Situació
Mola de la Grallera, retallada artificialment a la part superior per tal d’adaptar-la a una construcció (a dalt) i aspecte de la cisterna excavada al cim de la mola, dins un habitatge (a baix).
ECSA-J. Bolòs
Els vestigis d’aquesta construcció es troben en una gran mola rocosa, coneguda com la Grallera, o també les Roques del Man o de Miralbó, que destaca per sobre d’uns camps de fruiters, al nord-oest de Torre-serona.
Mapa: 32-12 (359). Situació: 31TCG023182.
A l’indret on hi ha la Grallera s’arriba, des de Torre-serona, pel camí de Miralbó; justament quan aquest creua un altre camí que porta de Benavent de Segrià a Torrefarrera hi ha l’esmentada mola rocosa. (JRG)
Història
L’indret de la Grallera tingué molt probablement el seu origen en època islàmica. Aquesta afirmació es referma per mitjà de la documentació medieval, ja que apareix amb el topònim de “Torre Grallera”, i sovint el mot “torre” definia en llengua llatina el que entre els àrabs havia estat, abans de la conquesta, una almúnia o unitat d’explotació agrícola.
Una de les primeres referències documentals, segons J. Lladonosa, data de l’any 1177, en què Ramon de Torroja i la seva muller Gaia de Cervera empenyoraren la torre Grallera als templers per 150 morabatins. Posteriorment, l’any 1192, s’esmenta aquest indret com a vila. A la primera meitat del segle XIII, l’any 1225, Arnau de Cladells, en el seu testament, deixava a l’església de Lleida algunes terres de conreu “cum turri que dicitur de la Grallera”, al territori de Lleida “in Segriano”. El 1283 els marmessors de Bernat de Tarassona i de la seva esposa Guillema vengueren el lloc i castell de Benavent, conjuntament amb la torre Grallera, a Bernat Boixó, ciutadà de Lleida.
A la darreria del segle XIV consta que el lloc era del prior de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i al segle XVII es consigna com a despoblat. (MLIR-JRG)
Casa
Planta d’un habitatge excavat en bona part a la mola de la Grallera.
J. Bolòs
La mola de la Grallera constitueix un autèntic paral·lelepípede d’11 m de llargada per 9 m d’amplada, que fa de 2 a 4 m d’alçada. Tota la superfície de la roca està retallada per a adaptar-la a la construcció que es va bastir a sobre, la qual devia tenir altres edificacions al seu entorn; destaca un sòcol perimetral que degué servir com a rasa de fonamentació dels murs, els quals, avui inexistents, devien ser construïts amb tàpia. Al mig de la cara est hi ha unes escaletes, i a dalt, un dipòsit rectangular. Hi ha referències orals d’haver-se trobat, a l’indret, sitges amb tapadores quadrades de pedra, completament buides. El material ceràmic més abundant és la ceràmica grisa, juntament amb fragments de terrissa vidrada i oxidada.
La datació d’aquesta construcció, pels materials localitzats, cal situar-la entre el segle XII i el XV. Es tracta, doncs, d’un assentament posterior a la conquesta feudal, el qual restà deshabitat arran de la crisi econòmica i demogràfica baixmedieval. Cal pensar, de tota manera, que una excavació sistemàtica podria ampliar aquesta seqüència, per exemple fins a un origen islàmic, cosa que es correspondria amb les dades històriques.
Uns 100 m més al nord, seguint el camí de Benavent de Segrià, hi ha una segona roca, més petita, ja que a més ha estat en part retallada. Té també tot el retall que a manera de sòcol en voreja la superfície, en la qual hi ha dues cadolles unides, i unes de més petites escampades. Podria tractar-se d’una construcció dependent de la de la Grallera. (JRG)
Bibliografia
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 205; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 932-933; González, 1985, pàgs. 501-516; Bolòs, 1993a, pàgs. 45-81.