Situació
Vista parcial del fossat defensiu d’aquesta fortalesa medieval, del tot enderrocada.
ECSA-J.I. Rodríguez
Les restes d’aquesta fortalesa són situades al tossal del mateix nom, que és situat davant per davant del poble d’Alfés, a l’altra banda del riu de Set. A l’extrem occidental del tossal, allargassat, s’hi han trobat indicis d’un assentament de l’edat del bronze.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG024012.
S’hi pot accedir per la carretera N-230, que passa pocs metres a llevant del tossal. Cal seguir un camí que condueix a una masia del mateix nom. (JRG)
Història
El primer esment d’aquest castell és de l’any 1148, abans de la conquesta de Lleida, en què el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona va concedir a Arnau de Montpaó el castell de Vinfaro a condició de tenir-lo per senyor. El 1197 apareix com a propietari de Vinfaro la família Guiu o Giner, que el 1282 el va vendre a Esteve de Cardona. Des d’aleshores, el domini passà d’un senyor a un altre, generalment membres de les grans famílies de la ciutat de Lleida. El 1369 era de Pere Romeu Sacosta i de la seva muller Constança, que van vendre el terme a Pere Romeu, ciutadà de Lleida. El 1516 els Montagut i Vallterra van vendre el lloc als Remolins.
Al començament del segle XVII, trobem Vinfaro sota domini dels Riquer, marquesos de Benavent i ciutadans de Lleida. En aquest moment, Vinfaro només devia tenir dos focs, que es van mantenir fins a la guerra de Successió. Després el lloc esdevingué un despoblat amb una única masia. (XEC)
Castell
La petita fortificació és situada a l’extrem de llevant del tossal. Un vall o fossat de 12 m d’amplada i 3 m de fondària separa el castell de la resta del tossal. En la part nord-oest del vall hi ha restes d’un mur fet de carreus ben treballats, la major part dels quals han estat espoliats. Aquest mur, però, no tancava el fossat ja que a partir de la seva meitat fa un gir de 90° i s’endinsa cap al mig del tall artificial.
A la part de llevant hi ha els vestigis de la fortificació, la qual devia tenir una planta rectangular, com mostren els indicis del mur perimetral. Es conserven les filades inferiors del costat nord i traces de la banda est. Al sud hi ha un parament a tot al llarg que encara manté 2 m d’alçada i que és fet de maçoneria ben lligada amb morter, així com algun carreu; és possible que sigui el reble d’algun mur fet amb carreus. Per la banda oest o del fossat hi ha indicis d’un doble mur, el més antic fet de carreus de gres, que a la part septentrional té una petita porta o potser una espitllera d’esqueixada simple. Paral·lelament, per davant, hi ha restes d’un altre mur fet d’encofrat.
Al mig del vessant nord del tossal hi ha la paret meridional i l’arrencada de la paret de ponent d’una construcció rectangular, la qual pel seu caire de semisoterrani podria correspondre a una cisterna. Aquesta construcció havia estat construïda amb carreus ben treballats que han estat espoliats. Actualment, per sota de la roca basal de gres, hi ha, en direcció sud, una galeria estreta d’uns 6 m de llargada.
Del conjunt del castell, sembla que el sector més antic és el mur interior de ponent, que hauríem de situar al voltant del segle XII. Potser aquest mur més antic correspon a la força d’origen islàmic, que després de la conquesta passà a mans cristianes. Aquests l’adaptaren a les seves necessitats i així feren, potser, la cisterna, nous murs i l’obertura d’espitlleres en el mur més antic. Segles més tard, la fortificació de Vinfaro devia perdre el seu caràcter defensiu, cosa que explica la construcció existent al fossat. (JRG)
Bibliografia
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 234 I 404-406; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 898-900; Altisent, 1993, vol. I, doc. 115, pàg. 109.