb orifici central. Aquesta sitja està pràcticament buida i fa més de 2 m de fondària.
R. Pita l’any 1955 ja va reconèixer l’existència a Sunyer de les restes indicades, les quals per la ceràmica localitzada va atribuir a època islàmica. Tanmateix, sense descartar l’existència d’una fortalesa durant aquest període en un tossal tan estratègic de Sunyer, no s’ha d’oblidar que el castell va perdurar posteriorment, cosa que demostren les ceràmiques grises i el tipus d’estructura murada conservada, la qual sembla correspondre més aviat a una obra ja cristiana, si bé no gaire allunyada del temps de la conquesta de la zona, l’any 1149. (JRG)
Bibliografia
- Pita, 1958, XXII, pàg. 57; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 928-930.