EI marc geogràfic del romànic del Camp de Tarragona

Presentació geogràfica

Mapa de les comarques del Tarragonès, Baix Camp i Alt Camp, amb les divisions de municipis, i les principals vies de comunicació.

El Camp de Tarragona és una unitat física i històrica que presenta una superfície total de 1 567,6 km2. La seva forma recorda un triangle escalé limitat, per les bandes nord i oest, per tot un seguit de relleus muntanyosos, i per la banda sud-est, pel mar.

Dins aquest amfiteatre de muntanyes s’obre la plana, el Camp pròpiament dit. El cert és que aquesta realitat física no té un contrapunt en l’àmbit humà, ja que el Camp de Tarragona es divideix en tres zones perfectament delimitades que corresponen a les comarques del Tarragonès (317 km2), l’Alt Camp (544 km2) i el Baix Camp (695 km2), les quals s’haurien generat per l’existència d’uns importants mercats regionals a les ciutats de Tarragona, Valls i Reus, capitals respectives.

Podríem dir que la configuració actual del Camp de Tarragona és fruit de la interacció, des de l’era primària, de factors interns i externs, és a dir, de l’acció o influència recíproca entre les forces provinents de l’interior de la terra que originen els plecs i les falles, i l’aigua, el vent, el gel, etc., que l’han anat modelant.

Damunt de materials del carbonífer, metamorfitzats i erosionats, s’hi dipositaren, durant el triàsic i el juràssic, tota una sèrie de materials sovint d’origen marí i d’altres vegades continental, que van anar cobrint els més antics.

Vista aèria d’un sector del Camp de Tarragona, amb la ciutat de Reus al fons.

J. Todó

L’orogènia alpina, o el que és el mateix, tot el seguit d’esforços tectònics que plegaren i fallaren els relleus preexistents al final del terciari, portà associada en aquesta zona dos tipus de forces: unes de compressió i unes altres de distensió. Durant la compressió s’originà una falla de tipus invers que aixecà tot el sistema muntanyós que envolta el Camp respecte a la Depressió Central catalana, i en la distensió posterior es va produir una altra falla, que provocà l’enfonsament de l’actual depressió Reus-Valls, o sigui, la part plana del Camp. Aquesta depressió, posteriorment, va ser farcida per materials neògens, i durant el quaternari només es produïren petits retocs pel que fa a terrasses fluvials i platges.

Després de tots aquests processos, el relleu actual —des de la perspectiva geomorfològica i geològica—, ha restat configurat per un seguit de muntanyes, limitades per una gran falla que, alhora, les uneix a una plana i mira cap al mar i que queda limitada, al mateix temps, per una costa, una formació litoral molt recent. Aquestes, muntanya, plana i litoral, són les tres unitats de paisatge que detallarem.

La zona muntanyosa, que s’inclou dins del sistema pre-litoral català juntament amb les Guilleries, el Montseny, Montserrat i els Ports de Beseit, es pot dividir en tres unitats: les moles de Llaberia i Colldejou (al sud), les muntanyes de Prades (al nord) i el bloc del Gaià (a llevant).

Les moles de Llaberia i Colldejou són formades per conglomerats vermells, calcàries, dolomies i margues. Aquests materials confereixen a aquestes muntanyes una forma de taules que tenen com a principals cims la mola de Llaberia, amb 912 m, i la mola de Colldejou, amb 914 m. A migjorn, aquestes moles descendeixen fins al coll de Balaguer, que fa de pas fronterer entre el Camp de Tarragona i la depressió de l’Ebre.

Les muntanyes, o el massís, de Prades és l’altra unitat que forma aquest sistema muntanyós; té una extensió de 260 km2 i unes alçades màximes de 1 201 i 1 054 m en el tossal de la Baltasana i en el pic de la Mussara, respectivament; igual que les moles de Llaberia, té una estructura tabular i presenta el mateix tipus de materials. Aquest massís no és un conjunt unitari, sinó que està compartimentat en diferents blocs; les zones deprimides, on s’uneixen aquests blocs distints, són zones naturals de pas que han estat aprofitades per l’home per a construir carreteres (coll de Lilla), autopistes (coll de Prenafeta) o línies de ferrocarril (estret de la Riba).

La plana, que dóna nom al Camp, presenta una superfície d’un miler de quilòmetres quadrats. Els materials que la van configurar han estat recoberts per d’altres que s’han erosionat de la zona de muntanya, i només són visibles en aquells indrets on la pròpia erosió ha fet que tornessin a aflorar; això es va produir, sobretot, a la banda oriental de la comarca. Aquests materials es disposen horitzontalment en dos nivells: uns de molt durs difícilment disgregables i uns altres de materials argilosos o calcaris. Entre aquests dos estrats hom pot trobar terres argiloses i calcàries de color vermell o groc i terres vermelles amb còdols. Tradicionalment, l’home ha barrinat el nivell o crosta calcària superior per posar al descobert aquestes terres vermelles, molt fèrtils per a l’agricultura.

La línia de la costa és, en aquesta zona, molt recta i presenta molt pocs accidents; el més remarcable és el cap de Salou. Aquests accidents són deguts a fragments de materials antics, molt més resistents i compactes que els materials més moderns del quaternari.

El clima de la regió és fruit de dos factors: la situació geogràfica i el relleu. El primer paràmetre emmarca la zona dins el clima mediterrani subhumit, i el segon li confereix un caràcter totalment litoral, ja que el sistema muntanyós que encercla la plana fa de barrera a tota influència continental. Encara que parlem d’un mateix clima per a tota la zona, les condicions tèrmiques i pluviomètriques no són les mateixes, sinó que varien en funció de l’alçada i la proximitat al mar.

La mitjana de temperatures és un dels valors que més varia en funció d’aquests dos factors. Així, les temperatures de la plana litoral se situen per sota dels 16°C, a la ciutat de Tarragona i al municipi de Vila-Seca, 15,7°C, i a Cambrils 15,5°C. A la plana interior —quan ens allunyem de la influència suavitzadora del mar—, les temperatures mitjanes són més elevades: a Reus, de 16,1°C, i a Vandellòs (a l’observatori de la central nuclear) de 16,8°C. Aquestes temperatures decreixen ràpidament a mesura que es guanya alçada i, així, a Riudecanyes, la temperatura mitjana és de 13,5°C, mentre que a Prades, el municipi situat a més alçada de la zona, és només de 12°C. Aquestes diferències entre la costa i l’interior queden reflectides no únicament en la disminució de la temperatura mitjana, sinó també en l’existència d’hiverns més freds (per exemple, a Cambrils, a la costa, la mitjana de les mínimes del mes de gener és de 4,8°C, mentre que a Valls, a l’interior, és de 3,5°C) i d’estius més calorosos (a Cambrils, la mitjana de màximes del mes d’agost és de 28,1ºC, i a Valls és de 29°C).

Aquesta benignitat o suavitat dels hiverns, sobretot a la costa, no exclou la possibilitat que hi hagi algunes gelades durant els mesos més freds. S’ha de dir, però, que no són ni gaire freqüents ni gaire importants. Les gelades que es recorden més vivament a la regió són les que es van produir els anys 1956 i 1963, durant les quals s’arribaren a assolir temperatures de -8,2°C a la costa, en la zona de Cambrils, al mes de febrer del 1956.

Pel que fa a les precipitacions, no són gaire abundants i, igual que les temperatures, no es reparteixen homogèniament per tot el territori, sinó que augmenten a mesura que ens desplacem cap al sud. Aquest augment en sentit nord-sud, contrari al que es produeix a la resta de Catalunya, és degut als fenòmens de condensació que provoquen les muntanyes que envolten el Camp.

A la plana, les precipitacions mitjanes anuals volten els 500-550 mm, a les muntanyes de Prades assoleixen valors superiors als 600 mm, i a les parts més altes dels sistemes muntanyosos, sobrepassen els 1 000 mm. Podem observar, doncs, amb aquestes dades, un augment de la precipitació a mesura que anem guanyant alçada.

Evidentment, aquestes precipitacions es reparteixen de forma desigual durant l’any; la tardor és l’estació més plujosa, amb un 40% del total anual, seguida de la primavera, amb gairebé un 30%. Aquests dos màxims pluviomètrics són els mateixos a tot el Camp. En canvi, el mínim es produeix a la comarca del Baix Camp, a l’estiu, mentre que a l’Alt Camp i al Tarragonès es dóna a l’hivern. Si en lloc d’analitzar la distribució pluviomètrica anual estacionalment ho fem mensualment, hem de parlar d’un màxim al setembre seguit de l’octubre, i d’un mínim al juliol seguit del febrer i el gener.

Una altra característica pluviomètrica del Camp és la seva gran irregularitat interanual. Aquestes diferències poden ser de més de 1 000 mm, com en el cas de l’estació de Vandellòs, on un any es van recollir 128 mm, i un altre fins a 1 143 mm. D’aquestes precipitacions, molt poques són en forma sòlida, sobretot a la plana, i pel que fa a la muntanya, hi sol haver una mitjana de quatre nevades l’any.

Aquesta pluviositat més aviat baixa és contrarestada per una humitat ambiental força elevada, i que és fruit de la influència marina; així, la humitat relativa, per exemple, presenta uns valors mitjans a la ciutat de Tarragona del 70%.

El serè i la marinada són els dos principals vents de la zona. El serè, denominació local del mestral, bufa de component N-NW, predominantment en els mesos d’hivern, sobretot al gener, febrer i març. No és un vent persistent, sinó més aviat esporàdic, però que ha donat a la zona una fama de país ventós a causa de les seves velocitats màximes, les quals poden oscil·lar entre 70 i 120 quilòmetres per hora. La marinada no és exactament un vent, potser caldria més aviat parlar d’una brisa que bufa en la zona litoral durant les hores centrals dels mesos d’estiu, perpendicular a la costa i en sentit mar-terra, per tant, en direcció SE-NW; la seva intensitat en les hores de màxima insolació no sobrepassa mai els 10 km/h. La marinada, en el seu moviment des de la costa cap a l’interior, topa amb tot el sistema muntanyós que encercla la plana i es veu obligada a ascendir, a guanyar alçada. En aquest moviment d’ascens, l’aire es va saturant fins que arriba al punt de condensació; llavors forma una espessa boira que pot romandre dies i setmanes senceres impedint l’arribada dels raigs solars a les terres situades a partir de mitja alçada en els vessants de les muntanyes.

Aquest clima típicament mediterrani, caracteritzat per un règim pluviomètric irregular, és el causant de la falta de recursos hídrics a la zona, que s’estimen en 150 hm3 l’any.

L’aparell hídric de la zona es redueix a dos rius que porten un cabal pobre, però constant tot l’any, i a tot un seguit de torrents que només funcionen després d’un aiguat intens. Els rius són el Gaià i el Francolí. Les principals característiques d’aquests rius —que corroboren la seva mediterraneïtat— són la torrencialitat i la variabilitat mensual en el seu règim: cabals màxims a la tardor i a la primavera i un estiatge molt marcat. Això posa en evidència la gran supeditació que tenen els cabals d’aquests rius a les pluges. Ambdós, però, comparteixen tot un reguitzell de trets: l’un i l’altre neixen a la Depressió Central, dins la comarca de la Conca de Barberà, entren dins el Camp de Tarragona tallant la Depressió Prelitoral i s’han encaixat en aquestes muntanyes per erosió remuntant. Evidentment no tot són semblances, sinó que en molts altres aspectes són ben diferents. El riu Gaià té una conca de 428,8 km2 i una longitud de 65,7 km, i presenta els següents afluents: el torrent de les Pinatelles, el barranc de les Pobles, el riu Boixó, la riera de Bellprat, el torrent de Coma de Vaca o de Vallespinosa i la rasa de les Piles. El riu Francolí, si bé és més curt (59 km), té una conca de drenatge molt més gran, de 838,15 km2. Evidentment, això fa que tingui més afluents; els principals són la riera dels Garidells, els torrents de Vallmoll i de Xamora, els rius d’Anguera i de Vallverd, les rieres de Salada i de Vilallonga, el barranc de la Vall i els rius Brugent i Glorieta.

En aquesta zona també trobem amples rieres, com la de Riudoms, la d’Alforja, la de Riudecanyes o l’Argentera i l’anomenada riu Llastres.

De la mateixa manera que l’aigua que discorre per la superfície, la subterrània és escassa i pràcticament localitzada en tres aqüífers, un del Cretaci, l’altre del Miocè marí i un tercer del Miopliocè quaternari. La recàrrega d’aquests aqüífers és, de mitjana, de 50 hm3. El del Miopliocè quaternari és l’únic aqüífer que presenta una reserva útil prou important per a tenir-la en compte a l’hora de fer estimacions sobre la capacitat d’emmagatzemament d’aigua de la zona, ja que l’aigua que conté el reservon dels materials cretacis està pràcticament esgotada, mentre que la del Miocè presenta molts problemes de salinització. La qualitat química de l’aigua subterrània és d’una duresa relativament alta (300-500 ppm de CO3 Ca) i d’un baix contingut de clorur (20-45 ppm).

Aquesta situació deficitària, tant d’aigua superficial com subterrània, és en l’actualitat un greu problema. Fins els anys cinquanta i seixanta hi havia una certa situació d’equilibri, ja que tant els reservoris com els rius eren aprofitats al màxim però sense arribar a la sobreexplotació. L’aigua extreta servia per a regar els camps i per a l’ús humà. Al final dels anys seixanta es va produir un trencament d’aquesta situació amb el desenvolupament industrial de la zona; l’arribada d’un contingent important de persones per treballar en les indústries ha provocat una manca d’aigua per a l’ús humà en els mesos d’estiu, i això fa que en aquest període s’hagi de declarar la situació d’alerta roja a la zona. A més, s’ha de tenir en compte la disminució de la qualitat de les aigües, sobretot la de les aigües emmagatzemades en els reservoris i que es pot observar en l’augment de la salinitat.

Són i han estat molts els projectes encaminats a pal·liar aquesta situació deficitària. Dels més importants, pel seu cost tant econòmic com tècnic, cal destacar les construccions dels embassaments de Riudecanyes en el torrent de Duesaigües, amb una capacitat de 3 381 750 m3, i de Siurana en el terme de Cornudella de Montsant, al Priorat, que té una capacitat de 12 300 999 m3 i està comunicat amb el pantà de Riudecanyes a través d’un canal per sota les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta, tot aportant-li les aigües sobrants del riu del mateix nom. Aquestes mesures, però, no han estat suficients per a sortir de la situació de mancança. La solució definitiva al dèficit aqüífer la va aportar el transvasament d’aigua de l’Ebre de l’any 1989, una obra hidràulica de grans proporcions i cost, que ha servit per a pal·liar el gran problema de la manca d’aigua al Camp de Tarragona i al Baix Penedès.

La localització geogràfica del Camp de Tarragona fa que, generalitzant, s’hagi de parlar d’una vegetació a cavall entre la que és pròpia de la part boreal de la zona mediterrània —per tant el país dels alzinars—, i de la que és pròpia de la part meridional d’aquesta mateixa zona, l’àrea en què dominen les bosquines seques. Ara bé, aquesta vegetació no es manté uniforme, com és natural, en tota la zona, sinó que varia a mesura que anem guanyant alçada.

A la plana, en sòls poc profunds i bàsicament calcaris, la vegetació climàtica seria la pròpia de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum). La seva estructura i composició fonamental seria la d’un estrat arbustiu amb predomini del llentiscle (Pistacia lentiscus), el garric (Quercus coccifera), el margalló (Chamaerops humilis), l’arçot (Ramnus lycioides) i l’ullastre (Olea europaea var. sylvestris); així mateix, un estrat herbaci amb una clara preponderància del llistó (Brachypodium retusum). La presència del margalló ens fa adonar que és una comunitat marcadament meridional. Malauradament, l’acció de l’home ha reduït aquesta comunitat, i avui dia només la trobem en petits claps repartits de manera esparsa.

En les zones planes on els sòls són més profunds, s’hi hauria de desenvolupar un típic alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Aquest és un bosc molt dens i impenetrable on l’arbre per antonomàsia és l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex). En el sotabosc podem trobar grans arbustos com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’aladern fals (Phylyrea media) o el llentiscle (Pistacia lentiscus); altres arbustos són l’esparreguera boscana (Asparagus aculeatus) o la roja (Rubia peregrina) i petites herbes com la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum). Una tala massiva, però, va destruir la pràctica totalitat d’aquests boscos en els segles XVIII i XIX, que van ser substituïts per vinya. Al final del segle passat la fil·loxera va afectar els ceps i va provocar l’abandó dels camps; llavors es va iniciar el procés de regeneració dels boscos. Ara bé, l’alzinar mai no ha arribat a tornar a ocupar tot el territori a causa de la forta competència del pi blanc (Pinus halepensis) i de la brolla o màquia d’estepes i brucs. Aquestes són les dues comunitats que haurien de predominar a la plana, segons l’espessor del sòl. Al seu costat, en ambients amb característiques molt específiques, podem trobar altres comunitats adaptades precisament a aquestes condicions tan concretes. Per exemple, en les ribes dels rius es poden trobar albaredes i omedes, mentre que, al costat de les platges, hi trobaríem poblacions de savina marítima (Juniperus phoenicia).

A mesura que ens allunyem de la plana i, per tant, remuntem en alçada, veiem que la vegetació es va transformant en submediterrània, pròpia de les terres situades més al nord, com és el cas de la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum faginae) a la serra de la Mussara, o de la roureda de roure reboll (Cephalantero-Quercetum pyrenaicae) a la serra de Prades (aquesta i la del massís de Penyagolosa són les dues úniques que es poden trobar als Països Catalans). El roure reboll (Quercus pyrenaica), junt amb el pi roig (Pinus sylvestris) formen l’estrat arbori d’aquesta comunitat, mentre que l’aranyoner (Prunus spinosa) i l’arç blanc (Crataegus monogyna) són les dues principals espècies que formen l’estrat arbustiu. A les muntanyes de Prades podem observar una gran abundància d’arbres de fulla caduca, fet que no es dóna en les altres muntanyes del Camp de Tarragona.

Als cims de les muntanyes més altes de la zona, les que se situen per sobre dels 800-900 m, s’han desenvolupat comunitats adaptades a les condicions climàtiques extremes, sobretot el fort vent; la més important de la zona és la brolla d’eriçó amb antil·lis de muntanya (Erinaceo-Anthyllidetum montanae). És una formació arbustiva baixa, o potser més exactament subarbustiva, que presenta una fisonomia de coixinets d’uns 20-30 cm. Aquesta comunitat és formada, principalment, per l’eriçó (Erinacea anthylis), antil·lis de muntanya (Anthylis montana), càrex (Carex humilis), timó groc (Teucrium polium ssp. luteum), coelèria (Koeleria vallesiana), farigola (Thymus vulgaris), tulipa senzilla (Tulipa australis), jonça (Aphyllandes monspeliensis), llistó (Brachypodium retusum) i sanadella (Stipa juncea).

L’ocupació humana

Es tenen indicis que els primers homes que poblaren la zona del Camp de Tarragona ho feren ja durant el paleolític (abans del 9000 aC); els descobriments arqueològics fets en alguns indrets de la comarca de l’Alt Camp així ho testimonien. Es tractava d’una població amb una vida nòmada, que es dedicaven a la caça i a la recol·lecció dels fruits. Dels pobladors neolítics, homes ja sedentaris que es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia, se’n tenen més vestigis, com la troballa de diferents estris i ceràmica cardial o montserratina en algunes coves de l’Alt Camp i el Tarragonès.

Aquesta població tingué una evolució més o menys autònoma i paral·lela a la que tingueren les terres del voltant fins a l’arribada dels romans l’any 218 aC. La conquesta romana va significar la progressiva desaparició del poble ibèric que estava assentat en aquelles terres, el poble dels cossetans, i la creació d’un gran nucli político-administratiu, la gran Tarraco.

L’evolució posterior de tota la regió del Camp és ben coneguda: invasions d’alamans i francs (segona meitat s III), ocupació visigòtica, conquesta musulmana, i inici de la conquesta cristiana. El Camp de Tarragona es perfila llavors com a zona de frontera entre els nous regnes cristians al nord i els musulmans al sud. Respecte d’aquesta situació d’inseguretat, malgrat que tradicionalment s’ha dit que va produir un total abandó de les terres del Camp, unes investigacions recents estan demostrant que no restaren tan dràsticament deshabitades, sinó que hi subsistiren algunes comunitats pageses, sense que encara es pugui determinar la importància del seu pes poblacional.

Ens situem a mitjan segle X. Els andalusins restaren confinats a les parts més inhòspites de la serra de Prades. En aquest moment començaren les tasques de repoblació. En un principi va ser lenta i va afectar sobretot les terres de la plana. L’ocupació definitiva de la ciutat de Tarragona no es realitzà fins a l’any 1129, i entre el 1153 i el 1154 es conquerí als musulmans el castell de Siurana, un dels darrers enclavaments andalusins en aquella zona.

La població anà augmentant fins al segle XIV. Cap a la meitat d’aquest segle, es creu que hi havia al Camp uns 5 592 focs, però una situació de crisi generalitzada deguda a un seguit d’anys de sequera, l’arribada de la Pesta Negra i el pagament d’uns impostos abusius a Pere III de Catalunya-Aragó, van originar un descens constant de la població des d’aquells moments fins al final del segle XV. En el recompte de població del 1497, amb un total de 3 727 focs, trobem el mínim de població del Camp de Tarragona de tots els temps en què s’ha registrat. A partir d’aquest moment es comença a percebre una certa recuperació demogràfica que serà constant però no homogènia en tota la zona fins a l’actualitat, amb l’excepció de la crisi de la fil·loxera del final del segle XIX.

Als anys seixanta del segle XX s’observa que el creixement demogràfic es va donar en tota l’àrea del Camp, però a partir d’aquest decenni, i com a conseqüència de la industrialització de la zona de Tarragona i la no-superació de la crisi de la fil·loxera en les àrees de muntanya, es pot observar un diferent comportament demogràfic de les tres comarques que formen la regió del Camp de Tarragona. Per una banda, la comarca del Tarragonès experimentà un fort creixement fruit de la immigració d’un gran contingent de persones provinents de les altres zones del Camp, d’altres àrees de Catalunya i, en bona part, d’altres llocs de l’estat espanyol. Això va provocar un fort rejoveniment poblacional i una disminució molt important del percentatge de població autòctona. La comarca del Baix Camp va experimentar un creixement més moderat, mentre que l’Alt Camp veié com anava disminuint la quantitat de persones que hi vivien, sobretot la fracció més jove, i va esdevenir una població envellida i pràcticament concentrada a la ciutat de Valls.

Avui, el Camp de Tarragona té una població de 305 658 h. D’aquests, 152 492 viuen a la comarca del Tarragonès, 119 460 al Baix Camp i 33 676 a l’Alt Camp.

Les característiques de la distribució de la població en l’actualitat al Camp de Tarragona es poden resumir en els següents punts: una part de la població viu agrupada en petits nuclis; també s’ha observat un augment progressiu de la concentració en les grans àrees urbanes i una disminució progressiva de la població dels petits nuclis rurals de muntanya, amb una forta emigració, sobretot, vers les grans àrees industrials, encara que també cap als petits pobles de la plana o les capitals comarcals; finalment, també hi ha un èxode generalitzat cap a altres zones industrials del Principat, sobretot les situades al voltant de Barcelona.

Pel que fa a l’agricultura, s’ha de dir que a la zona del Camp de Tarragona, aquesta ha estat sempre una activitat difícil. Els problemes de proveïment d’aigua han marcat des de sempre la preponderància dels conreus de secà sobre els de regadiu. També és cert que des de sempre s’ha intentat superar aquesta situació deficitària: hom ha construït pantans (Riudecanyes, Siurana), sèquies i recs; s’ha tret aigua del subsòl mitjançant pous que cada vegada s’han de fer més profunds i, finalment, s’ha anat a buscar aigua a d’altres terres. Però totes aquestes mesures no han estat suficients per a superar el dèficit hídric.

A l’hora d’analitzar la situació actual de l’agricultura al Camp de Tarragona podem observar que hi ha una sèrie de trets que són comuns a tot el territori: preponderància de la propietat com a sistema de tinença de la terra, explotacions amb una grandària relativament similar, d’unes 5 hectàrees de mitjana o conreus de secà molt més importants que els de regadiu (el 85,5% de la terra conreada correspon a conreus de secà, mentre que només el 14,5% es dedica a conreus de regadiu). Però per sobre d’aquests trets comuns, bàsics, l’evolució històrica i la localització geogràfica han diferenciat unes zones de les altres fent que sigui impossible explicar la realitat actual del Camp des d’una perspectiva global. Creiem que és necessari diferenciar tres grans àrees: les terres situades al voltant de la ciutat de Tarragona i prop de la costa; les terres situades a “la plana” i, finalment, les que es trobarien al peu dels relleus muntanyosos que encerclen tot el Camp.

Les terres situades a la zona més propera al mar són les que tradicionalment s’havien reservat per als conreus de regadiu, ja que s’assentaven sobre materials d’al·luvió, molt fèrtils, amb bones possibilitats de proveïment d’aigua. Actualment, d’aquestes hortes en resten ben poques, ja que el boom de la construcció per edificar segones residències en zones properes al mar, juntament amb el gran desenvolupament industrial, ha provocat la seva substitució per fàbriques i blocs d’apartaments. Això significa que la població activa que treballa en el sector primari és molt poc important respecte al total de la zona, inferior al 58%.

Les terres situades a la zona de la plana són les que tenen més tradició agrària. Els conreus més importants d’aquesta zona són l’avellaner, l’olivera, la vinya, el garrofer, l’ametller i l’horta. Podem observar que la majoria dels conreus són de secà, i hom ha optat per mecanitzar la majoria de les activitats agrícoles per tal de fer competitius els preus d’aquests productes.

Les terres situades a les parts baixes dels principals sistemes muntanyosos són les que van patir més les conseqüències de la crisi de la fil·loxera, que va arrasar totes les vinyes catalanes al final del segle passat. Aquestes eren unes terres pròsperes que es dedicaven quasi en exclusiva al conreu de la vinya; la fil·loxera va sumir la zona en una profunda crisi. Molts camps van ser abandonats i ara s’hi pot veure la màquia que abans comentàvem. Alguns pagesos, amb la intenció de solucionar el problema, van repoblar la zona amb garrofers; d’altres van empeltar els ceps de peu americà i encara d’altres van plantar ametllers. Això va fer que en la zona es passés del monocultiu a conrear diferents varietats, però no organitzades en gran àrees, sinó en petites franges, aprofitant, de la millor manera possible, les irregularitats del terreny. Les gelades de l’any 1956 van provocar la mort de gairebé tots els garrofers, que fins aquell moment havien estat una bona sortida de la crisi, ja que tenien molta demanda per a la fabricació de pinsos.

La ramaderia no té un pes específic gaire important en la zona, sinó que més aviat és un complement de les activitats agrícoles. L’avicultura, força tecnificada, és l’activitat ramadera més important de tota la zona del Camp de Tarragona, en la qual destaca la comarca del Baix Camp.

El sector secundari, on s’agrupen totes les activitats que es dediquen a transformar els productes naturals en productes elaborats, està força arrelat en la tradició econòmica del Camp; hi ha documents del segle XII que fan referència a activitats manufactureres i tallers menestrals, precursors de les actuals indústries. Les activitats industrials, tal com les entenem avui en dia, no es comencen a desenvolupar, però, fins a la segona meitat del segle passat.

Les principals indústries de la zona són les que han evolucionat d’aquesta activitat manufacturera: papereres, fusta, metall, tèxtil (que dóna treball sobretot a les dones), adoberia o construcció. Són indústries petites, de deu treballadors de mitjana per empresa. És important constatar que estan repartides per tot el territori, i això fa que la base de l’economia de la majoria dels pobles del Camp sigui mixta, agrícola i industrial; però encara és més interessant que aquest establiment industrial ha frenat, en part, l’emigració de la població més jove. En la zona de l’Alt Camp ha estat molt notable l’aportació de capital estranger a l’hora de posar en funcionament moltes d’aquestes empreses.

Un sector primordial en tota la regió és el de l’alimentació, dedicat a la transformació dels productes agrícoles per al consum humà, al refinatge i envasament d’olis o a la criança i embotellament de vins.

Poc abans de la Guerra Civil Espanyola, l’any 1932, es va instal·lar a Tarragona la fàbrica de Tabacalera, de caràcter monopolista, que encara avui és la primera indústria de la ciutat pel nombre de treballadors. Tanmateix, el gran procés d’industrialització i el que ha donat a la comarca del Tarragonès les seves característiques actuals es produí els anys seixanta i setanta, amb la formació del complex petroleoquímic. Les primeres fites d’aquest procés foren la instal·lació l’any 1965 de la fàbrica d’Asfalts Espanyols (ASESA) i la posada en funcionament l’any següent de les factories de Dow-Unquinesa i d’Indústries Químiques Associades (IQA). Aquestes primeres indústries se situaren a la banda sudoccidental del terme de Tarragona, entre les carreteres de València i Salou. Tot i així, a aquest complex petroleoquímic inicial li faltava una instal·lació base, la refineria de petroli, que les experiències estrangeres havien demostrat que era pràcticament imprescindible. Per aquesta i altres raons, es decidí situar aquest complex a la zona de Tarragona, amb l’oposició del sector turístic de Salou, que obligà a allunyar la refineria de la costa i situar-la a l’interior, en un polígon al marge dret del Francolí dins els termes municipals de la Pobla de Mafumet, el Morell i una petita part dels del Constantí i Perafort. Així nasqué el polígon de l’interior, on s’instal·laren, a més de la refineria de petroli l’any 1975, una sèrie de filials, agrupades avui sota el nom de Repsol Química. Posteriorment s’hi instal·laren la majoria de multinacionals del sector químic (Bayer, Basf, Hoechst i Shell).

Per què es va triar aquesta zona i no una altra? Doncs perquè reunia les següents condicions: a) proximitat a Barcelona; b) existència d’un important port i d’una bona xarxa de transports; c) unes condicions topogràfiques adequades; i d) existència d’una important reserva d’aigua (el riu Ebre) que ha arribat al Camp de Tarragona mitjançant el transvasament de l’Ebre, com ja s’ha esmentat, l’any 1989.

Per últim, hem de parlar de les activitats que no estan encaminades a produir béns de consum, com ara el comerç i el turisme.

Les tres capitals comarcals —Tarragona, Reus i Valls— són importants focus comercials tant en l’àmbit local com supraregional. Reus i Valls són el centre de sengles mercats, molt notables quant a la comercialització dels productes agrícoles de la zona, i Tarragona és un important nucli comercial, no tan sols en l’àmbit local, sinó també en el nacional, sobretot per la gran importància del seu port.

El turisme es concentra a la zona de la costa. És un turisme tant interior com estranger que només busca el sol sense preocupar-se gaire per les condicions del medi, força deteriorades per la construcció abusiva i per la industrialització. Té un baix poder adquisitiu i això afavoreix una gran proliferació de càmpings. Els tres grans focus de turisme de la regió són Tarragona, Salou i Torredembarra i les seves rodalies.

Pel que fa a les comunicacions, el Camp de Tarragona és una zona ben comunicada, tant interiorment com amb l’exterior. Aquestes vies de comunicació, sobretot les que enllacen la regió amb les terres del voltant, tenen tota una tradició al seu darrere, ja que estan construïdes sobre els antics traçats de les vies romanes; segurament l’exemple més clar és el de l’anomenada Via Augusta, que enllaçava Roma amb Cadis tot seguint la costa, i que actualment correspon a la carretera N-340; un altre exemple seria la Via Aurèlia, que enllaçava Tarragona amb Lleida, ara convertida en la carretera N-240.

Les principals carreteres exteriors són: l’autopista A-2, de Barcelona a Saragossa, també dita de l’Ebre; l’A-7, que enllaça l’anterior amb València i s’anomena Mediterrània; la N-240, de Barcelona a Bilbao; la N-340, de Tarragona a Cadis; la N-420, de Tarragona a Còrdova, i la C-246, de Barcelona a Valls.

L’estructura viària interior no es regeix per un mateix patró, ja que les terres situades al nord i a l’oest, i que correspondrien a les actuals comarques de l’Alt i el Baix Camp, presenten una disposició radial centrada en les dues capitals: Reus i Valls. Això és degut segurament, tal com ja hem indicat, a la gran importància que han tingut històricament els mercats centrals d’ambdues poblacions. Les comunicacions dels pobles del Tarragonès no s’estructuren radialment al voltant de la seva capital, com es podria pensar a priori, sinó que ho fan perpendicularment a la carretera N-340 que ressegueix la costa. Aquesta, segons diversos autors, és la causa que Tarragona no s’hagi convertit en el focus econòmic que hom pensa que hauria d’haver esdevingut.

La zona també està ben comunicada per mitjà del ferrocarril. Quatre són les línies que travessen la regió: Barcelona-Reus-Móra d’Ebre-Saragossa, Barcelona-Tarragona-València, Sant Vicenç de Castellet-Roda de Berà-Valls-Lleida i Sant Vicenç de Castellet-Roda de Berà-Reus.

Fins aquest moment hem analitzat la realitat de la zona del Camp de Tarragona com una unitat. Però des del 1936, aquesta unitat, almenys políticament i administrativament, va quedar dividida en tres comarques: l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès, amb el seus corresponents municipis, tot i que aquesta divisió no es va fer efectiva fins a la llei de divisió territorial del 1987.

Bibliografia

• L.M. Albentosa: Introducción al estudio sistemático de la degradación del medio ambiente en la provincia de Tarragona, “Tarraco. Cuadernos de Geografía” (Tarragona), núm. III, (1982).
• P. Anguera i Altres: Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, Conca de Barberà i Priorat, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 5, Enciclopèdia Catalana S.A, Barcelona 1992.
• C. Calleja i altres: El Baix Camp. Població, economia i territori, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1986.
• J. Centelles i Tomàs: Física y flórula del termino de Tarragona, Tarragona 1953.
• E. Cobertera: Los suelos cultivados de la provincia de Tarragona, Diputació de Tarragona, Tarragona 1986.
• Consejo Económico-Social Comarcal Del Baix Camp: La economía del Baix Camp, Tarragona 1976.
• R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ed. Ketres, Barcelona 1981.
• J. Iglésies: El Camp de Tarragona, dins de Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, Barcelona 1974, pàgs. 193-250.
• J.M. Llorach: Inici a l’estudi dels paisatges de l’Alt Camp, Òmnium Cultural, Valls 1983.
• E. Llovell i Fortuny: La industrialización de Tarragona. Análisis histórico Problemática Actual, Estrategias De Futuro, Asociación Empresarial Química de Tarragona, Tarragona 1980.
• D. López Bonillo: Los climas de Tarragona y sus repercusiones agrícolas, Diputació de Tarragona, Tarragona 1988.
• J. Margalef: El Tarragonès. Estructura econòmica. Expansió industrial i desequilibris sectorials, Caixa de Catalunya, Barcelona 1979.
• J. Martí i Altres: L’Alt Camp. Anàlisi d’una economia equilibrada, Caixa de Catalunya, Barcelona 1988.
• S. Roquer: Notas acerca de la inmigración a Tarragona durante los últimos decenios, “Universitas Tarraconensis” (Tarragona), núm. V, (1983).
• J. Rossell: Validez y limitaciones de un modelo de desarrollo industrial: el caso de Tarragona (1966-81), Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra), Barcelona 1983.