Situació
Vista d’aquesta fortalesa d’origen andalusí, amb els vestigis de la torre de planta rectangular, situada a la part nord-est.
ECSA - J. Bolòs
A l’est de Tamarit de Llitera, al cim d’un tossal, hi ha les restes d’una fortificació. És situada gairebé a mig camí entre els castells de Tamarit i d’Albelda, i també, com aquests, és al límit dels contraforts meridionals de la serra de la Gessa i davant de la plana de la baixa Llitera.
Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG877383.
A 1,5 km de Tamarit, seguint la carretera d’Albelda, en un petit revolt, surt una pista a mà esquerra que porta fins al peu de les roques de la fortificació, situada a uns 500 m de la carretera. (JBM)
Castell
El castell està format per una plataforma lleugerament trapezoidal d’uns 350 m2, situada entre dues parets de gres que li donen la protecció natural necessària pel nord i pel sud. Les cares est i oest són defensades per murs fets de grossos carreus de mòdul quadrat units amb argamassa, col·locats principalment de través. A ponent, el mur es conserva parcialment en la meitat septentrional, mentre que la meridional mostra encara in situ algunes filades; les més inferiors fan un esglaonament característic de les construccions islàmiques antigues. A l’angle sud-oest hi ha una estructura rectangular que probablement reforçava aquest punt de la fortificació. Aquesta estructura es podria interpretar com una torre, de la qual es conserva fins a una alçada de 2 m del mur occidental i de 4,8 m X 6,5 m als murs est i oest. A partir d’aquí, el mur fa angle recte i segueix més cap al sud per tal d’adaptar-se a la morfologia de la roca meridional. En tota aquesta part de la fortalesa no resta gairebé res de la muralla i únicament alguns retalls a la roca a fi d’assentar els carreus testimonien l’existència d’un mur de tanca. A l’angle sud-est es torna a repetir el mateix canvi de pla mitjançant un petit tram perpendicular a les dues superfícies rocoses que hi ha a la part sud de l’indret.
Planta del castell, a escala 1:400.
J. Bolòs
La part inferior del mur oriental, que és un dels trams més ben conservats dels Castellassos, té una llargada total d’uns 30 m; és fet de filades regulars, de carreus de mòdul quadrat, posats al llarg i de través, amb un gruix d’1,5 m. Prop de l’extrem nord, presenta un cos sortint de forma rectangular que aprofita la roca mare, el qual fa 3,5 m i surt solament 1,80 m. Entre aquesta petita torre i la gran torre septentrional hi ha un espai de 4,60 m que es pot interpretar com la porta d’entrada a la fortalesa.
A la part nord-est hi ha l’element més singular i visible del vell castell; es tracta d’una torre de planta rectangular bastida directament en la roca de gres, retallada perpendicularment als costats oriental i occidental. A la part meridional de la torre es veuen encara nou filades de carreus posats al llarg i de través, lligats amb argamassa. Aquesta ha resultat més consistent que la mateixa pedra, ja que alguns carreus han sofert una considerable erosió, el morter ha restat gairebé intacte i ha format una capriciosa imatge. La plataforma superior situada a uns 5 m de terra mostra la roca retallada per tal de col·locar carreus i completar la defensa de la muralla nord; també s’hi veu algun petit trau per sostenir un pis de fusta. Probablement, la torre devia finalitzar amb una estructura de tàpia, com sembla indicar-ho el munt que hi ha al peu meridional d’aquest singular element dels Castellassos. La muralla que tancava el recinte per l’extrem septentrional de ponent ha desaparegut totalment, i només resta part de la roca que servia com a basament.
Superficialment es troben bastants fragments ceràmics, sobretot pel pendent occidental on la caiguda del mur ha alliberat el material que retenia. Curiosament el que més predomina és ceràmica a torn d’època ibèrica: oxidada, amb decoració pintada i també vernís-negre. Això pot explicar l’atribució que R. Pita va fer de la fortificació com a pertanyent a l’època ibèrica. Ell mateix va considerar que la torre nord-est era d’adscripció medieval, però la veritat és que tot sembla apuntar a una fortalesa feta al mateix moment i d’època islàmica. Una prospecció atenta permet distingir algun fragment vidrat, la qual cosa juntament amb el tipus d’aparell permet situar la construcció de la fortalesa entre els segles IX i X. Possiblement, després de la conquesta cristiana, al segle XII, degué restar abandonada i sotmesa a l’espoli habitual. Tant estructuralment com per situació, sembla una fortificació bastida com a complement del castell de Tamarit, sobre un indret on hi havia hagut un assentament ibèric romanitzat, és a dir, dels segles II-I aC. És un lloc on seria força interessant la realització d’una intervenció arqueològica.
Al peu de la paret rocosa que hi ha al nord dels Castellassos, a l’altra banda de la vall, hi ha un aljub rectangular, d’uns 4 m de llargada X 2 m d’amplada, d’aquells que predominen en aquesta zona. Igualment en una altra paret que hi ha, en aquest cas al sud, hom troba a la seva cresta tot un conjunt de dipòsits excavats a la roca, de formes rectangulars i cilíndriques. D’aquests, en destaca un perquè té dos àmbits intercomunicats, amb uns curiosos reguerons que deixen un cup al mig. Tant l’aljub com els dipòsits es poden relacionar amb els treballs agrícoles, potser postmedievals; el primer per a recollir-hi aigua i els segons per a realitzar-hi la primera premsa del raïm. Recordem estructures d’aquestes a Flix o a Montmagastre, totes dues a la comarca de la Noguera. (JRG)
Bibliografia
- Pita, 1951, XV, pàgs. 59-63; 1981, XLII, pàgs. 7-11
- Domínguez, Magallón, Casado, 1984, pàg. 39