Catalunya Romànica: origen, objectius i realitat d’una gran obra

Amb la publicació d’aquest volum, el volum inicial o número I de la col·lecció Catalunya Romànica, són ja dinou els volums apareguts, i es pot dir, per tant, que l’obra es troba pràcticament llesta o que enfila el darrer tram de la seva cursa.

Inicialment, l’obra es va concebre i planificar en vint-i-quatre volums, cadascun dels quais tenia una numeració i un contingut ben precisats, si bé el seu ordre d’aparició no va seguir mai cap pauta concreta. Aquest desordre, més aparent que no pas real, en la seva publicació —molt característic, d’altra banda, de la majoria de grans obres—, és degut a tot un cúmul de circumstàncies, la més decisiva de les quais era la disponibilitat de materials i la voluntat inicial que fos una publicació continuada, sense cap interrupció, objectiu aquest darrer que malauradament no sempre s’ha pogut assolir.

El primer volum, l’XI, dedicat a la comarca del Bages, es publicava ara fa deu anys i sortia amb la voluntat de fer aparèixer un volum cada trimestre, és a dir, un total de quatre volums l’any, cosa que pressuposava un termini de sis anys per a completar l’obra. Al llarg de tota la dècada d’apariciò de Catalunya Romànica s’han produït alguns fets que n’han alterat el ritme previst i que tot seguit s’expliquen breument.

La gestació i l’aparició d’aquesta gran obra o col·lecció no fou una cosa precipitada o poc preparada, sinó que va anar precedida d’una llarga etapa de planificació, sempre basada en l’optimisme i la rauxa, com acostuma a succeir en l’inici de tota gran empresa. Durant un llarg temps es va fer un recompte dels ternes que es podien estudiar, les famoses llistes d’edificis, jaciments i elements artístics, i es va precisar l’abast de cada volum i els ternes que hi tindrien cabuda.

No es pretenia de fer un tractat més sobre l’art romànic català, escollint només alguns edificis característics o cabdals, com són la majoria d’estudis del nostre romànic, o bé fer-ne una classificació per époques o tipologies, sinó que es volia crear una obra nova i sense parió fins aleshores, on constessin tota mena d’edificis, religiosos i civils, poblats, jaciments, tombes, etc., i semblantment tot el que fes referència a ternes d’art escultòric, pictòric, orfebreria, manuscrits o miniatures, etc. En una paraula, es volien deixar reflectides en cada volum la vida i les manifestacions arquitectòniques i artístiques de l’època del romànic a cada comarca o sector estudiat. L’obra volia assolir l’exhaustivitat, mot un xic pretensiós i agosarat, però que ha esdevingut sempre el repte més apressant de la col·lecció.

Primer de tot calia fixar els límits cronològics o marges del treball, i per això es va acceptar com a marc temporal normal de l’època romànica un lapse situat entre l’any mil i el mil tres-cents. Tots érem conscients que algunes obres del final del període eren ja clarament gótiques i que moites obres d’abans de l’any mil tenien elements anteriors al romànic, però també d’altres que foren assumits i perfeccionats per aquest. És tal vegada en aquest moment inicial o de partença que hi ha menys unanimitat per a delimitar un moment clar que separi el romànic del món imprecís del pre-romànic, però l’obra salvava l’escull acollint en el seu si tots els edificis catalogats com a pre-romànics; per això, el límit o punt de partença és sempre, tant en la part dels estudis monogràfics com dels històries, més simbòlic que real.

Una altra qüestiò que calgué precisar d’entrada, abans de fer el disseny i la planificació dels volums que havien d’integrar l’obra o la col·lecció, fou la del seu abast geogràfic. Si el nom escollit fou el de Catalunya Romànica, era evident que calia que inclogués tot el romànic català, però, com és ben sabut, els mots català i Catalunya no sempre han tingut el mateix abast i es poden prestar a diferents interpretacions segons les époques històriques. En els moments de la formació i l’expansió de l’art romànic no existia Catalunya com a tal i, segons s’exposarà àmpliament en la introducció històrica, els comtats que havien de formar la futura Catalunya estaven en un període d’apropament i avial d’integració al Casai de Barcelona, del quai tots reconeixien la sobirania o el principat. Fou poc després, amb la unió del Casai de Barcelona a la corona aragonesa, seguida de la gran expansió del regne catalano-aragonès i completada amb la culminació de la conquesta del país als àrabs i l’expansiò del regne vers el nord dels Pirineus, tot dintre l’època del romànic, que s’encunyà la frase que Catalunya anava de Salses al riu Cinca i fins a Tortosa.

Catalunya Romànica té en compte aquell ampli concepte de la Catalunya medieval i, per tant, prescindeix de les divisions i acotacions modernes, fruit de guerres, pactes i claudicacions que han réduït Catalunya a una comunitat autònoma dins l’estat espanyol. Al seu costat s’inclouen tots els territoris que en època romànica van estar d’alguna manera vinculats als dominis del Casai de Barcelona i de la Corona d’Aragó, bé sigui directament, bé a través dels seus comtes tributaris, com els de Besalú, Cerdanya, Rosselló, Pallars i Ribagorça, o bé a través d’altres senyors ultrapirinencs; per això aquesta obra dépassa els límits de la Catalunya actual i fins de la que es va modelar després del tractat de Corbeil (1258) amb el rei de França. S’hi inclouen, per tant, totes les comarques que formen la Catalunya actual, la franja d’Aragó de parla catalana, els antics comtats o senyories de Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, i la part cerdana arrabassada el 1659. També, com és lògic, s’inclou el Principat d’Andorra, vinculat a Catalunya en l’època del romànic, i les senyories de la Fenolleda i el Perapertusès, sota domini dels comtes catalans durant els segles del romànic.

Precisat el marc geogràfic, es va considerar també que no podien faltar en un estudi del romànic català totes aquelles obres o peces (pintures, escultures, orfebreria, etc.) procedents de Catalunya, ara conservades en museus o col·leccions foranes, i altres obres foranes (especialment esmalts i orfebreria) fetes fora de Catalunya, però en ús o culte aquí en l’època romànica.

Tot això, i altres qüestions prèvies al llançament de l’obra, es va anar fixant a partir de la tardor del 1983, molt sovint en unes dependències del carrer Llagostera de Barcelona, a l’entorn de Jordi Vigué, l’autèntic creador de l’obra i també el dissenyador del projecte i de la seva maqueta.

La petita història de Catalunya Romànica comença, doncs, amb Jordi Vigué, aleshores cap de producciò d’Enciclopèdia Catalana i fundador de l’éditorial Artestudi, que des del 1974 va emprendre una activa tasca amb la publicació de monografies i d’estudis dedicats bàsicament a l’art romànic, amb el recolzament d’un bon nombre d’estudiosos o de simples afeccionats, vinculats a través del Full Informatiu del Romànic, un petit butlletí o desplegable que es va publicar entre els anys 1975 i 1984. Dintre del mateix sector d’estudiosos i per iniciativa seva, bé que amb un Caire totalment académie, es van publicar entre el 1980 i el 1988 els Quaderns d’Estudis Medievals, que foren una tribuna oberta als estudiosos d’art, història i arqueologia dels segles medievals, sempre amb una notable exigèneia científica.

Fou dintre d’aquest ambient propici, i amb Jordi Vigué com a director i responsable editorial, que es va crear el primer grup directiu o comitè de redacció de la futura Catalunya Romànica, format per Joan-Albert Adell i Gisbert com a responsable d’arquitectura, bàsicament religiosa, Xavier Barrai i Altet per als camps de l’art (escultura) i de l’arqueologia romànica, Eduard Carbonell i Estcller per a l’art (pintura, orfebreria…), Antoni Pladevall i Font per a la part d’estudis històrics i documents, i Manuel Riu i Riu per a l’arquitectura civil i militar, jaciments, etc.

L’amplitud i l’abast que es volia donar a l’obra feia evident que només podia ésser publicada per una gran empresa editorial com la Fundació Enciclopèdia Catalana, una casa que fos coneguda a tot el país i que tingués solvència i mitjans de difusió prou sòlids per a afrontar el rise de les grans despeses que requeria. D’altra banda, la relació de J. Vigué amb Enciclopèdia Catalana feia les coses més planeres. Per a afermar més l’obra i confirmar-ne la serietat i el valor es va cercar un recolzament institucional: de bon principi l’obra va tenir la col·laboració de la Generalilat de Catalunya i l’ait patrocini de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO).

La seva qualitat científica es va garantir a través d’un conseil assessor integrat inicialment pels concguts i prestigiosos investigadors i professors Pere Bohigas i Balaguer, Miquel Coll i Alentorn (†), Anscari M. Mundó, Pere de Palol, Pere Ponsich i Frederic Udina i Martorell, als quais es va integrar poc després Joan Ainaud i de Lasarte. Aquest conseil assessor continua avui dia la seva tasca de control i orientació de l’obra amb la incorporació de tres antics membres de l’equip de coordinació científica, els Dis. Barrai, Carbonell i Riu, i també de Joan-Ferran Cabestany i Fort, historiador i president dels Amies de l’Art Romànic.

Els llargs deu anys transcorreguts des de l’inici del primer volum han vist canvis en tots els camps, des de la direcció fins a la redacció de l’obra, i en especial n’han augmentat extraordinàriament el nombre dels col·laboradors. Han pres el rclleu dels coordinadors científics originals nous especialistes com Jordi Bolòs i Masclans en el camp de l’arqueologia medieval i l’arquitectura civil, Jordi Camps i Sòria i Lluïsa Carabasa i Villanueva en el camp de l’art (sector al quai s’ha intégrât més recentment, en substituciò de Jordi Camps, Celina Llarás Usón) i l’historiador Joan-Josep Busqueta i Riu. Joan-Albert Adell és l’unie que s’ha mantingut en la seva comesa des del moment inicial d’aparició de l’obra. També ha estat destacable la col·laboració del professor Rafael Bofill, en uns moments difícils en què la continuïtat de l’obra semblava trontollar.

L’any 1990 Jordi Vigué deixà la direcció de l’obra després d’un reajustament i d’una petita crisi de creixement, i també d’un nou replantejament degut al gran esforç fet i a les grans despeses editorials, que motivaren que durant un any no aparegués cap nou volum. Tot seguit va prendre el relleu de la direcció Antoni Pladevall, que subscriu aquestes ratlles, amb un nou equip de redacció integral per Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, Carles Puigferrat i Oliva i Lluïsa Carabasa i Villanueva, la quai s’integrà a l’equip redactor sense deixar la seva tasca de coordinadora científica.

Seguidament es va fer una nova distribució de l’obra; es fixaren nous terminis d’aparició, per tal de sortir de l’estancament momentani, es van dissenyar noves distribucions de comarques dels volums que faltaven i se n’hi van afegir dos de nous, l’un destinat a les comarques de la Catalunya Nova, a les quals es dediquen ara dos volums, i l’altre, fruit de la remodelació o redistribució de les comarques ultrapirinenques o de la Catalunya del Nord, que ara tindran très volums en lloc de dos.

El ritme de sortida de volums fins a I’acabament de l’obra es va preveure de tres a l’any, la quai cosa vol dir que d’aquí a tres anys ja s’hauria d’haver acabat.

Els Objectius

Catalunya Romànica no intenta ser una obra més del romànic català, sinó l’obra del romànic català. Amb això no volem dir que tinguem la pretensió que amb ella s’hagi esgotat el tema o que no hi hagi possibilitat de fer nous estudis; ben a l’inrevés, volem que esdevingui indispensable per a tots els estudiosos d’edificis, ternes d’art, jaciments etc., volem oferir-los l’inventari i l’estudi d’uns materials fins ara en bona part inèdits. Amb l’aportació feta per Catalunya Romànica serà molt més fàcil i menys arriscat poder descobrir o precisar corrents o influèneies, tallers, escoles o mestres que han actuat sobre els edificis i les obres d’art, i a la vegada se’n podrà sospesar més la singularitat o l’originalitat, tant en comparació amb la resta dels seus paral·lels catalans com amb els altres elements i realitzacions del romànic europeu.

Catalunya Romànica pretén esdevenir una obra de referènda obligada per a tothom que vulgui estudiar o simplement admirar algun tema relacionat amb aquest corrent artístic o amb la seva època.

Un altre mèrit innegable que té és que es tracta d’una obra teòricament i pràcticamcnt col·lectiva. És evident que, atès el nombre relativament escàs i la disponibiiital més o menys limitada d’alguns especialistes o estudiosos de poder col·laborar en ternes que requereixen sovint desplaçaments i molta dedicació, molts autors es repeteixen una i altra vegada al llarg dels diferents volums apareguts, però també es fàcil comprovar que cada volum intégra gent nova, de la comarca o de fora de la comarca que s’estudia, ja sigui perquè n’han fet estudis generals o parcials o bé perquè son especialistes en ternes que hi fan referèneia. Catalunya Romànica no exclou mai cap col·laboraciò, sempre que tingui la categoria i la qualitat científica que l’obra exigeix.

Tot això es comprova fàcilment si s’observen només les llistes d’autors i col·laboradors que encapçalen cada volum i la mitjana de col·laboradors només de la part de redacció, sense comptar els que fan plànols o aporten il·lustrations gràfiques o fotogràfiques, el nombre dels quals supera la trentena i molt sovint la cinquantena. Això, que és un mèrit de l’obra, és també una dificultat per a l’equip redactor i per a la direcció a l’hora d’unificar estils i sisternes dcscriptius i mantenir una unitat de criteri de presentació dintre de la diversitat i la qualitat desigual de presentació (i tant de bo no ho sigui de contingut) de moites col·laboracions.

Una altra part molt positiva i sovint costosa de l’obra, que és a la vegada un dels objectius que de bon principi hom es va proposai és oferir una il·lustració suficient i sovint molt àmplia dels ternes tractais. Si una imatge val més que mil paraules, aquí cada edifici estudiat va acompanyat d’una o de diverses folografies en color que en destaquen els trets més rellevants, i si el tema ho requereix, l’estudi présenta plantes, alçats, seccions, dibuixos, etc. Això és vàlid especialment per a pintures, peces esculpides, peces litúrgiques, manuscrits, etc., que s’estudien conjuntament amb els edificis on es guarden o dels quais procedeixen, bé es troben en museus o en altres col·leccions assequibles per als estudiosos.

Fins ara era molt dilícil trobar reunides estructures arquitectòniques i peces artístiques d’un mateix edifici en obres generals; per a trobar això, calia recórrer a les monografies. Ara, però, amb les notícies històriques i altra documentació indispensable reunida en cada monografia, hom pot arribar més fàcilment a la comprensió de l’edifici o l’element estudiat.

També cal destacar que cada volum i cada estudi en particular va acompanyat d’una bibliografia general i bàsica. Dilícilment es trobaran enlloc més uns reperloris tan complets de bibliografia i en alguns casos de fonts d’arxiu. Cada comarca o volum té la seva bibliografia peculiar, i en el primer i darrer volum es publiquen o es publicaran els repertoris bibliogràfics més específics i extensos sobre el romànic català i universal.

Les Realitats

En exposar l’origen i la gestació de l’obra, ja s’ha destacat que era el fruit d’una il·lusió i que de bon principi es tingueren més en compte els fins que es volien aconseguir que no pas els mitjans materials i humans de què hom disposava per a assolir-los. Aquests mitjans es van preveure i mesurar, però es va fer amb un optimisme i un voluntarisme inicial diffícil de sostenir indefinidament.

No diem això a tall de retret sinó d’anàlisi freda feta una dècada més tard, perquè en aquells moments jo també participava de l’eufòria col·lectiva. És aquest esperit que fa concebre les grans obres i de les quais el nostre petit país pot presentar una llarga llista en els darrers decennis. Vist, doncs, amb la perspectiva de deu anys, i després d’haver publicat més dels dos terços de l’obra, hom no pot menys que meravellar-se de veure que s’han aconseguit quasi tots els objectius proposais entre els anys 1983 i 1984.

Moltes vegades hem sentit dir, i pel que sabem és veritat, que cap altre país de l’àrea del romànic no pot oferir una obra semblant a la Catalunya Romànica. També a vegades s’ha titllat l’empresa de desmesurada i un xic faraònica. Som conscients també que l’obra a vegades és desigual, i que al costal d’estudis molt meritons i vàlids científicament, n’hi ha d’altres d’inflats i fins amb algun error o incorrecció que no es va poder detectar a temps. Tanmateix, no creiem que això resti mèrit al conjunt.

És molt díficil assolir la perfecció en una obra tan complexa, i d’altra banda, esperem esmenar tots els errors o les mancances detectats, pel que fa a les omissions, en el darrer volum, i en successives edicions les imprécisions o imperfections de determinats estudis.

Així doncs, creiem que el balanç d’encerts és infinitament superior al d’errors detectats i, per tant, que l’obra és allament positiva. D’algunes comarques, com ara les del Pallars i bona part de la Ribagorça, d’amplis sectors de la Noguera i de la Catalunya Nova, no hi havia cap estudi global ni tan sols parcial, i per això més del einquanta o seixanla per cent d’algun d’aquests volums aporta notícies i estudis totalment nous.

També creiem que l’obra té el fet positiu de donar-nos una visió o un inventari complet d’un patrimoni subjecte a una ràpida degradació, a desgrat de les obres de restauració i consolidació fetes en altres edilicis. Així, per exemple, entre l’inici de l’estudi i la seva publicació s’ha ensulsiat la capella de Sant Vicenç de Can Cerdà o del Morro Curt (de Font-rubí, Alt Penedès), que va caure l’I de junyde 1992, i semblantment, en el volum del Pallars, es doncn fotografies d’esglésies, com les de la Mare de Déu de la Pietat del Castell d’Orcau (Isona), esfondrada el 1982, i la de la Mare de Déu de Bellero (Alt Àneu), ensulsiada entre el 1958 i el 1960, o el cas més recent de Sant Pere de Llessui (Sort), que va caure poc abans del 1990 i de la quai s’han arranat les restes fins aïs fonaments. Al costat d’això, la mateixa comarca ha vist o veu encara com es van restaurant, a un ritme d’un temple cada dos anys, edificis notables com Sant Quiri d’Alins, Sant Esteve d’Araós, Sant Lliser de Virós, Sant Feliu de la Força d’Àreu o Santa Maria de la Torre, tots a la Vall Ferrera. I així podríem anar resseguint els volums publicats, en què constataríem sensibles baixes i notables restauracions. Catalunya Romànica serà també. per tant, un punt de partença per a conèixer les millores i les degradacions en el nostre patrimoni.

L’obra, tal com s’ha anat editant, i segons l’restructura a la qual s’ha mantingut fidel, va encapçalada per un pròleg o uns mots, sempre d’una persona significativa, filla o vinculada a la comarca corresponent, i tot seguit presenta un mapa comarcal i un estudi del medi físic i geogràfic, tasca que ha estât encomanada a la geògrafa Montserrat Jardí.

Una de les parts tractades amb més miraments són les introductions, en les quais es dóna una àmplia visió del passat de cada comtat o de cada bisbat, sovint amb materials inédits o de primera mà. L’estudi se centra bàsicament en l’època del romànic, és a dir, entre l’any 1000 i el 1300, però sempre hi figuren uns antecedents o una ràpida visió de les etapes històriques que precediren la romànica i tampoc no s’estalvien al·lusions a époques més tardanes si ajuden a millorar la comprensió de la romànica o documenten institutions o edifications que van subsistir molt de temps després de l’any 1300.

Una qüestió que val la pena destacar és la dels quadres o les llistes de tots els edificis religiosos i militars que van existir en els temps romànics, tant si es conserven com si no. Aquests quadres van acompanyals d’uns mapes que n’indiquen la situaciò geogràfica. La utilitat i la quantitat de notícies acumulades en aquests quadres és una de les aportacions més bàsiques en el camp de la història. Un cop enllestida l’obra, hi haurà recollides una gran quantitat de petites monografies històriques d’esglésies i de castells i fortaleses sovint totalment noves o escampades en moites monografies difícils de trobar. També permetrà fer estudis d’hagionomàstica i d’expansiò del culte de determinats sants.

També és molt bàsica la història de les institutions que configuraven el país, en especial els comtats, les seus episcopals i els monestirs, que s’estudien en les respectives comarques on hi ha el seu edifici o la seva capital. Tot això és acompanyat d’arbres genealògies, breus biografies de comtes i de bisbes, gràfics i quadres, com també de la transcripció i la traducció dels documents cabdals per a conèixer-ne la importància o l’antiguitat.

Igualment té un paper destacat en aquests estudis prévis la presentació de la vida social i econòmica de cada comarca o sector estudiat del país, sempre condicionat a l’existència de treballs previs o d’estudiosos que per a algunes comarques concretes ens han ofert estudis o materials de primera mà. Una bibliografia selecta clou sempre aquesta primera part, que molt sovint té com a complement un estudi de la moneda comtal o episcopal dels comtats i bisbats que en posseïen. Les monedes de l’època romànica es poden estudiar tant des del punt de vista econòmic com artístic, sobretot les monedes episcopals de Vic o de Girona. L’estudi de la moneda va sempre a càrrec dels especialistes Miquel Crusafont i Anna Maria Balaguer.

Entre la introducció geogràfica i històrica i el cos del llibre, dedicat als estudis monogràfics, hi ha la part més interessant i notable de cada volum, la que correspon a les conclusions o panoràmica, presentada pels respectius coordinadors científics de l’obra, sobre l’arqueologia, l’arquitectura civil i militar, l’arquitectura religiosa, l’escultura monumental, les talles, la pintura i les altres manifestations artístiques de l’època romànica. És una autèntica síntesi o visió global de la importància, les característiques o la incidència de cada un d’aquests apartats o sectors artístics en la comarca. Els autors acostumen a relacionar en aquestes síntesis el romànic de cada comarca amb els corrents generals o amb les seves manifestations en comarques veines, cosa que serveix per a accentuar-ne l’originalitat o les dependèneies.

Són aquestes síntesis les que doncn cohesió o sentit global al gran conjunt de monografies ordenades per municipis i amb les seves parts precedides pels corrcsponents signes temàtics, que constitueixen la part més extensa de cada volum.

Cada tema que s’estudia, castells, esglésies, ponts, jaciments, despoblats, etc., i dintre dels principals edificis els elements que els componen, arquitectura, escultura, pintura o objectes litúrgies, (arcs, lipsanoteques, calzes, teixits, manuscrits, etc.), va precedit d’una notícia de la seva situació i, si s’escau, la manera d’accedir-hi, les seves coordenades, una visió històrica i la corresponent descripció.

Tots els estudis van acompanyats de la bibliografia que l’avalan o complementa, i només els estudis de ternes d’art van acompanyats de notes per la necessitat d’interrelacionar els ternes estudials i cercar llocs paral·lels o autoritats en què recolzar-se.

En els primers volums publicats, cada municipi anava preccdit d’un mapa o croquis de situació dels edificis estudiats. Això es va suprimir el 1990 a causa del seu excessiu cost editorial, no compensat per la seva utilitat real, ja que hi ha els mapes generals d’esglésies i castells, on se situen els edificis i, a més, cada monografia és precedida d’una notícia que n’indica la situació i la mancra d’accedir-hi, i es donen les coordenades geogràfiques segons el sistema UTM emprat en els mapes de la cartografia estatal.

Cada monografia va acompanyada d’alguna il·lustració i molt sovint també de plantes, alçats o dibuixos d’acord amb la seva importància o les seves característiques. Algunes monografies, com les que es refereixen a catedrals, monestirs o altres grans edificis, molt sovint podrien constituir per si soles una perfecta unitat editorial. Si ens fixem només en els estudis dels monestirs veurem que habitualment tenen un tractament més ampli per haver estat centres destacats de vida religiosa i d’art, per haver posseït amplis territoris, i haver gaudit d’exempeions i de jurisdiccions. Això justifica i exigeix que els seus estudis s’ampliïn, a banda els aspectes artístics, amb l’aportació de documents, resums cronològics, abaciologis o priorologis, i molt sovint amb mapes de propictats. Igualment, quan algun edifici o claustre és especialment rie en temes iconogràfics o d’escultura, s’acompanyen d’una planta o esquema-guia per a situar els elements que són objecte d’estudi. Moites d’aquestes monografies tenen un interès especial, ja que van acompanyades de les obres artístiques que els havien ornât o que ells havien produït, però que gairebé sempre es troben disperses per museus o biblioteques del país o forans. Com a exemples d’això, es poden esmentar els monestirs de Ripoll, Sant Cugat del Vallès o Sant Pere de Rodes, les catedrals de Vie, d’Urgell i de Girona, la seu o col·legiata de Manresa, etc.

Alguns dels volums de la col·lecció, com el volum present, dedicat en bona part a les col·lections romàniques del Museu Nacional d’Art de Catalunya, o els núméros XXII i XXIII, ja publicats, dedicats als museus Episcopal de Vie i Diocesà i Comarcal de Solsona, el primer, i al Museu d’Art de Girona i al tresor de la catedral de la mateixa ciulat, al Museu Diocesà d’Urgell i al Museu Frederic Marès de Barcelona, el segon, exposen i estudien el rie contingut d’aquests centres on s’agrupen la majoria d’obres pictòriques i escultòriques del país i altres manifestations artístiques del romànic català i del d’altres indrets. Quan es coneix la procedència de les peces d’aquests museus, també s’estudien en les monografies dels monuments o edificis dels quais procedeixen.

Cada volum acaba amb una àmplia bibliografia de cada bloc estudiat, les quais, preses en conjunt, presenten gairebé exhaustivament la relació de les obres i els articles que s’han escrit sobre l’art i la vida medieval a Catalunya.

Pecaríem d’immodèstia si volguéssim allargar aquesta simple presentació tot lloant o destacant els encerts o les aportacions de Catalunya Romànica. És comprensible que, quan hom es troba immers en una empresa tan bonica com aquesta, s’hi engresqui i corri el rise de deixar-se emportar només pels aspectes laudatoris o favorables i no per l’objectivitat. Queda, per tant, com a tasca dels estudiosos i dels crítics fer el balanç dels encerts i de les mancances de l’obra; no podem, però, deixar d’insistir en l’esforç gegantí que representa tant per als autors com per a la direcciò i el cos de redacciò i també per a l’entitat editora fer aparèixer i finançar una obra com aquesta, que tot i les grans dilicultats abans exposades, intenta mantenir la periodicitat i el ritme que s’ha imposat.

No podem oblidar, en dir això, que una obra que es preveia publicar en sis anys s’haurà publicat com a mínim en dotze, és a dir, en el doble de temps; però qui es recordarà d’això dintre d’alguns anys o en la generaciò futura?

El repte d’uns i altres és mirar de fer una obra el màxim perfecta possible, i intentar que pugui fer el servei que el país nécessita i que tothom n’espera. Si s’assoleix això, s’hauran compensat tots els esforços i l’obra feta serà la millor recompensa que tindran o tindrem tots els que hàgim contribuït a fer-la possible.