Tot i que el lloc de Bràfim és documentat des del segle X, l’indret no es repoblà i organitzà fins a mitjan segle XII, com fa suposar el fet que Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona i senyor del lloc, el 10 de setembre de l’any 1159 atorgués una carta de poblament als habitants de “illas meas villas de Abrafim (...) in ipsas marchas de Gaiano”. El primer esment de l’església d’Abrafim es troba en la butlla del papa Celestí III de l’any 1194 adreçada a l’església de Tarragona. En el seu origen tingué consideració de parròquia, però més endavant esdevingué sufragània de Sant Pere de Vilabella, com consta en la relació dels pagaments de les dècimes papals del 1279 i el 1280. L’any 1566 el rector de Vilabella signà una concòrdia amb els jurats de Bràfim per a obtenir-hi un vicari resident. El conveni fou presentat a l’arquebisbe i després portat a Roma. El 3 de febrer de l’any 1566 el papa Pius V concedí a Bràfim un vicari ad nutum. Finalment el 13 de novembre de 1660 l’església de Bràfim fou separada de la de Vilabella i constituïda de nou en parròquia.
L’església actual s’estava construint l’any 1698.