Situació
El turó de la Pleta, al nord de la vila, on es drecen les restes del castell.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell de Tamarit s’emplacen al turó de la Pleta, al sector nord de la vila, en un dels darrers contraforts de la serra de la Gessa, que domina una clotada natural afaiçonada per la Sosa de l’Hortàs.
Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG861390.
Procedent d’Alfarràs, passa per Tamarit de Llitera la carretera C-148, que es dirigeix a Binèfar. Podem pujar al castell des del Carrer Major i el carrer de Bonveí, o des de l’església de Santa Maria la Major, per una pista que porta fins al cim del turó de la Pleta; actualment és arreglat com a parc públic. (JBP-CPO-JBM)
Història
No hi ha dubte que tot el rodal de Tamarit formà part del territori dels ilergets i que, segons les importants restes arqueològiques del sector, fou una zona poblada fins a la romanització, que hi fou també intensa. Amb tot, les primeres dades instrumentals indiquen que durant l’època de dominació islàmica, Tamarit esdevingué una plaça important del districte de Lleida. L’historiador al-Räzì (segle X) fa esment de Tarbit com un dels castells importants que capitularen en el moment de la conquesta àrab (v 717). Hom interpreta que fou un lloc d’assentament militar, concretament del subgrup barbaresc dels Banü Tamarit, i d’aquí va derivar el nom actual. Segons les fonts aràbigues, Tamarit va dur una vida tranquil·la fins el 1082, any en què s’hi registra l’estada del mític Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, que hi entrà sense dificultat i fortificà el castell. Segurament Tamarit de Llitera era una de les poblacions que pagava paries al comte de Barcelona (1064). L’erudit local P. Mola de Vinacorva també consigna la conquesta temporal de Tamarit pel rei d’Aragó (1065), amb la consegüent fugida de la població mossàrab una vegada que la vila fou recuperada pels musulmans de Lleida (1070), però d’aquest punt no hi ha constància documental, ni tampoc si fou en aquesta data o alguns anys més tard.
Els avenços dels vescomtes d’Àger per la vall de la Noguera, les incursions dels comtes d’Urgell per la Sosa de Peralta i la conquesta de la ciutat de Montsó per part de Pere I de Ribagorça (1089) van situar el castell de Tamarit a la primera línia fronterera.
L’any 1090, el comte Ermengol IV d’Urgell ja projectà la conquesta de tot aquest sector de la Llitera amb ajuda del comte de Pallars Jussà i dels nobles del país, però l’expedició urgellesa s’aturà davant els feréstecs murs de Calassanç, i el comte d’Urgell s’adreçà aleshores contra la ciutat de Balaguer (1091), bo i consolidant l’enclavament d’Albelda. Semblantment, en la lluita pel control de Lleida, Pere I de Ribagorça sobrepassà la posició de Tamarit i s’instal·là al castell d’Almenar (1093).
Les comunicacions amb Lleida eren cada vegada més difícils, però tot i això el castell de Tamarit resistí amb èxit la primera incursió de les tropes del rei d’Aragó (1104). No fou així quan Alfons I el Bataller assetjà la població, per segona vegada. Consta que en l’expugnació de la fortalesa participà activament el bel·licós bisbe Esteve d’Osca, i que el primer a entrar a la vila fou un tal Esteve d’Estadella, cosa que no devia resultar gaire fàcil, ja que llavors aquest cavaller va ser altament recompensat per l’esmentat rei. D’acord amb l’advocació a sant Nicolau que tenia la capella del castell, això devia haver succeït el 6 de novembre de l’any 1107. De manera immediata fou organitzada la tinença de Tamarit i la senyoria restà en poder dels germans Galí Joan (1108-10) i Fortuny Joan (1111-17), tal vegada notables mossàrabs de la mateixa contrada; el rei premià llurs serveis amb l’almúnia lliterana d’Abin Hamet (1108).
Aquesta primera conquesta cristiana resultà efímera, ja que en data indeterminada, cap al 1118 o bé després de la batalla de Fraga (1134), com afirmen alguns autors, el castell de Tamarit retornà a poder almoràvit.
En la recuperació definitiva de la Llitera van destacar els senyors d’Estopanyà, feudataris dels comtes de Barcelona. Cap al 1143 el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona com a príncep d’Aragó va prometre al noble Pere I d’Estopanyà el castell de Tamarit, encara per conquerir, a “fueiro de Aragone”. Segons notícies retrospectives, Pere I d’Estopanyà no es va limitar a esperar tranquil·lament la recompensa, sinó que ell mateix dirigí la conquesta definitiva de Tamarit, així com la del veí castell d’Albelda. Lògicament, en una empresa de tanta envergadura, Ramon Berenguer IV va tenir molts i qualificats col·laboradors, especialment els ordes militars i els tresors de la seu de Roda. Sovint els historiadors consignen que Tamarit va capitular al mateix temps que Lleida (24 d’octubre de 1149), però la notícia no és del tot segura.
Així doncs, Pere I d’Estopanyà i els seus fills Bernat d’Estopanyà (1167-72) i Berenguer de Tamarit (1172-75), que originà una branca amb aquest cognom, foren senyors de Tamarit, i com a tais procuraren la restauració religiosa, cosa que confiaren al cèlebre Gombau de Camporrells, i la repoblació de la vila mitjançant condicions avantatjoses. Gent de parla catalana, d’Estopanyà, Calassanç, Camporrells, Seganta, Soriana, Castre, Cornudella, etc., fins i tot de Guissona, de totes les condicions i edats, vingué a colonitzar la plana lliterana. A mitjà termini, però, com que l’avanç continuava cap al sud i la vila es trobava en franca decadència, amb una aljama musulmana cada vegada més residual, el rei Alfons el Cast hagué d’atorgar una carta de poblament als habitants de Tamarit (1169). A fi d’atraure-hi nous pobladors, el rei hi confirmà els privilegis i els antics termes (des de la Segarra fins al Sas), concedí el fur de Saragossa i la franquesa de llurs possessions, establí un dia de mercat, i només es reservà un lloc a la vila per al seu palau, unes quantes jugades de terra en domini, i els drets sobre els forns, banys i comunals. Sis anys després, el mateix rei encara amplià més aquestes noves garanties judicials, com la d’apel·lar directament a l’oficial reial, amb el dret de fer llenya i de pasturar a les serres, comminant a la destrucció de les cases dels qui s’oposessin a aquesta carta (1175).
Al llarg de l’edat mitjana la universitat de Tamarit obtingué la confirmació dels esmentats privilegis pels successius monarques, com ara Pere el Catòlic (1210), Jaume I (1266, 1275), que a més concedí la celebració de fires, la primera per Sant Lluc (1256), Pere el Gran (1283), Alfons el Liberal (1286) i Jaume II (1291). La presència d’una notable aljama jueva, així com d’un elevat nombre de menestrals, fa palès el desenvolupament econòmic i comercial de Tamarit en aquell temps. A canvi, la vila es mostrà sempre fidel col·laboradora de la monarquia. Si ja Alfons el Cast fa esment dels bons serveis prestats a la corona, Jaume I en la seva Crònica així com el cronista J. Zurita consignen la decidida i oportuna intervenció dels tamaritans en diversos fets d’armes: en la guerra contra Guerau IV Ponç de Cabrera assetjaren els castells d’Albelda i d’Albesa (1228); contra els rics homes d’Aragó demoliren el castell de les Celles, rendiren els de Ràfels i Pomar (1265), i també prengueren el castell de Pinafox (1266); semblantment, contra el comte de Foix (1277) i els nobles catalans, acudiren a Ponts, Menàrguens i Balaguer (1280). Tanmateix, la vella aspiració dels jurats que la vila de Tamarit no fos separada del domini reial no es respectà gairebé mai, fins a la incorporació definitiva per Pere el Cerimoniós el 1373. A més d’una nova infeudació del castell a favor dels barons de Peralta (1187-1328), els reis lliuraren la vila diverses vegades per raó d’esponsalici: a Sança de Castella (1174, 1187), Elionor de Castella (1221) i Violant d’Hongria (1240). Després, consta que Jaume I empenyorà el castell i la vila de Tamarit a Constança de Montcada, comtessa d’Urgell (1266). Al començament del segle XIV els monarques posaren les bases del règim municipal, representat per tres jurats i trenta consellers (1323).
El primer cens conegut de Tamarit (1397) computa un total de 394 focs o cases (uns 1 800 habitants), repartits entre la vila murada i una dotzena de caseries: el Campell, el Gaió, el Torricó, Cuquet, el Pou, Fondals, Forçades, Montanera, Solaner, etc. Llavors la vila de Tamarit tenia set barris, alguns dels quals amb noms ben curiosos: la Cidiella, Penya, Corba, Plaça Vella, Bonveí, d’Albelda, Porta de Lleida i el Barri Nou. (JBP)
Castell
Un aspecte de les ruïnes del recinte superior del castell.
ECSA - J. Bolòs
El castell, segons tots els autors que l’han estudiat, era format per tres recintes murats esglaonats. El més alt, que és també el més petit, es troba al nord-oest del conjunt fortificat; pel costat de ponent és l’únic punt que comparteix la defensa amb els altres dos recintes. Es compon d’una estructura rectangular, de la qual solament resta la cantonada nord-oest i bona part del mur septentrional. Tota l’obra és feta amb grossos carreus lligats amb un fort morter que segueixen un mòdul predominantment quadrat, al voltant de 40 cm, i que són col·locats de través. No obstant això, també hi ha alguns carreus posats al llarg que arriben a tenir 1 m de llargada. Es conserven sis filades, que formen una forta base a la part superior realitzada de maçoneria amb morter, segons la tècnica de l’encofrat, i de la qual es conserva fins a 1 m d’alçada. Per l’est es veuen algunes filades a la part inferior de la roca, la qual és pròpiament una muralla natural per tota la cara meridional.
Pel nord i nord-est del nucli anterior hi ha el segon recinte, situat uns 20 m a sota. Té una forma rectangular, amb muralles perimetrals, de les quals destaca l’oest perquè té una torre també de planta rectangular d’uns 7 m d’alçada, feta de carreus de pedra quadrats, posats de través i en forma atalussada, a la part inferior. A la part superior, l’obra segueix fins a 4 m amb parets encofrades que interiorment presenten un farciment de tàpia. La torre s’uneix a la muralla per un curt mur de carreus gruixuts. Finalment, al costat nord, destaca l’existència d’una torre albarrana de planta semicircular. Aquesta té en dos nivells sengles espitlleres sobreposades, que indiquen ja una utilització artillera; els murs són fets de maçoneria amb les juntes mostrant una gruixuda morterada. El que es conserva del parament septentrional d’aquest segon nucli es troba en un estat força precari i té senyals de reparacions en diferents moments.
Pel costat nord-est, hi ha el tercer recinte. Aquest té una perllongació de la muralla, amb una torre rectangular. Després gira en angle recte i va en direcció a l’actual església de Santa Maria la Major; és fet amb carreus molt quadrats. Paral·lelament, hi ha indicis d’un altre mur que anava pel costat occidental, baixant de la muralla corresponent del segon nivell, i girava per tancar per la part meridional. En aquest angle el parament és fet de carreus posats al llarg i de través. L’espai deixat per aquesta disposició dels murs és força ample i podria correspondre al lloc on hi devia haver part del primer hàbitat islàmic. Avui s’aprecien les espones dels camps en què s’adaptà la superfície en època postmedieval. En la part de dalt d’aquest recinte, paral·lel a la muralla meridional del segon recinte, es conserva la part occidental d’una gran nau rectangular, excavada parcialment en la roca. Aquesta nau és coberta amb volta de canó, feta de maçoneria, i té un arc toral de carreus en el que podria ser la part central, ja que tota la banda oriental ha caigut. L’entrada és per la banda sud i sembla que podria correspondre a una cisterna.
L’origen islàmic de la fortalesa de Tamarit és inqüestionable per a tots els autors, ja que les mateixes notícies històriques ho confirmen, però és difícil establir-ne una datació perquè es desconeix l’evolució de la fortificació islàmica i l’adaptació que en feren els cristians a partir del segle XII. R. Pita ja indicà que devia ser una fortificació important que formava part d’una línia defensiva islàmica situada al nord de Lleida, i que anava des de Montsó fins a Balaguer, passant per Tamarit. Per a J. Guitart, la torre albarrana és semblant a les de Castelló de Farfanya, a la Noguera, les quals considera islàmiques, i atribueix la de Tamarit al mateix moment; tanmateix, pel tipus de parament com sobretot per les troneres espitllerades, cal pensar que es tracta d’una construcció d’època baixmedieval. Dins la plenitud del món islàmic es podrien datar la major part de les filades construïdes amb carreus de mòdul rectangular, posats principalment de través. J. Rovira també ha recollit diferents fragments de ceràmica: de corda seca, decorada amb verd i manganès, vidrada en groc i en verd, etc. També altres de tipus de terrissa prehistòrica i romana, així com d’època moderna. Per tant, sembla que el castell de Tamarit és una important fortificació de la Marca Superior, construïda probablement al voltant del segle IX com les fortaleses d’Osca i de Balaguer. Evidentment, al llarg dels segles devia passar per diferents refeccions i noves construccions, les quals van culminar en època cristiana, concretament a partir del segle XII en ser conquerida definitivament la zona. (JRG-DRR)
Bibliografia
- Aragón, 1889, pàgs. 183-218
- Arco, 1922, pàg. 31
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 26, pàg. 36 i doc. 40, pàgs. 56-57
- Lacarra, 1946-52, docs. 8 i 9, pàgs. 480-482
- Menéndez Pidal, 1950, pàgs. 308-314
- Ubieto, 1951a, doc. 142, pàg. 147
- Duran i Gudiol, 1963-65, vol. i, docs. 101, 102, 103, 111 i 119
- Pita, 1972, XXXIII, pàgs. 250-251
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 56-124
- Guitart, 1976, vol. 1, pàgs. 76-77
- Boix, 1982, docs. 377 i 378
- Utrilla, 1982, 93, pàgs. 153-182
- Esco - Sénac, 1987, vol. II, pàgs. 589-601
- Buron, 1989, pàgs. 158-159