L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars del Camp de Tarragona anteriors al 1300.
J. Salvadó
Per a entendre l’organització del territori i les característiques de les fortificacions i fins i tot dels pobles al Camp de Tarragona hem de tenir ben present dos aspectes. Un d’ells és la importància de la ciutat de Tarragona, en certa manera símbol del passat romà; tanmateix, aquesta importància varià molt al llarg de l’edat mitjana, des del final del món romà fins a l’època gòtica. L’altre aspecte, tan notable o més, és el fet que aquest espai, força pla i envoltat de muntanyes, fou una zona fronterera al llarg de molt de temps. Mentre la frontera del comtat de Barcelona era al Gaià ja al segle X, la zona occidental d’aquestes comarques tarragonines no fou ocupada i repoblada fins a mitjan segle XII, quan s’esdevingué la conquesta de Siurana i de les Muntanyes de Prades. Aquesta contraposició entre un sector oriental i un sector occidental és molt forta i afecta la mena de castells que podem trobar i també la mena d’urbanisme de les poblacions que hi havia o que s’hi crearen.
D’un primer moment, d’abans de l’any 1000, podem esmentar uns castells tan notables com els de Querol, Selma, l’Albà, Pinyana i Santa Perpètua de Gaià (aquest darrer ja a la comarca de la Conca de Barberà). En algun d’aquests castells hi ha restes de construccions que poden ser perfectament anteriors a l’any 1000.
Al castell de Querol, molt proper al Gaià, a la punta septentrional, hi ha un tros d’una torre de planta semicircular, que segurament fou feta abans del canvi de mil·lenni (recorda la construcció preromànica del castell de Castellví de Rosanes, al Baix Llobregat).
Al castell de Selma, la torre més primitiva, molt malmesa actualment, tenia una planta quadrangular i segurament també fou construïda en una data molt reculada. El castell s’alça al sud-est del de Querol, en un lloc de pas entre el Penedès i el Camp de Tarragona. A poca distància d’aquest castell hi havia una torre circular, la torre de Milà, segurament ja feta després de l’any 1000.
Les torres circulars dels castells de l’Albà i de Pinyana potser ja cal datar-les en un moment posterior a l’inici del segon mil·lenni. El conjunt de les construccions del castell de Pinyana s’estén al cim i al llarg d’una penya que fa uns 70 m de llarg per un màxim de poc més de 20 m d’ample. La seva torre, tot i que en principi l’hem datada al segle XI, no podem rebutjar totalment que sigui més antiga (o fins i tot que hagués estat construïda abans de la conquesta cristiana).
Al castell de l’Albà, proper al castell de Selma, trobem una torre, un recinte bàsicament quadrangular, una església romànica i un conjunt de cases de pagès. Tot això edificat en una carena.
Segurament, en canvi, les construccions conservades del castell de Selmella i encara més les del castell de Saburella són força més tardanes. Tots dos ja són edificats a la riba dreta del riu Gaià. El castell de Selmella és format per dos edificis i s’alça al cim d’un turó, damunt del poble actualment abandonat. El castell de Saburella és compost de diverses torres, d’un ampli recinte i, malgrat el que s’ha dit, pertany a un moment tardà (com es desprèn de les característiques dels carreus) dins el marc cronològic estudiat en aquesta obra.
Si seguim el curs del Gaià més cap al sud, en canvi, trobem algunes construccions força antigues a la riba esquerra del riu. En primer lloc hem d’assenyalar el castell de Roda, fins ara no localitzat i que creiem que ha de correspondre a l’anomenada torre del Cucurull. En aquest indret hi ha una torre de planta circular i també les restes dels murs d’un petit recinte. És un bon exemple de com devien ser molts dels castells d’abans de l’any 1000.
També podem fer esment de les fortificacions d’Ardenya, de Montferri i de Vespella. A Ardenya hi ha una torre de guaita bastant primitiva, anomenada torre de l’Abella, capçada amb uns murs de tàpia, fets potser en el mateix moment que la resta de l’edifici. Tot i que caldria un estudi acurat de la contrada, hom té la impressió que aquesta torre de guaita, feta en una data molt propera a l’any 1000, més que defensar un lloc de poblament, controlava un lloc de pas, una sèquia, uns molins i una zona de regadiu propera al Gaià.
Al cim de la muntanya que hi ha sobre el poble actual de Montferri trobem una torre amb una planta oblonga i amb els extrems arrodonits, que podem emparentar, des del punt de vista tipològic, amb d’altres torres situades al Penedès, com poden ser la del Papiol o la de Font-rubí, per exemple.
Finalment, pel que fa al castell de Vespella, amb dificultat podem intuir que en un extrem tenia una torre amb una planta semicircular; al seu costat hi havia un recinte ampli. Aquesta organització de l’espai recorda, per exemple, la que trobem al castell de Mediona (Alt Penedès).
D’un moment potser una mica posterior són els castells de Montoliu, Tamarit, Montornès o el Catllar, per exemple. El castell de Montoliu és format per una torre cilíndrica, una sala i un recinte, en part bastit a la darreria de l’edat mitjana. Del castell de Tamarit, l’element més vell sembla que ha d’ésser una torre de planta quadrangular, molt refeta, que hi ha al costat de l’església. El castell de Montornès, en canvi, és bàsicament un recinte amb una planta quadrada, i en un dels seus angles hi ha les restes d’una construcció que sembla més antiga.
Els castells del sector més occidental del Camp de Tarragona són fets, en principi, en un moment força posterior a l’any 1000, tot i que això no vol dir que alguns no puguin tenir uns precedents antics. Probablement un dels més notables és el de l’Albiol. A dues torres de planta quadrangular, en un moment força tardà s’afegí un recinte molt ampli i actualment encara bastant ben conservat.
També podem esmentar el castell d’Escornalbou. En aquest indret, d’acord amb el que s’ha conservat, hem de cercar les restes de la fortificació al cim del turó, on actualment hi ha l’ermita de Santa Bàrbara.
En molts casos, però, els castells construïts al segle XII eren a tocar d’una població. Precisament això ha afavorit la destrucció i l’aprofitament de llurs pedres. Els castells de la Selva del Camp i de l’Alforja són de les poques fortificacions amb aquestes característiques que en part s’han conservat. N’hi havia moltes d’altres. Gairebé cada població tenia un castell o una casa forta; tanmateix, en molts casos no n’ha restat ben res. Fins i tot, les restes d’un castell que havia estat tan important com el de Prades, actualment són quasi inexistents.
Com a tot arreu, al costat dels castells trobem les cases fortes. Una de les zones on en trobem més és a les rodalies del castell de Selma. Podem fer esment d’algunes de notables com la de Galls Carnuts o la de la Campanera. La força de la Fàbrega, molt més gran, segurament ja fou feta en un moment molt tardà. Una mica més cap al sud, la casa forta de Vilardida és una construcció feta amb opus spicatum i tàpia, que cal datar, però, ja al final de l’època que estudiem.
Les cases fortes, tal com hem trobat amb relació a altres comarques, tot i que modernament sovint foren reaprofitades com a cases de pagès, al principi havien de pertànyer a una família de membres de la petita noblesa o bé de pagesos molt rics.
A la zona occidental del Camp de Tarragona podem fer esment, per exemple, de la casa forta de la Torre dels Moros de Riudecols, ja feta en un moment força tardà.
Un capítol a part mereix la fortificació de Mont-ravà. És feta amb tàpia, encofrat i carreus. Tot i que no es pot assegurar, no podem pas rebutjar que aquesta construcció de planta quadrangular i formada per dos edificis diferenciats tingui l’origen en un moment anterior a la conquesta comtal.
Pel que fa als llocs de poblament, hem de parlar en primer lloc de la ciutat de Tarragona. La Tarragona medieval, almenys després de la conquesta i repoblació del segle XII, va ocupar únicament el sector que en la Tàrraco romana era destinat al fòrum provincial i al recinte sagrat destinat al culte i a l’administració.
Aquest espai urbà era defensat per la muralla de tradició romana. D’acord amb els estudis fets recentment sabem, per exemple, que al segle XII, quan es recuperà la ciutat, a la muralla de la part alta s’hi feren reparacions, es feu créixer i s’hi feren torres i portals. En aquesta muralla de tradició romana hi havia diverses portes i portelles, algunes ja obertes en l’època dels romans. Durant l’excavació feta els anys 1991 i 1992 a la muralla, al baluard de Sant Antoni, es van descobrir les restes d’una torre de planta rectangular, potser construïda després de la conquesta comtal. Així mateix, en aquesta mateixa zona s’han trobat diverses sitges curullades al final de l’edat mitjana.
A la ciutat de Tarragona hi havia quatre castells: el del Rei (o torre de Pilat), el del bisbe de Vic, el de l’Arquebisbe (o Patriarca) i el del Paborde. Els dos primers eren situats als extrems inferiors de l’antic fòrum provincial romà. Tant el del bisbe de Vic com el del Rei foren utilitzats a l’edat mitjana; actualment, en aquest darrer castell són, però, molt més visibles les transformacions sofertes per a fer de palau reial.
Més avall del mur de tancament d’aquestes terrasses superiors de la ciutat hi havia les restes de l’antic circ, l’àmbit interior del qual es convertí en un raval dit el Corral a l’edat mitjana. Aquest espai es dedicà a firal i s’hi construïren els habitatges; sembla, però, que fins al segle XIV aquest nou raval no restà tancat per l’anomenat mur nou, Muralleta o mur d’en Clasquerí. Durant les excavacions fetes en aquest sector de l’antic circ es trobaren restes d’habitatges medievals i també de diverses sitges, segons sembla curullades al segle XIV.
Aquests darrers anys s’han fet, a part aquestes, moltes altres excavacions a la ciutat de Tarragona, i en moltes s’han trobat estructures o materials d’època medieval. Podem destacar les fetes a l’església de Sant Miquel del Pla, situada on hi havia el fòrum romà, on s’han documentat murs de l’antiga església romànica i també estructures de magatzem, les fetes a Santa Tecla la Vella i al fossar de la seu, on hom ha descobert inhumacions romanes tardanes, visigòtiques, d’època feudal (enterraments en fossa amb cobertes de lloses, tombes de tegulae, etc.); així mateix, les practicades al pati del claustre, a la plaça Rovellat, on s’han extret materials d’època medieval, datats des l’època visigòtica, a l’antic ajuntament, a l’hospital vell de Santa Tecla, a l’església de Santa Maria del Miracle, etc.
Pel que fa a la ciutat de Tarragona i als estudis sobre l’urbanisme, són molt notables els treballs publicats aquests darrers anys sobre l’organització de l’espai urbà tarragoní, en especial després de la conquesta comtal. El més remarcable és que, a la Tarragona medieval, sota la zona considerada com a acròpoli eclesiàstica, on hi havia la seu, en l’espai antigament ocupat pel fòrum romà, trobem una trama reticular que sembla que és fruit d’una organització premeditada, feta al moment de l’ocupació feudal i que correspon a un model urbanístic típic de les viles de nova creació.(*)
Si deixem la ciutat i ens en dirigim al seu entorn rural, tampoc no podem oblidar l’anàlisi de les característiques morfològiques dels pobles. Aquesta anàlisi pot permetre també de fer importants aportacions als treballs encara molt escassos sobre l’urbanisme històric català. En els estudis monogràfics, al llarg d’aquest volum, hem analitzat força acuradament uns quants exemples concrets. Un tipus molt interessant de poble és representat en la vila closa de Montbrió del Camp. Encara actualment hi el carrer principal que rep el nom del carrer de la Closa. En aquest cas de Montbrió sembla que no hi havia cap església a l’interior del clos del poble; només, potser, un castell a l’extrem septentrional.
A la Selva del Camp trobem, per contra, que tot l’urbanisme girava en funció d’un carrer que baixa del castell i l’església; d’aquest carrer principal en surten perpendicularment els eixos viaris secundaris. És un magnífic exemple de vila creada de bell nou, ordenadament. La podríem comparar amb algunes bastides occitanes o amb viles noves de la resta d’Europa.(*) També és molt interessant la trama urbanística de Vilallonga del Camp, on trobem, com es desprèn del mateix nom, una altra mostra clara de poble-carrer. Una organització semblant, tot i que no tan clara, es troba a Alforja, amb el seu llarg carrer que va del portal fins a l’església.
Un exemple de població també molt interessant i molt més complexa es pot descobrir a Prades, on almenys hi ha dos centres: d’una banda el castell, i de l’altra l’església i la plaça del mercat. Encara hi ha altres poblacions amb unes característiques semblants.
A Alcover, es pot diferenciar un Carrer Major, que té com a centre l’església i un sector superior de la població, a partir de la Plaça Nova (en la qual es devia celebrar el mercat). Segurament aquests dos sectors, que han de correspondre a dues etapes de creixement, degueren restar unificats als darrers segles medievals, en restar tot clos rere unes muralles.
Un darrer exemple molt notable es pot trobar en la població polifocal de Vila-seca, amb dos centres inicials: Vila-seca de Solcina i Vila-seca del Comú.
Per acabar aquests paràgrafs dedicats a l’urbanisme, només resta esmentar la relació que hi ha, en aquestes comarques del Camp de Tarragona, entre algunes de les poblacions i el castell o l’església. Mentre que normalment els castells són situats en un extrem del poble, molt sovint a prop però ja fora de la vila closa, les esglésies solen trobar-se dins de les muralles i fins i tot, com hem vist, tenen un paper important com a lloc central en l’organització urbanística de l’establiment de població (a Alcover o Alforja, per exemple). Hi ha, però, força casos en què l’edifici religiós resta fora de la població, tal com hem vist que s’esdevenia a Montbrió del Camp o com s’esdevé encara d’una forma més clara a Cabra del Camp. Quin és el motiu d’aquesta separació? Segons Bond, estudiós anglès que ho ha analitzat, pot ésser, entre d’altres motius, a causa que l’església s’hagués instal·lat en un poble que ja existia prèviament, fet que obligava a col·locar aquest edifici al marge de l’establiment concentrat.(*)
També trobem, gairebé com a tot arreu, uns quants vilatges abandonats en aquestes comarques del Camp. Potser els més notables són el de Tamarit, el dels Montgons i el de Vespella, els dos primers força a prop de la ciutat de Tarragona. Tamarit havia arribat a ésser un poble, bàsicament de pescadors i mercaders, molt gran, situat a tocar de la costa. És un dels pocs pobles rònecs amb aquestes característiques que ha arribat fins a nosaltres. Desgraciadament, les restes dels murs de les seves cases en l’actualitat han estat molt malmeses.
Als Montgons, a prop del Francolí, es troben les restes d’un castell força antic, una església i uns quants habitatges, situats al voltant d’un camp. Algunes d’aquestes cases eren semitroglodítiques, amb unes característiques que fins i tot ens han fet pensar en un origen eremític.
A Vespella, el poble original es devia estendre per tot el voltant de la roca on s’alçava el castell i l’església. Allà on, en època moderna, no es referen les cases de pagès, es poden veure unes restes d’habitatges que poden correspondre a construccions de l’alta edat mitjana. Com en l’exemple precedent, moltes d’aquestes cases, en part, foren excavades a la roca.
Amb vista al coneixement de les característiques del poblament primerenc també té interès, com hem dit més amunt, el poble abandonat més modernament de l’Albà, situat sota el castell i al costat de l’església romànica.
També hem de fer esment d’un possible establiment humà, més o menys permanent situat al cim de la mola de Colldejou. I, per acabar, podem esmentar una espècie de mas, segurament ja de cap al segle XIII, situat al camí que mena a aquesta mola de Colldejou, prop del Coll Roig. Era el centre d’una explotació agrícola (hi ha restes de feixes o terrasses) i ramadera (hi ha un cobert per al bestiar al costat d’un petit cingle).
En aquestes comarques del voltant de la ciutat de Tarragona hi ha dos indrets que és possible que fossin centres eremítics. El més clar potser és el dels Montgons. L’altre podria ésser Vespella. De fet, però, no es pot pas assegurar res, ja que és perfectament possible que, ja de bon principi, els hipotètics ermitatges fossin, com hem dit, cases del poble. De fet, per a trobar amb seguretat indrets on hi hagué eremitisme cal anar a Sant Magí de Brufaganya (a la Conca de Barberà) o potser al coll de Mònecs (al Priorat). Recordem que al vilatge rònec de Tamarit també hi ha un habitatge troglodític; certament, malgrat les seves característiques, no necessàriament ha de tenir un origen eremític.
De tombes excavades a la roca, en trobem poques en aquestes comarques. Són molt més usuals a les comarques de la Catalunya central. Amb tot, al costat del convent d’Escornalbou, n’hi ha dues. Se suposa que foren buidades quan ja hi havia l’església, fet que permetria de datar-Ies al segle XII (també podrien ésser, però, anteriors al mur del segle dotzè que passa pel costat dels peus).
Les tombes de lloses són, per contra, molt usuals en aquestes comarques properes a la ciutat de Tarragona, i normalment cal datar-Ies a l’alta edat mitjana, en època visigòtica o en època islàmica. Els principals indrets on se n’han localitzat, a l’Alt Camp, són: Figuerola, Farena i Vilabella; els primers en llocs de muntanya i el darrer a la plana. Al Baix Camp: Prades, la Febró, la Mussara, l’Albiol, Riudoms, Riudecols; els dos darrers a la plana. Al Tarragonès: a la Setna, prop Altafulla. Si ens hi fixem, veurem que la majoria són situades en zones muntanyoses i sovint en llocs poc o molt encimbellats. Cal dir també que la major part d’aquestes necròpolis són formades per pocs enterraments, de vegades només per un; una de les més grans és la que hi ha al mas del Dineral, prop de Prades. Pel que fa a la datació, cal pensar que moltes són del final del món romà o molt a l’inici de l’edat mitjana. Pot ésser així pel que fa a algunes de les enllosades al fons (com una de les cistes trobades a l’Albiol). També, en alguns casos, especialment en les situades a les terres més planeres, la utilització de materials romans és molt normal, però això no és senyal necessàriament de més antigor. Amb tot, per exemple la de Riudoms, quan fou descoberta fou datada als segles VI o VII.
El Camp de Tarragona, que s’estén des de la conca del Gaià fins a les muntanyes de Prades o la serra de Llaberia, fou en època medieval, com hem dit al començament, una terra de marca i la regió, el rerepaís, d’una important ciutat. L’estudi de la xarxa de castells, de la ciutat i dels nombrosos pobles que s’estenen per aquest territori, sobretot fets amb una perspectiva diacrònica, pot aportar dades molt importants per a arribar a conèixer aspectes fonamentals de la història medieval de Catalunya. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Camp de Tarragona anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Camp de Tarragona anteriors al 1300.
J. Salvado
En el conjunt de l’arquitectura religiosa alt-medieval conservada a les comarques que, genèricament, formen el Camp de Tarragona, hi destaquen, per sobre de tots els altres, tres edificis, que, cadascun en el seu estil, són paradigmes de l’esgotament de les formes expressives dels llenguatges romànics: l’església del monestir de Santa Maria de Santes Creus, l’església de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou i, sobretot, la catedral de Santa Maria de Tarragona. Aquests edificis constitueixen uns immillorables exemples de les formes arquitectòniques de la fi del món romànic, i preludien la implantació de les formes gòtiques en una arquitectura que encara no s’allibera del pes de la tradició constructiva romànica.
A part aquestes obres cabdals, el nombre d’edificis d’època altmedieval que es conserven a la regió del Camp de Tarragona és molt reduït, i abasten, amb major o menor qualitat, tot el ventall cronològic de l’arquitectura religiosa alt-medieval amb antecedents que arrenquen dels primers temps de l’arquitectura cristiana a la ciutat de Tàrraco, amb basíliques com les de Santa Maria del Miracle, Sant Fructuós o la que fou descoberta recentment en terrenys propers a la necròpoli del Francolí.
Els exemples més antics de l’arquitectura religiosa alt-medieval se situen, com és lògic, a la regió muntanyosa que fou incorporada primerament al domini comtal. En aquesta zona de l’Alt Camp hi ha l’església de Sant Miquel del Pla de Manlleu, molt transformada i ruïnosa, que palesa les formes constructives de l’arquitectura del segle XI; aquestes formes es fan molt més evidents a l’església de Sant Jaume de Valldecerves, on s’aplica l’ornamentació de l’arquitectura llombarda, constituint un dels exemples més meridionals de la difusió d’aquest estil dins el segle XI. El mateix podríem dir de l’església de Santa Maria del castell de Pinyana, que en la seva senzillesa estructural, representa una de les mostres més arcaiques de l’arquitectura religiosa en el procés de la reorganització comtal del territori.
Tots aquests edificis constitueixen uns exemples singulars a la regió del Camp de Tarragona, dins l’arquitectura anterior al segle XII, moment en què es materialitza la nova organització religiosa del territori, que tindrà el seu esplet definitiu a partir del segle XIII.
Les obres que podem datar al segle XII corresponen, en general, a obres menors que segueixen fidelment les formes dominants en l’arquitectura del seu temps. Edificis com Santa Maria de l’Albà Vell, Sant Mateu de Miramar, Sant Pere de Mont-ral, Sant Llorenç de Selmella, Sant Miquel del castell de Prades o les ruïnes de Santa Maria de Peralta, són obres perfectament assimilables a les formes de l’arquitectura del segle XII, sense aportacions notables.
Contrastant amb la migradesa en nombre i qualitat dels edificis conservats dels segles XI i XII, l’arquitectura religiosa medieval de la zona del Camp de Tarragona assoleix el seu màxim nivell en les obres construïdes durant el segle XIII, moment en què conflueixen les tendències de l’arquitectura del 1200 amb la implantació del Cister; cal destacar en aquest sentit el monestir de Santes Creus i l’obra de la seu de Tarragona, la qual sembla que no tingué, com les construccions típicament cistercenques, una repercussió en l’arquitectura del seu entorn comparable a la seva envergadura.
En aquest mateix segle XIII es construeixen obres com l’església de Sant Ramon del Pla de Santa Maria, on es palesa la influència de la rosassa de Santes Creus, la ruïnosa església de la Sang d’Alcover, i, sobretot, l’església de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou; aquesta darrera representa, sota les seves transformacions, un estadi final dels llenguatges arquitectònics romànics que es resisteixen a la “contaminació” dels llenguatges i estructures gòtiques, com es manifesta plenament en el seu claustre, amb un porxo que segueix els models més clarament romànics però amb les columnes de fust quadrilobulat.
A part aquestes obres, les grans construccions que dominen el panorama de l’arquitectura alt-medieval en aquesta zona són l’obra del monestir cistercenc de Santes Creus i la de la seu de Tarragona.
El monestir de Santes Creus constitueix, juntament amb Santa Maria de Poblet, un dels dos grans monestirs cistercencs masculins de Catalunya, i la seva estructura general respon al mateix model tipològic que el de Poblet, tot i que les grans transformacions que ha sofert han desfigurat la seva estructura original, de manera que avui és molt menys clara tipològicament, que la del monestir de Poblet. A diferència d’aquest, però, l’església del monestir de Santes Creus s’ajusta a un model molt comú en les esglésies del Cister, i sembla —molt més que Poblet— una obra importada i adaptada a models nòrdics que no tindrà una clara incidència en l’arquitectura catalana del seu temps; així, la seva influència es limitarà a aspectes menors, com la capçalera carrada (ja coneguda en l’arquitectura catalana) o la rosassa del seu mur de llevant, sense que el seu plantejament tipològic sigui emprat en altres construccions no cistercenques.
Contrastant amb l’austeritat “cistercenca” de Santes Creus, l’obra de la seu de Tarragona representa una tendència que recull la tradició de l’arquitectura del segle XII. La seva estreta relació amb l’ornamentació escultòrica, combinant-la amb els avenços tecnològics que representen les estructures gòtiques de les voltes de creueria, implica un clar procés de transició estilística, diferent, tanmateix, als processos similars que es produeixen a la Seu Vella de Lleida i el seu cercle. També difereix del monestir de Sant Cugat del Vallès, que com la seu de Tarragona, representen el darrer esclat creatiu dels llenguatges romànics en l’arquitectura catalana. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Camp de Tarragona anteriors al 1300
L’escultura monumental
Fora de l’àmbit estricte de Tarragona amb els conjunts escultòrics de la seu, Sant Pau del Seminari i Santa Tecla la Vella dins l’arquitectura religiosa, a més de les restes escultòriques pertanyents a l’àmbit civil de l’hospital vell de Santa Tecla, s’han conservat exigües obres a la comarca del Tarragonès.
El conjunt catedralici de Tarragona i el cenobi de Santes Creus a la comarca de l’Alt Camp són els punts claus de l’escultura monumental al Camp de Tarragona.
Dins la capital de la comarca del Tarragonès, a més de les esmentades obres escultòriques, s’han de citar, també, un seguit de restes escultòriques de la desapareguda església de Santa Maria del Miracle. Entre les conservades actualment a les voltes inferiors de la càvea de l’amfiteatre romà, cal destriar les que semblen provinents del que seria la imposta interior de l’església; consisteixen en fragments amb un ornat escultòric bàsicament compost per un motiu d’escacat i d’altres en marbre consistents en fragments de columnes (bases, fusts i capitells majoritàriament llisos) que sembla que haurien pogut formar part de l’antiga portada romànica; altres tres fragments procedents de l’esmentada església del Miracle són conservats al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i corresponen a part dels arcs de les finestres que flanquejaven la portada d’accés a l’església.
La decoració escultòrica de la capella de Sant Pau del Seminari es localitza als sis culs-de-llàntia de l’interior que presenten motius vegetals, i a les dues claus de volta de l’interior, en una de les quals es barreja l’ornat de tipus vegetal amb el zoomòrfic; a l’exterior, als capitells angulars de les columnes embegudes i els dels contraforts, de tipus corinti, i a l’ull de bou de la façana.
A la mateixa ciutat de Tarragona, hom considera encara de datació romànica l’ornament escultòric escàs i de tipus vegetal i geomètric del porxo-galeria de l’hospital vell de Santa Tecla.
La datació del conjunt escultòric de la capella de Santa Tecla la Vella visible a l’exterior a la façana, d’una gran austeritat, i a l’ornat d’un dels capitells del contrafort exterior de tipus corinti, sembla que pot coincidir amb el seu moment constructiu, cap a la fi del segle XIII. A l’interior resten quatre capitells amb ornament de motius vegetals d’arrel cistercenca i motius de caire geomètric i floral visibles a les mènsules troncopiramidals.
També a l’interior de la capella resta sota un arcosoli el sepulcre de l’arquebisbe Bernat d’Olivella. Hem de considerar la seva decoració de caràcter gòtic; sembla que el cap conservat al Museu Diocesà de Tarragona (núm. d’inv. 3 278) devia pertànyer a l’esmentat sarcòfag.
Dins el conjunt catedralici de Santa Maria de Tarragona hem de considerar l’àmbit claustral com a prioritari a l’hora de formular uns barems estilístics. Les quatre galeries claustrals, sobretot l’ala meridional per l’estudi més detallat que s’ha dut a terme fins ara (J. Camps, 1988), i la portada que comunica l’església amb el claustre per l’ala meridional (extrem occidental), dita de l’Epifania, són puntals bàsics pel que fa a definicions i conclusions estilístiques i de datació. Aquesta portada, relacionada ja en estudis anteriors amb Sant Tròfim d’Arles i per extensió amb tallers tolosans, cal situar-la dins la primera meitat del segle XIII. Formalment, cal distingir-hi la qualitat de tres elements: el primer és, sense dubte, el capitell del mainell, el segon, el timpà, i el tercer, els capitells dels brancals, si bé no revesteixen una uniformitat de trets; els del brancal esquerre són molt millors que els de la banda oposada.
L’estudi del frontal de Sant Pau i Santa Tecla datat al primer terç del segle XIII conservat a l’altar major de l’interior de la seu pot donar com a conclusió la pervivència estilística de l’anomenat “Mestre del frontal de Sant Tecla” (Español, 1988, pàgs. 81-103) en l’obra d’un taller que treballà probablement a l’interior de la mateixa catedral de Tarragona, a la façana de l’hospital vell de Santa Tecla i a la portada de l’església de Sant Ramon del Pla de Santa Maria (Alt Camp) en una datació sostenible avançat el segle XIII. Aquesta peça singular del romànic tarragoní s’ha de relacionar amb l’obra claustral concreta dels capitells de la galeria meridional (vegeu-ne l’estudi a J. Camps, 1988 i en el present volum a càrrec del mateix autor) com també amb altres que ja va assenyalar F. Español (1988, pàg. 82). Caldria també relacionar amb l’obra del taller del ja esmentat “Mestre del frontal de Santa Tecla”, un relleu esculpit amb una crucifixió, situat a la part superior de la portalada del fossar, oberta al tram que precedeix l’absidiola sud, i també amb la figura de Maria i un àngel originàriament situats a la portada de l’Anunciata de Lleida.
Dins el mateix àmbit claustral, a la mateixa galeria meridional, a l’extrem oriental, s’obre la façana de la sala capitular on actualment es troba l’anomenada capella del Corpus Christi de semblança gòtica. Aquesta façana, constituïda pels dos finestrals i la portada, és d’una austeritat escultòrica d’arrel cistercenca, a l’igual que alguns dels capitells de la galeria septentrional del claustre. Els capitells i les mènsules dels murs perimetrals del pati amb motius figurats i de tipus vegetal de derivació corintia en alguns dels capitells de les columnes adossades completen el panorama de l’escultura del claustre de la seu, que en conjunt no ultrapassa els límits cronològics de la primera meitat del segle XIII.
A tot això s’ha d’afegir els relleus que ornamenten tant les claus de volta de les galeries del claustre com els de les mènsules que recolzen les nervadures. Els hem inclòs dins els paràmetres del romànic més per qüestions de datació que no d’índole formal i de derivació estilística. D’altra banda, a l’interior de la seu es pot apreciar una bona mostra escultòrica de caire figuratiu i ornamental que en determinats casos s’hauria de considerar ja allunyat dels barems romànics, encara que la seva datació, dins el segle XIII, faci necessària la seva inclusió en el present volum. La mateixa consideració mereix una gran part de l’escultura que s’estén pel murs exteriors del conjunt de la seu.
També cal esmentar les peces conservades al Museu Diocesà de Tarragona amb seu a diverses dependències de l’àmbit catedralici. A la sala I s’exposen diverses làpides sepulcrals majoritàriament datades al final del segle XIII, raó única en alguns casos per a ser incloses com a estudi detallat.
És una peça excepcional l’anomenat mihrab de Tarragona consistent en una llosa d’alabastre en forma d’arc de ferradura que pel repertori ornamental com també pel seu estil, ha estat relacionada, en l’estudi que se’n fa en aquest volum, amb els programes decoratius de Madïnat al-Zahrà’. L’anomenat mihrab (MDT núm. d’inv. 3 275) es tractaria d’una peça o element decoratiu del bany proper a l’anomenat Salón Rico de Madinat al-Zahrā’ i datat per la inscripció que l’acompanya al 960.
Al mateix Museu Diocesà es conserven dues piques interessants, una beneitera (núm. d’inv. 1 297) procedent de l’església de Rocallaura (l’Urgell) i datada al 21 de març de 1260 per la inscripció que té una de les cares; l’altra, provinent de Santa Llúcia de Santes Creus (núm. d’inv. 1 320), és datada segons l’estudi que oferim, entre el final del segle XII i el començament del següent.
Més majoritari és el conjunt escultòric conservat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona on, a més dels ja esmentats fragments procedents de l’església de Santa Maria del Miracle, es conserven una sèrie de capitells que tenen com a únic motiu figures de lleons rampants dins unes constants que els fan relacionables amb l’àrea rossellonesa. Tanmateix, la seva datació és més tardana, possiblement del segle XIII. Es conserva igualment un fragment ornat amb un motiu trenat i perlejat també relacionable amb l’escultura rossellonesa. Finalment, hem d’esmentar un cap de marbre molt semblant al ja esmentat de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, que ha estat igualment datat al segle XIII i que prové d’un conjunt funerari semblant a l’anterior, el qual fou trobat al carrer Ferrers, núm. 5, i que fou atribuït per J. Serra i Vilaró, a l’arquebisbe Ramon de Rocabertí. Tots dos amb barems que hem de qualificar com a mínim d’allunyats dels propis del romànic.
A la comarca de l’Alt Camp, ressalten pel volum escultòric el conjunt de Santes Creus al municipi d’Aiguamúrcia i el de l’església de Sant Ramon del Pla de Santa Maria. Respecte al primer, els elements romànics són escassos i es limiten a una part de la façana, on la portada apareix ornamentada amb columnes i capitells, que mostren una sèrie de motius vegetals en combinació amb escassos motius zoomòrfics. A la sala capitular, iniciada al final del segle XII i acabada ja al XIV, s’observa en els capitells que sostenen la volta de creueria l’ornament escultòric de tipus vegetal habitual en les construccions cistercenques. A l’església pròpiament es pot rastrejar algun element de caràcter romànic, si més no datat al segle XIII, a l’ornat escultòric de les mènsules exteriors, als elements esculpits de l’interior de l’església i a la mateixa rosassa situada a llevant. Al claustre es conserva amb datació del segle XIII l’anomenat templet del lavabo amb la decoració escultòrica típica dels conjunts cistercencs visible a les fulles d’heura, de llorer i d’altres que es disposen als diversos capitells.
L’ornamentació escultòrica adherida al conjunt del dormitori ha estat integrada en el present volum en funció de la seva datació.
Mereix una menció especial en l’escultura de Santes Creus el sepulcre de Guillem II de Montcada, situat a la galeria oriental del claustre sota arcosoli i datat vers 1229. És considerat obra de l’escola que deriva del “Mestre del frontal de Santa Tecla”, actiu a Lleida i Tarragona entre 1214-1230 aproximadament (Español, 1992, pàg. 112).
En el conjunt escultòric del Pla de Santa Maria destaca, per sobre de l’ornat escultòric de les mènsules exteriors i de la mateixa rosassa derivada de la de l’església de Santes Creus, la portada esculpida amb vuit columnes per banda amb els capitells decorats amb motius majoritàriament vegetals, la llinda on apareix representada la Mare de Déu alletant i altres temes referits a la vida de Crist —l’aparició de Jesucrist a les santes dones, i els tres reis mags, aquests darrers formant amb la imatge central de la Verge l’escena de l’Epifania— i finalment les arquivoltes de la portada (la interior amb figures d’àngels).
A part aquests dos conjunts principals, se n’han conservat d’altres de minoritaris quant a volum escultòric, com els capitells interiors de l’església de la Sang d’Alcover, on es combinen motius de caràcter vegetal, zoomòrfic i geomètric; a més, el museu municipal de la mateixa localitat serva restes escultòriques, algunes de tècnica incisa.
L’església de Sant Mateu de Miramar també presenta restes de decoració escultòrica a la portada en aquest cas de tipus geomètric.
Pel que fa a la comarca del Baix Camp, cal destacar el conjunt monàstic de Sant Miquel d’Escornalbou, la majoria d’elements del qual foren recol·locats en la reconstrucció de l’any 1920; pel tipus de decoració, els capitells d’aquest conjunt són equiparables als del claustre premostratenc de Bellpuig de les Avellanes i probablement als del desaparegut claustre d’Escaladei (Dalmases-José, 1985, pàg. 88).
Fora d’aquest conjunt, tan sols s’han conservat a la comarca algunes esteles funeràries que seria possible incloure dins el romànic o la datació específica de l’obra. El Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus allotja diverses esteles funeràries amb les esmentades relacions; n’hi ha una provinent d’Almoster, dues de l’Arbolí i unes altres dues procedents del municipi de Vilaplana (la Mussara) i de Castellvell del Camp respectivament. També al cementiri de l’Albiol van ser trobades diverses esteles funeràries que per les seves implicacions formals amb èpoques posteriors a les específiques del volum no les hem inclòs a l’estudi.
Nou esteles funeràries van ser localitzades a les parets sud i oest de l’església de Sant Martí de l’Aleixar. Procedeixen de l’antic fossar i estan reaprofitades com a elements decoratius. De les nou trobades, només sis poden assumir una datació integrada en les constants d’aquesta obra.
Igualment, al cementeri nou del municipi de la Febró es van trobar diverses esteles funeràries, de les quals només una posseeix trets datables dins el marc cronològic que abraça aquesta obra.
Dins el municipi de Prades, a l’església de Sant Miquel del castell, es té notícia que la portada sud era ornamentada amb capitells d’identificació romànica on es representaven cares (Buron, 1980, pàgs. 116-117); dins el mateix municipi consta l’existència de restes esculpides a la façana sud de l’església de Santa Maria, que aquí no tractem perquè es troben en un edifici totalment gòtic. (CLIU)
La talla
El capítol de la talla no és gaire abundós en les comarques del Camp de Tarragona. Al Museu Diocesà de Tarragona es conserven diverses talles de Mares de Déu que han estat considerades de datació posterior a l’apropiada a aquesta obra; no obstant això, hem de dir que les peces en qüestió tenen certs trets formals que les emparenten amb l’estil romànic. Imatges de la Mare de Déu com la procedent de l’ermita de Sant Joan Baptista, de la Pobla de Mafumet (Tarragonès), o la procedent de l’ermita de l’Hospitalet a Puigpelat (Alt Camp) o la mateixa Mare de Déu procedent de l’església parroquial de Vilaplana (Baix Camp), entre d’altres que el museu conserva, serien dignes d’un estudi que no correspon a les limitacions estilístiques o cronològiques de la nostra obra. L’anomenada Mare de Déu de la Guia a la mateixa seu de Tarragona en seria un bon exemple.
A la comarca del Baix Camp, a l’església de la Mare de Déu de la Roca (municipi de Mont-roig del Camp), es té constància de l’existència d’una imatge de la Mare de Déu destruïda el 1936; actualment a l’església se’n conserva una possible reproducció.
L’única talla de la imatge de la Mare de Déu amb consistència romànica procedia del santuari de Santa Maria de Paretdelgada a la Selva del Camp (Baix Camp). Es tractava d’una imatge bruna, sota l’advocació de Mare de Déu de les Neus, de datació molt controvertida, però que pels seus trets formals fa pensar que podia haver estat datable cap al final del segle XII; desaparegué de l’església l’any 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola.
D’altres tipus d’imatges tallades en fusta tampoc no se’n sap res. A la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984, vol. 7, pàg. 368) s’esmenta la talla d’un Crist cremat el 1936 procedent de l’església de Santa Maria de Cabra del Camp (Alt Camp), però no se’n té cap més notícia, ni tampoc hem pogut esbrinar res de l’esmentada talla atès que no hem localitzat reproducció gràfica que ens donés opció a l’estudi i la valoració de la peça. (CLIU)
Miniatura, teixits i arts de l’objecte
El Camp de Tarragona no ha estat gaire afortunat quant als conjunts pictòrics conservats. No ens ha arribat cap mostra de pintura mural o sobre taula que puguem considerar dins el període que va del segle X al XIII.
Pel que fa a manuscrits d’aquesta època amb miniatures, cal parlar de dos fons importants: l’un es conserva a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i l’altre a la Biblioteca Pública de Tarragona. El primer consta de gairebé un centenar de documents, bíblics, litúrgics i musicals, molts dels quals mostren caplletres acolorides i d’altres d’il·lustrades. Provenen de diversos arxius parroquials de la diòcesi, per la qual cosa hem cregut convenient presentar un estudi global com a col·lecció de l’Arxiu Històric ja esmentat. Les caplletres amb figuració són, en general, d’iconografia senzilla: animals de cos estilitzat combinats amb figures vegetals defineixen, d’una manera corrent, les diverses inicials. Són escasses les caplletres que inclouen figuració humana, les quals corresponen ja al grup de còdexs del segle XIII, que es caracteritzen moltes vegades per un estil força agermanat amb el gòtic.
Hem inclòs el segon fons de manuscrits esmentat, conservat a la Biblioteca Pública de Tarragona, dins la monografia del monestir de Santes Creus, ja que consta que tots provenen de l’escriptori d’aquest centre religiós. Cal aclarir, però, la qüestió de la procedència. Sembla ser que, certament, tots els manuscrits estudiats van estar a Santes Creus, però no únicament en aquest cenobi. En l’estudi que presentem consta que alguns havien estat propietat de la catedral de Sant Vicenç de Roda d’Isàvena; d’altres, abans de passar a formar part del fons de la Biblioteca Pública de Tarragona, havien estat a Lleida. El motiu és que, quan es creava una nova comunitat, de la mateixa manera que se li atorgaven propietats rurals a diversos llocs, no solament a l’emplaçament que la comunitat havia d’ocupar, també es dotava amb altres béns materials, com ara llibres. D’altres vegades, la comunitat, o l’abat, rebien llibres com a regals particulars d’altres comunitats o abats; potser fou aquest el cas dels manuscrits procedents de Roda.
Aquest grup de manuscrits, més nombrós que el primer, consta de còdexs dels segles IX al XIII. Quant a la decoració que presenten, bàsicament de caplletres, és en general més rica que la del grup de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Trobem més exemples de figuració humana, combinada amb animals i vegetals, i també de tipologia més variada: dins el grup del segle XIII hi ha alguna mostra de representacions marginals (dibuixades als marges de la caixa del text), però també en aquest cas l’apropament a l’estil gòtic és un fet.
Al marge d’aquests dos grups de manuscrits, cal destacar un bifoli que potser formava part d’un Líber Sequentiarium i que avui és integrat en un missal de cap al final del segle XIV o el començament del XV. És, dins el camp de què ara tractem, la millor obra: presenta dues composicions figurades a tota pàgina. En una, Crist en Majestat, assegut sobre un tron i magnificat per una aurèola, és flanquejat pels quatre vivents de l’Apocalipsi. En l’altra, Crist apareix crucificat, sense signes de sofrent i amb els ulls oberts; a banda i banda, Maria i sant Joan l’acompanyen, ambdós amb el cap decantat, però sense signes aparents de sofriment en els rostres. Les figures del sol i la lluna omplen els angles superiors que defineix la creu. J. Yarza va realitzar l’estudi d’aquest bifoli, al qual remetem el lector per a qualsevol consideració iconogràfica i estilística.
Un altre capítol molt diferent és el de l’orfebreria. És freqüent a totes les comarques catalanes, i també a d’altres països, l’escassetat d’objectes realitzats en metalls preciosos a l’edat mitjana. Molts dels objectes que degueren existir van desaparèixer, probablement perquè foren reaprofitats per a fer objectes més adients a l’estètica del moment. D’altres objectes degueren anar a parar a mans particulars que van esborrar qualsevol dada relativa a la seva procedència. El Camp de Tarragona ens ha llegat un petit grup d’objectes d’aquesta naturalesa que actualment es conserven al Museu Diocesà de Tarragona. Es tracta d’alguns objectes pertanyents a personalitats destacades (bàcul, calze i patena de l’arquebisbe Bernat d’Olivella i bàcul de l’arquebisbe Rodrigo Tello), tot i que realitzats amb materials d’escassa qualitat, o simplement amb una clara funcionalitat litúrgica (creu d’arqueta i creu processional), a més d’un braser. El que presenta una major riquesa material és la creu d’arqueta, encara amb restes d’esmalts. Tots aquests objectes són de factura tardana, datables al segle XIII, i molts corresponen a la darreria d’aquest segle, si no és que l’ultrapassen.
Del sarcòfag de l’arquebisbe Bernat d’Olivella també procedeixen tres obres força singulars, atès que són l’única mostra d’aquesta naturalesa que ens ha pervingut en tota la comarca. Es tracta d’una mitra, un guant i un parament, el qual probablement ornamentava l’alba de l’esmentat arquebisbe. És força interessant la composició figurativa que decora la mitra, que, tot i que es troba força malmesa, és fàcilment interpretable; es tracta del tema de la lapidació de sant Esteve.
En darrer lloc, només cal assenyalar l’existència al cenobi de Santes Creus d’algunes restes de vitralls acolorits considerats d’època romànica. Són, però, força restaurats i mai s’ha realitzat una anàlisi tècnica a fons. Nosaltres, doncs, presentem un recull dels fragments conservats per tal de fer-ne constar l’existència. (LCV)