El marc històric del romànic del Camp de Tarragona

Els precedents antics: de la prehistòria a la fi del món romà

Algunes troballes arqueològiques fetes sobretot al sector de l’Alt Camp, a la cova del Pont de Gor i a la balma de Picamoixons, del terme de Valls, donen testimoni del poblament al Camp de Tarragona des d’abans del 9000 aC, o època paleolítica. En l’etapa següent, o neolítica (del 9000 al 3000 aC), es constata la continuació del poblament al sector; és el moment en què la població deixa la vida nòmada per cercar un lloc més estable d’hàbitat, gràcies a la introducció de l’agricultura i de la ramaderia, segons ho confirmen troballes fetes a Querol, a la Cova del Garrofet, al Pla del Maset, de Salou, o a les Gavarres (Constantí), on s’han trobat diferents estris i ceràmica cardial.

A l’edat del bronze (del 3000 aC al 500 aC) el poblament de la zona és ja molt notable, d’acord amb la dispersió de les troballes, que van de la costa a Roda de Berà, a les coves de Salomó (Cova Fonda), d’època hallstàttica, i en especial a Mont-ral (cova del Bosquet, avenc de les Abelles, cova dels Moros, cova de la Moneda etc.). Aquesta època inclou des dels megàlits o grans cistes, de les quals hi ha testimonis al sector muntanyós de Querol, fins a les tombes o poblats identificats per l’aixovar funerari, el sílex, les eines i les restes de ferro de l’etapa hallstàttica. A Mont-ral, l’indret més ric en jaciments, s’hi ha trobat fins i tot un gresol per a fondre metalls.

Tanmateix, les transformacions mes radicals es produïren a partir del segle VI aC. És a partir d’aquest moment que els habitants de les comarques meridionals de Catalunya canviaren gradualment el seu tipus de vida per la influència conjunta de dos factors. En primer lloc, l’assentament de nous pobles continentals d’arrel indoeuropea arribats del centre d’Europa als segles X-VIII aC, i en segon lloc, la visita quotidiana de les costes per part de mercaders semites i hel·lens a través dels nous ports comercials d’Aiboshim (Eivissa), Rhode (Roses) i Emporion (Empúries).

Fruit d’aquesta doble influència, i catalitzada per la generalització de l’ús d’un nou metall, el ferro, es va gestar una societat que hom defineix amb el nom d’ibèrica. Es tractava d’una societat estratificada, que va incorporar ràpidament successius avenços tècnics en el treball dels metalls, la ceràmica o la construcció i que des del segle V aC coneixia ja la utilització de l’escriptura.

En aquesta època, sense que es tinguin proves d’una ocupació anterior, es va desenvolupar un petit hàbitat estable en un turó costaner al costat de la desembocadura del riu Francolí. Es tractava d’un oppidum, un poblat fortificat ibèric que explotava les riqueses agrícoles i naturals de l’entorn i les destinava al comerç mediterrani. Amb el temps, aquest poblat ibèric arribaria a convertir-se en una gran ciutat romana, Tarraco, capital d’una província de l’Imperi —la Hispània citerior o Tarraconensis— que comprenia una bona part de la Península Ibèrica.

Les primeres proves arqueològiques de l’existència d’aquest oppidum ibèric han estat trobades els darrers anys en diferents excavacions d’urgència realitzades a la part baixa de la ciutat, a prop de l’antic port. Les fonts escrites, per la seva banda, tan sols l’anomenen per indicar la seva destrucció l’any 218 aC.

En aquesta data, un exèrcit romà comandat per Gneu Escipió va haver de desembarcar apressadament al nord de la península per tallar el subministrament a l’exèrcit d’Anníbal, el qual, partint d’Hispània, havia travessat els Alps en direcció al Po. Segons Livi, la batalla contra l’exèrcit púnic guardià dels pertrets, va tenir lloc a les rodalies d’un oppidum denominat Cissis, que fou pres per assalt de la mateixa manera que el campament enemic. Enfront de les riqueses aconseguides en aquest últim assalt, el botí recaptat a l’oppidum fou pobre, “aixovar bàrbar i esclaus miserables”, menciona l’historiador romà Livi. A continuació, després d’ésser rebutjat un nou atac cartaginès fet per sorpresa, Livi cita que “es va establir una guarnició al port de Tarraco”, on poc després tot l’exèrcit instal·laria el seu quarter d’hivern. A partir d’aquest moment, les fonts escrites es refereixen sempre a la ciutat amb el nom grec Tarrakon o llatí Tarraco. Malgrat això, la ciutat emetria moneda al llarg dels segles II i I aC amb la llegenda ibèrica Cese, com a prova del seu nom ibèric i de la identitat entre ambdós nuclis.

Les característiques geogràfiques del lloc, amb una rada ben situada per al tràfic marítim amb Itàlia a través de les Balears i per a la comunicació amb la Meseta, remuntant la vall de l’Ebre, no escaparen als romans. En pocs anys, el campament es va convertir en el quarter general de les tropes romanes a la península i es va construir un port en el qual van anar desembarcant successivament els exèrcits romans arribats com a reforç. De Tarraco va partir l’atac romà dirigit per Publi Corneli Escipió que permetria l’any 209 la conquesta de Carthago Nova, la capital de la Hispània púnica. Tres anys mes tard, acabada la guerra a Hispània amb la rendició de Gadir i la fugida de les tropes cartagineses, Publi Corneli Escipió va tornar a Tarraco per embarcar cap a Roma, on l’esperaven el triomf i el consulat.

El 197 aC els territoris hispans conquerits a Cartago foren convertits en dues noves províncies (Hispània citerior i Hispània ulterior) i Tarraco esdevingué la principal ciutat de la primera. A aquest moment deu correspondre l’aixecament d’una gran muralla d’aparell ciclopi proveïda de torres. Inicialment envoltava la part superior del turó i més tard, a mitjan segle II aC, fou ampliada amb grans paraments rectilinis realitzats amb carreus. La gran solidesa d’aquesta obra ha permès la seva conservació fins als nostres dies com a nucli de totes les transformacions defensives posteriors de la Tarragona medieval i moderna.

De moment, l’urbanisme interior del nucli en aquella època és totalment desconegut, ja que la major part desaparegué sota les grans reformes monumentals de la ciutat imperial. En canvi, es coneixen algunes restes estatuàries i epigràfiques que documenten la presència a la ciutat d’una nova elit comercial d’origen itàlic, juntament amb una massiva presència d’importacions de vi i artesanies del mateix signe. D’altra banda, les prospeccions arqueològiques intensives realitzades a les terres del Camp de Tarragona per un equip anglo-català han documentat l’aparició de noves explotacions agro-pecuàries (villae), també d’influència itàlica (Keay, Carreté, Millet, 1989). A poc a poc, la població local es va romanitzar, tot assimilant els costums itàlics, i la llengua ibèrica va donar pas a l’ús quotidià del llatí.

La implantació de l’Imperi amb August va significar també la instauració d’un nou ordre provincial. L’any 27 aC, les dues províncies hispàniques van passar a ésser-ne tres: citerior o Tarraconensis, ulterior o Baetica i la nova província, Lusitania. El mateix August va acudir en persona a la península per eliminar els últims focus de resistència al llarg de la cornisa cantàbrica. Problemes de salut l’obligaren a dirigir des de lluny les operacions, i de l’any 27 al 25 aC fixà la seva residència a Tarraco. Durant aquest temps, la ciutat —com a residència d’August— va fer de capital de tot el món romà i fou seu d’assemblees i ambaixades.

Acabada la guerra àstur, August va tornar a Roma i va deixar el govern de la província en mans d’un llegat i un ajudant. Segons el geògraf i historiador grec Estrabó, ambdós tenien la seva residència a Tarraco i Carthago Nova.

Entre les reformes efectuades, Tarraco va passar a ésser una colònia romana atestada en noves emissions monetàries amb llegenda llatina i les sigles CUTT: Colonia [Iulia] Urbs Triumphalis Tarraco. El nou estatut va provocar una reordenació social total a la ciutat, amb la creació d’un ordo decurionum, o consell de notables, i noves magistratures (duumvirs i edils), d’elecció anual. Aquesta nova elit urbana, basada en el poder econòmic, va deixar constància epigráfica de la seva història al llarg de 300 anys a través de pedestals honorífics i làpides sepulcrals que perpetuaven el record de les principals famílies (Alfoldy, 1975).

Mapa de la localització dels antics edificis públics romans de Tarragona, sobreposats a l’actual estructura viària de la ciutat.

TED’A

La ciutat, segons Plini, era el centre d’un districte judicial (conventus iuridicus) que cobria tota l’àrea costanera, des del Segura fins als Pirineus. Estrabó va descriure la importància de la ciutat per la seva posició estratègica com a nus de comunicacions marítimes i terrestres. Aquest fet va motivar la seva elecció com a capital de la província i va obligar la ciutat a emprendre grans reformes urbanístiques a fi de dotar-se d’una arquitectura monumental.

En primer lloc es reformaren els accessos a la ciutat al llarg de la nova Via Augusta i es va monumentalitzar el seu recorregut aixecant un arc honorífic prop de l’actual poble de Roda de Berà. Després de travessar Tarraco, la via es bifurcava cap a Ilerda (Lleida) i Dertosa (Tortosa). Un mil·liari trobat a prop de les portes de la ciutat testimonia aquestes reformes els anys 8 i 7 aC. A més, es va construir un nou fòrum a la ciutat (la plaça de reunions públiques, seu dels temples, de l’administració i dels tribunals de justícia), i poc després un teatre.

Ambdós conjunts —fòrum i teatre— s’emplaçaren a la part baixa de la ciutat. Del primer només coneixem la gran basílica jurídica, alhora seu dels tribunals i dels negocis, excavada per Serra i Vilaró els anys vint d’aquest segle. La gran quantitat de troballes d’inscripcions i estàtues permeten d’assegurar que en aquest lloc s’aixecaven els edificis de culte dedicats a la figura del nou déu August (Ruiz De Arbulo, 1990). Quintilià (De Institutione Oratoria, VI, 3) narra en una anècdota que la ciutat li va dedicar un altar en vida, mentre que Tàcit (Annals, I, 78) registrà que a la mort de l’emperador l’any 14 dC, quan August fou oficialment deïficat, els hispans sol·licitaren permís a Tiberi, el seu succesor, per aixecar-li un temple a Tarraco. La importància d’ambdós monuments va quedar reflectida en successives sèries monetàries de la ciutat, mentre que les fonts han recordat diverses restauracions del temple d’August. Recentment, al carrer del Gasòmetre, proper al fòrum romà, han estat localitzades tres testes romanes, de marbre, que segons sembla corresponen a Tiberi i Neró Germànic i a una herma bàquica.

El teatre es va construir a poca distància del fòrum, aprofitant la carena que separava el recinte urbà del port, en una zona ocupada fins aquell moment per grans magatzems portuaris. Com era habitual, la façana escènica es va decorar amb estàtues dels personatges de la casa imperial, algunes de les quals han estat recuperades al llarg d’aquest segle, juntament amb nombroses restes arquitectòniques. Malauradament, la sort de l’edifici no fou la mateixa, ja que les grades, pràcticament completes en el moment del seu descobriment, foren més tard arrasades per construccions industrials.

Enfront dels conjunts públics, es coneix molt poc de l’urbanisme de la ciutat clàssica, dels seus carrers, cases i botigues. L’explicació d’aquest fet es troba en la mateixa història de la ciutat actual. La Tarragona medieval fou tan sols un petit nucli a dalt del turó, i la resta de la ciutat antiga fou arrasada i coberta per camps de conreu, on més tard s’aixecarien les noves defenses de la ciutat dels segles XVII i XVIII. L’explosió urbana de la segona meitat del segle XIX es va realitzar a l’àrea ocupada antigament per la ciutat romana, i les noves necessitats no permeteren un estudi suficient de les restes arqueològiques. En canvi, coneixem amb més detall l’àrea ocupada per la Tarragona medieval, instal·lada en la seva totalitat sobre les restes monumentals d’època romana que descrivim tot seguit.

Amb l’arribada al poder de la dinastia Flàvia, després de la guerra civil de l’any 69, es va instaurar a les províncies un nou ordre social que va utilitzar com a factor de cohesió el culte imperial. Al cim del turó tarragoní, en una àrea ocupada probablement fins aquell moment per construccions militars i envoltada per les muralles republicanes, es va construir un gegantí complex arquitectònic articulat en dues places amb un circ annex. A la plaça superior, presidint la vida de la ciutat i el tràfic marítim, s’alçava un nou temple de culte imperial (fins fa poc temps confós amb el temple d’August abans esmentat), mentre que la plaça inferior actuava com a plaça de representació. En aquest lloc es reunia anualment una gran assemblea de delegats procedents de totes les ciutats de la província (concilium provinciae Hispaniae citeroiris) per realitzar la gran cerimònia anual de culte imperial, consagrada a la memòria d’August. Aquesta gran cerimònia incloïa, a més de la processó, la pregària i el sacrifici, la celebració de grans festes, amb competicions atlètiques, lluites de gladiadors, concursos teatrals i, com a espectacle culminant, curses de carros. El conjunt provincial tenia per a aquest fi un circ adossat a la plaça inferior. El circ, en posició transversal dins de la trama urbana, actuava com a barrera separant la ciutat de tot aquest conjunt, que depenia directament del consell provincial. La Via Augusta travessava la ciutat procedent de Barcino, i tenia a la seva dreta la façana monumental del circ, que feia 325 m de longitud i constava de més de 50 arcs de 7 m d’alçada.

El circ tenia una pista central entorn la qual es trobaven les grades per al públic, sostingudes per un sistema de voltes. Al segle XII, les restes enrunades d’aquest monument quedaren fora del recinte de la nova ciutat feudal. Més tard, al segle XIV, l’ampliació de la ciutat va motivar que les restes de la façana de la Via Augusta, encara dretes, fossin tapiades i transformades en una nova muralla, mentre que les cases s’anaven instal·lant a l’interior de les voltes. En l’actualitat, les restes del circ es poden seguir amb gran precisió transformades en l’actual paisatge urbà. Els treballs arqueològics realitzats a la darreria dels anys vuitanta sota la direcció de X. Dupré han permès incorporar-Ies a la vida de la ciutat sense interrompre la seva marxa. Comerços i restaurants desenvolupen la seva activitat entre les restes condicionades d’un patrimoni monumental, orgull de tothom, però mancat encara d’una resposta institucional amb garanties de futur.

El gran circ, però, no fou suficient per a les cerimònies provincials. La passió pels munera, espectacles sagnants en la seva doble versió de caceres de feres i lluites de gladiadors, provocaren a l’inici del segle II la construcció d’un amfiteatre. Aquest es va construir fora de la ciutat, al cantó de la Via Augusta en direcció a Barcino. Excavat i restaurat els anys cinquanta i seixanta, l’edifici, molt degradat, va ésser objecte durant els anys 1987-90 d’una gran campanya d’adequació i d’estudi arqueològic (TED’A, 1990). L’any 259, durant la persecució valeriana contra els cristians, serien martiritzats a l’arena de l’amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, més tard santificats com a màrtirs.

La ciutat va viure sense traumes destacables la lenta evolució de l’imperi Romà al llarg de dos-cents anys. L’escriptor llatí Florus destaca, al segle II, el caràcter tranquil de la població, la bondat del clima i la riquesa dels conreus, i la defineix “com la ciutat més agradable i estimada de totes les que són apropiades per al descans“. Amb el temps, però, la situació va canviar.

Sarcòfag romà amb la representació del mite d’Hipòlit, obra molt notable del segle III dC, actualment conservat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

E. Casas

Al segle III, el poder econòmic de les famílies locals va deixar pas a un estat centralitzat i militaritzat que per mantenir-se exercia una contínua i intensa pressió fiscal. Per si no fos prou, les fronteres de l’Imperi es van veure sotmeses a una pressió creixent per part dels pobles germànics. L’any 260 tribus de francs i alamans travessaren el limes i després de saquejar les Gàl·lies entraren a la Península Ibèrica i van assaltar Tarraco. Encara que es tractava d’un fet puntual, del qual la ciutat es va recuperar ràpidament, la ruptura de la Pax romana va causar una profunda impressió en la població, recollida pels historiadors del segle IV. (RMBu-JRdAB)

La baixa romanitat i la propagació del cristianisme. Segles III-IV

La Tarraconense durant la crisi baix-imperial

Hi ha regions que, després d’haver estat protagonistes en l’espai reservat a perpetuar la memòria històrica, d’haver estat un escenari del poder i de l’opulència, d’haver estat presents en les grans cròniques i relats i d’aportar els vestigis materials, orgull de les generacions presents, sobtadament semblen quedar fora del procés històric. Les notícies s’esvaeixen, i quan n’hi ha, acostumen a ser sovint confuses, contradictòries i, a voltes, inversemblants. No s’ha aturat la història. Simplement, ha deixat de ser “oficial” perquè la regió en qüestió s’ha allunyat dels grans centres de decisió política; s’han trobat, sense adonar-se’n, a la perifèria dels aparells de l’administració. Aquests hiats, més o menys llargs, constitueixen un terreny adobat per a l’especulació historiogràfica, que molt sovint orienta els seus postulats cap a plantejaments polítics de signe diferent segons els objectius perseguits.

Un aspecte de la gran sala circular del mausoleu de Centcelles, a Constantí, amb la cúpula ornada de mosaics.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - Arxiu Fotogràfic

Detall d’una de les escenes de cacera dels mosaics de la cúpula del mausoleu de Centcelles, a Constantí.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - Arxiu Fotogràfic

Tarragona i la regió que l’envolta —de fet tota la Tarraconense—, entren en una d’aquestes fases ombrívoles, de silenci oficial, just en el moment que els fonaments de l’estat romà comencen a trontollar. L’anomenada crisi del segle III sembla colpir especialment la contrada. A la perifèria de les decisions d’un estat romà a la deriva; lluny de la Toledo visigòtica, i encara més apartada dels centres de poder d’Al-Andalus, extenses zones de la Tarraconense entren en un llarg parèntesi de foscor. I Tarragona, antiga capital de la Hispània citerior, seu metropolitana i primada, és, aparentment, la més castigada en perdre tots aquests atributs.

En aquell moment, el fenomen de la ruralització afectava tot l’occident de l’Imperi. La intensificació dels atacs de les tribus i els pobles germànics, les revoltes socials, la descomposició dels circuits comercials i la bancarrota de l’estat comportaren un evident declivi de les antigues ciutats romanes del litoral mediterrani. I com més important havia estat una ciutat, més afectada en resultava, com és ara Tarragona, o com la mateixa Roma. I encara, l’esfondrament no és definitiu pel manteniment de les ciutats com a seus episcopals. La regressió d’una ciutat podia afavorir la tènue arrencada d’un altre nucli. P. Vilar (1987, pàgs. 38-39) insinua que Barcelona suplantà Tarragona durant el domini visigòtic. El suggeriment és agosarat, però no és menys cert que Tarragona mai no assolí els nivells de la Tortosa islàmica ni els de la Barcelona feudal.

La constitució d’Al-Andalus posà fi a una situació cada cop més difícil de mantenir i representà la ruptura sense pal·liatius del que la historiografia considera el continuisme romano-visigòtic. A Tarragona es desmunta completament l’organització eclesiàstica, de tal manera que l’absència del mossarabisme —que tan sovint és atribuït al menor indici— és reconeguda sense excepció. Fins les fonts àrabs, escasses i poc precises, remarquen més el passat remot de la ciutat que no pas el del període corresponent.

El cristianisme: de la persecució a la tolerància i l’oficialitat

S’ha insistit força en el fet que el pretès viatge evangelitzador de l’apòstol sant Pau a Hispània s’inicià per Tarragona, però no existeix cap indici que permeti d’assegurar-ho.

Vista de l’amfiteatre de Tarragona, amb les restes de l’església de Santa Maria del Miracle, erigida a la seva arena, al lloc on, segons la tradició, patiren martiri el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.

F. Tur

No es té cap prova del cristianisme a Hispània fins pels volts de l’any 250, que es constata l’existència de diòcesis. A Catalunya, la primera notícia prové de la persecució de Valerià l’any 259, a conseqüència de la qual foren martiritzats el bisbe de Tarragona Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi a l’arena de l’amfiteatre tarragoní, segons la tradició, i posteriorment canonitzats. No hi ha raons per a dubtar de l’autenticitat dels testimonis.

La tolerància envers el cristianisme arran de l’edicte de Milà decretat per Constantí l’any 313 devia permetre, a Tarragona, la cohesió de la comunitat i l’organització eclesiàstica. Poden confirmar-ho, d’una banda, l’espectacular conjunt arqueològic de la Necròpoli del Francolí i, al seu interior, la basílica dedicada als màrtirs al·ludits —que algú ha dit, sense gaire fonament, que podia haver estat la primera seu—, que data del segle IV. Altrament, una carta lliurada pel papa Cirici l’any 385, en resposta a l’arquebisbe de Tarragona Himeri, sembla atorgar a Tarragona la seu metropolitana de la província i la primacia sobre les diòcesis d’Hispània. En la prelatura de l’arquebisbe Ascani, l’any 465, es confirmà la seu metropolitana tarragonina.

Prop de la catedral actual, al sector administratiu de la ciutat, s’han trobat les restes que probablement corresponen a la primitiva seu, datables entre el final del segle IV i l’inici del V; bé que la seva localització precisa és, encara avui, un compte pendent que admet noves interpretacions. Aquest temple, posteriorment adaptat i reformat, fou el precedent de la catedral actual. La coincidència cronològica entre el canvi d’emplaçament de l’edifici de la seu, traslladada a la zona pública de la ciutat, i els edictes de Teodosi del final del segle IV —adopció del cristianisme com a única religió legal i oficial i prohibició dels cultes pagans—, convida a relacionar els dos esdeveniments.

Tanmateix, el fet indubtable del procés d’organització del cristianisme i de la seva tendència a jerarquitzar-se —en especial després del concili III de Toledo en convertir-se en la religió oficial de l’estat visigot— no havia d’implicar forçosament la cristianització massiva de la societat. E. A. Llobregat adverteix de l’escassa incidència de la cristianització en una zona intensament romanitzada com el llevant peninsular.

Visigots i àrabs. Segles V-XI

Tarragona i la Tarraconense sota el domini visigòtic

Les campanyes militars que els francs i els alamans van dirigir sobre la Tarraconense a partir del 260 afectaren també la capital.

Els visigots van posar fi a aquests atacs esporàdics, primer com a federats de Roma i després arran de l’ocupació de la província, que probablement es produí entre el 470 i el 476 (Recasens, 1966, pàgs. 182-183), paral·lelament a la liquidació de la ficció en què s’havia convertit l’estat romà pels hèruls d’Odoacre. El misteri continua envoltant l’estratègia visigòtica en l’ocupació de Tarragona. Tot i el seu caràcter d’aliats i l’absència de testimonis sobre una autoritat capaç d’organitzar la defensa de la ciutat, hi ha algun autor, com J. M. Recasens, que no descarta una presa per assalt.

Les fonts no fan cap al·lusió a la participació de Tarragona en les revoltes contra el poder central encapçalades, primer, pel duc Pau i, després, per Àkhila, possiblement els episodis més sobresortints en l’escenari de la Tarraconense en l’etapa visigòtica. En canvi, Tarragona sí que donà suport a altres sublevacions contra la monarquia goda (Recasens, 1975, pàgs. 24-25).

Tarragona, limitada a la part alta i envoltada per les muralles, havia deixat de ser la populosa urbs de l’època precedent, allunyada com estava dels centres de poder des del moment de la designació de Toledo com a capital del regne. P. Vilar, com ja ha estat indicat anteriorment, insinua una probable substitució de Tarragona per Barcelona com a capital. Contràriament, F. Mateu i Llopis, sobre la base de les fonts numismàtiques, sosté que Tarragona continuà essent un centre econòmic de primer ordre des del principi a la fi de la monarquia goda.

Potser no fou ni tan magra ni tan radiant. El declivi urbà, la ruralització i la reutilització de les muralles es palesen ja abans i arreu de manera generalitzada. La reconversió funcional d’edificis preexistents explicaria la nul·litat constructiva a Tarragona, a excepció d’una basílica de tres naus amb l’absis en forma de ferradura a l’arena de l’amfiteatre, segons revela la planta existent sota les ruïnes del temple medieval de Santa Maria del Miracle. Una carta de Sisebut (612-621) a l’arquebisbe Eusebi revela la celebració d’espectacles públics amb feres i teatre, probablement servint-se de l’antic circ romà.

L’encunyació de moneda visigòtica a Tarragona fou iniciada, segons les troballes, per Leovigild (569-586), precisament el mateix rei que consolidava la capitalitat de Toledo. Des d’aleshores, gairebé tots els monarques encunyaren moneda a Tarragona. No s’han trobat peces de Khintila (636-639), Khindasvint (642-649) ni dels dos reis associats al tron Khindasvint-Recesvint (entre el 649 i el 653); de Tulga (639-642), se’n coneix una sola emissió. L’hiat coincideix amb la culminació d’un accentuat procés de descentralització i dispersió de les seques, i també amb el fet que la moneda havia experimentat un notable descens de pes i de llei, en sintonia amb el declivi de la monarquia. La reforma política subsegüent passava per una reestructuració de l’aparell fiscal i, en conseqüència, de l’emissió de moneda. El més remarcable és que la reforma monetària de Khindasvint establia la centralització de l’encunyació de la Tarraconense a les seques de Tarragona i Girona, no a Barcelona. La decisió s’ha de ponderar amb relació al mante – niment del caràcter de centre polític de Tarragona en l’àmbit provincial.

Tanmateix, la funció de la moneda visigòtica, com en tots els imperis antics, s’ha de relacionar menys amb una funció de dinamització econòmica i comercial que amb el “resultat d’operacions fiscals fetes per l’estat que monopolitzava la producció i oferta de moneda, que seria requerida com a pagament fiscal” (Barceló, 1983, pàg. 229) i sovint utilitzada com a mitjà de pagament de campanyes militars. La correlació entre l’activitat militar i les encunyacions de moneda a Tarragona és absoluta (Alfödy, 1975, pàg. 23).

Amb menys evidència, l’execució d’Ermenegild a Tarragona, el manteniment de la dignitat metropolitana —bé que amb uns titulars totalment sotmesos a la voluntat de la monarquia (Pladevall, 1992, pàg. 8)—, la celebració d’un concili provincial l’any 516, l’existència de diverses esglésies —segons l’Oracional de Verona—, i d’un monestir fundat per l’arquebisbe Sergi (520-555), ajuden a situar la Tarragona d’època visigòtica en un estat de declivi no més extrem que aquell que regia el context general. La conjuntura no justifica que hagués de ser necessàriament suplantada. Altrament, el desgavell que s’observa pels volts del canvi de segle és comú en el conjunt de la monarquia. D’això a considerar Tarragona un centre econòmic de primer ordre hi ha un abisme. És evident que d’aquest període, més que d’altres, continuem ignorant i sense entendre moltes coses.

Tarraqüna, el silenci

A hores d’ara, l’ocupació musulmana de la Hispània visigòtica ha deixat de ser el resultat d’un encadenament de traïcions. L’encunyació de moneda a la zona africana de l’estret de Gibraltar connecta amb els preparatius de les futures campanyes d’invasió, mentre que l’expedició de Tarīf Abū Zur’a, l’estiu del 710, de reconeixement pel sud de la península, fou el preludi dels esdeveniments de l’any següent.

D’altra banda, Àkhila no era, segurament, un fill de Vítiza, sinó un rei local que havia encapçalat una revolta aristocràtica a la Tarraconense i a la Narbonense contra el poder central, tal com uns anys abans ho havia intentat sense èxit el duc Pau. Mūsà i Tāriq no s’han de considerar aliats d’un bàndol de Vítiza, sinó responsables i caps de les expedicions de conquesta que, des del 713-714 segons els textos, van afectar àmplies zones de l’actual Catalunya (Barceló, 1983), entre les quals la ciutat de Tarragona i els seus encontorns.

Si els musulmans haguessin estat aliats d’Àkhila, els atacs sobre Catalunya en dates tan primerenques no tindrien explicació. La precisió cronològica és un element clau en la interpretació dels fets. L’ofensiva definitiva, fruit de la renúncia d’Àkhila al tron a canvi d’importants compensacions, es produí en temps d’un altre rei encara més local, de nom Ardó. Tanmateix, les encunyacions de Tarragona, Girona i Narbona sota Àkhila podrien indicar un itinerari de retirada.

La constitució d’Al-Andalus no exclou l’actual Catalunya, i s’ha d’emmarcar en el context general d’expansió de l’Islam. Tampoc no fou un esdeveniment accidental, ni un nou esglaó de l’etapa anterior. Ben al contrari, significà una ruptura total que trasbalsà totes les estructures i no pas una conseqüència del caràcter devastador i violent que hom li ha volgut atribuir. És ben sabut que l’ocupació de la Península Ibèrica obeí majoritàriament al desenvolupament d’una política pactista, que explicaria, en part, la seva velocitat.

Les notícies sobre Tarraqüna són escasses, discontínues i poc precises. Sense que es pugui assegurar, els textos suggereixen que l’ocupació de la ciutat tingué lloc entre el 713 i el 714 (Virgili, 1984). Violentament o pacíficament? Les fonts àrabs parlen de resistència i batalla, però caldria saber si a Tarragona restaven en aquell moment les autoritats encarregades d’organitzar la defensa o de fer un pacte. No hi ha cap testimoni de la presència del duc o dels seus agents, mentre que l’arquebisbe Pròsper —després canonitzat com a sant— havia fugit cap a Itàlia. Segons això —l’absència de les autoritats competents— es pot formular que Tarragona fou ocupada pels musulmans sense pactes ni violència, perquè ningú no podia garantir l’organització de la defensa ni estava autoritzat per negociar. La suposada destrucció de la ciutat es deu més a una qüestió de prestigi que no pas a un fet real.

Tarraqüna és la culminació d’un procés de declivi urbà iniciat molt abans. L’organització eclesiàstica desapareix sense opció a la seva reconstrucció immediata, la qual cosa afavorí el traspàs de la seu de la metròpoli a Narbona. Després de la conquesta franca de Barcelona l’any 801, Tarragona es troba al bell mig dels dos baluards defensius oposats: Tortosa-Lleida d’una banda i Barcelona de l’altra. Yqt, un geògraf musulmà que escrigué al segle XII, diu de Tarragona que l’antiga ciutat havia esdevingut una aldea (balda), i al-Himyarī, seguint al-Bakrī, digué que les seves ruïnes constituïen el millor amagatall per a les emboscades i els cops de mà dels andalusins sobre els cristians, i viceversa. En conjunt, les fonts llatines i àrabs citen Tarragona de manera esporàdica i contradictòria. L’absència de quadres administratius definits —si n’hi hagué es desconeixen—, ha donat peu a creure que la ciutat va romandre erma i despoblada durant 400 anys. La impressió és, segurament, exagerada, però cal dir que si realment a Tarraqüna s’hagués produït un procés de reurbanització, aquest s’hauria efectuat des de les etapes relativament estables de l’emirat fins a les campanyes franques del principi del segle IX, i després, efímerament, durant el califat.

La colonització del camp durant l’etapa andalusina no ha d’estar necessàriament subordinada a una direcció urbana. Els textos, tant els àrabs com els llatins, són molt més unànimes a l’hora de donar testimoni d’assentaments rurals i de l’existència d’estructures agràries. Tanmateix, caldrien campanyes arqueològiques per tal d’afirmar-ho amb més fermesa. D’altra banda, els estudis toponímics, que podrien fornir dades sens dubte interessants, es troben encara en fase embrionària.

La documentació feudal posterior, que pren el relleu als relats cronístics anteriors i apareix de manera intermitent des de mitjan segle XI, mostra molt tènuement que Tarragona i els seus voltants no foren tan erms i inactius com molt sovint s’ha acostumat a dir.

La “qüestió septentrional”, terme emprat per M. Barceló per a designar els assentaments andalusins de l’Alt Penedès, a partir del registre toponímic que recull fins i tot la documentació feudal (Gelida, Mediona, Masquefa, Lavit), revela un espai andalusí força més al nord que no acostumava a situar-lo la historiografia tradicional, alhora que obre nous camins i expectatives de recerca.

L’ocupació de Tarragona i la colonització del Camp

Mapa del Tarragonès als segles XI i XII, amb els termes dels castells I els llocs d’explotació agrícola esmentats en aquesta època.

A. Virgili

Tradicionalment, els historiadors han defensat la tesi que el Camp de Tarragona va romandre erm i despoblat per espai de segles i que la colonització no es va iniciar fins a mitjan segle XII, arran de les conquestes de Tortosa, Lleida, Miravet i Prades-Siurana per Ramon Berenguer IV, en desaparèixer el risc d’atacs andalusins. Aquests plantejaments es fonamenten en la justificació de la colonització només a partir de la documentació escrita; tanmateix, a hores d’ara, l’arqueologia comença a donar resultats amb la troballa de jaciments arqueològics d’època medieval, justament en una zona on l’abundància de les restes materials del període romà, fascinants, ha atret sempre l’interès de la recerca. Aquestes noves investigacions faran, en un futur, canviar la perspectiva que s’ha tingut tradicionalment de la colonització del Camp de Tarragona.

Els estudis més recents palesen que en molts indrets la colonització precedeix la feudalització, i que és precisament l’arribada dels senyors, amb l’apropiació dels mitjans productors de renda i la seva sostracció als pagesos, allò que generà la redacció dels documents, incidí en les pautes de poblament i condicionà els processos de treball pagès (Barceló I Altres, 1988, pàgs. 73-87 i 195-274). Evidentment, entre les comunitats camperoles no sotmeses a renda, les escriptures no tenien sentit. D’altra banda, no hi ha cap indici d’expedicions andalusines sobre el Camp de Tarragona després de les expedicions del final del segle IX i principi del X, a excepció de les campanyes almoràvits del començament del segle XII.

L’escassa documentació conservada referent a Tarragona i al Camp comença a mitjan segle XII, a excepció de les actes d’infeudació i dels acords entre Ramon Berenguer III, l’arquebisbe Oleguer i el cavaller normand Robert Bordet. No fou fins a l’arxiepiscopat de Bernat Tort que es fixà la residència dels prelats a la ciutat de Tarragona i, en conseqüència, que s’organitzà la cancelleria, amb la funció d’emetre documentació, i l’arxiu. La documentació més abundant i més completa relativa al Tarragonès procedeix del monestir de Santes Creus, pel seu domini sobre Montornès i sobre els termes del Codony —objecte d’un estudi superficial fet per F. Cortiella (1981-82, pàgs. 145-157)— i de la Secuita.

Castell de Tamarit, documentat des del segle XI, una de les fortaleses seu d’una de les castellanies més antigues de la riba del Gaià.

J. Bolòs

Al Tarragonès, els mateixos documents d’infeudació dels castells revelen l’existència d’un poblament arrelat, del qual es desconeixen les característiques dels assentaments, la seva organització i la cronologia. El fenomen és ben perceptible a Tamarit, Ullastrell i Montornès. Ho palesen el manteniment d’una toponímia ben coneguda, les aprisions prèvies, la presència de comunitats jueves de difícil localització, etc.

Tot i la restaurado jurídica de la seu metropolitana de Tarragona i la peculiar divisió jurisdiccional entre l’arquebisbe, el comte i Robert Bordet i els seus descendents, sense oblidar la teòrica senyoria eminent del pontífex, la ciutat de Tarragona no fou un exemple de dinamisme. Només molt lentament, mandrosament, adquirí una fisonomia urbana. El poblament es concentrà a la part alta i amb prou feines omplia l’antic recinte murat romà. Tanmateix, és difícil de dir fins a quin punt les disputes entre els arquebisbes i els descendents de Robert Bordet o els obstacles que plantejava la reconversió de les estructures arquitectòniques d’època romana frenaven el desenvolupament urbà durant la segona meitat del segle XII. A. Altisent (1970) mostra un sector mercantil molt migrat i encara poc desenvolupat en aquest període. Bona part de les obres es relacionen amb l’església: l’organització de la canongia i de les dignitats catedralícies, l’hospital de la catedral, la leproseria, l’obra del nou edifici de la seu, etc. I així mateix, l’aparició d’esglésies i santuaris suburbans.

Al segle XIII es percep una notable acceleració del procés de recuperació urbana. Ho palesa l’establiment dels primers ordes religiosos a la ciutat; creix el sector mercantil (Pere Martell, Bernat de Santa Eugènia, els Requesens, els Guanesch, els Gibot, etc); es documenta la presència de jueus, que s’establiran en un barri propi; s’organitza la municipalitat com a òrgan de gestió i administració de recursos, reflex, a la vegada, de l’emergència de les oligarquies locals; apareixen ravals extramurs que demostren un creixement econòmic i demogràfic, altrament difícil d’avaluar: el raval anomenat el Corral aparegué a l’espai que ocupava l’antic circ romà, les voltes del qual romanien dretes, i al segle XIV s’hi celebraven fires; a l’entorn del port va créixer el barri de la Vilanova, documentada ja l’any 1224. De fet, les activitats econòmiques semblen cada cop més dinàmiques. La primera notícia del mercat és del 1189, mentre que a la segona meitat del segle XIII s’institueix una fira anual el tercer diumenge després de Pasqua de Resurrecció. El comerç marítim tarragoní de la segona meitat del segle XIII experimenta un impuls notable, fet que es reflecteix en la intensitat del tràfic, el volum de les naus, els productes objecte de tràfic (cereals, carbó, esclaus, moles de molí, etc.) i els destins (Gènova, Barbaria i diversos ports d’Al-Andalus). L’activitat corsària de tarragonins davant les costes nord-africanes, ben documentada, hauria d’ajudar a situar en el context just els posteriors atacs dels pirates barbarescos.

Tarragona va tenir un paper destacat en les conquestes de Mallorca i València. El suport del mercader tarragoní Pere Martell a Jaume I per a l’empresa mallorquina és ben conegut, com també la sortida de l’estol de naus des de Salou. Ha passat més desapercebuda, en canvi, la participació dels tarragonins en les operacions de combat, la qual cosa els permeté treure profit del repartiment, ja que obtingueren significatives concessions immobiliàries: unes 360 cavalleries, més de 300 albergs, més de 20 obradors i 10 alqueries a la ciutat i terme de Mallorca, i 10 alqueries més i altres possessions a Montuïri; els tarragonins tingueren, en canvi, una presència més modesta a València, on, malgrat tot, els foren atorgades 91 cases dins la mateixa ciutat.

A partir del segle XIII, Tarragona ja no és una ciutat secundària, sinó que, juntament amb altres nuclis semblants, compleix una funció de complement i de descentralització en les relacions entre Barcelona, la gran ciutat, i la resta del territori. Residència de les diverses instàncies senyorials, constituí el centre de poder de tot el Camp des d’on s’organitzava l’espai; en definitiva, es tractava d’una ciutat en constant creixement, com ho mostren els continuats arrendaments urbans que es produïren des d’aleshores.

Els Aguiló - Tarragona.

AFE

Quant al Camp de Tarragona en conjunt, la colonització es reflecteix documentalment en les cartes de poblament i de franquesa. Al Tarragonès, l’esmentada adquisició per Santes Creus del terme del Codony —arrodonida per la de les possessions de Sant Joan del Consell i la Casa Rodona, del terme de la Secuita, que comprenia la quadra de la Tallada— i de la senyoria de Montornès, s’ha d’afegir a altres immobles del cenobi, com l’hort, el farraginal i el molí de la Riera, l’hort d’Altafulla, les cases de Tarragona i l’estany de la Móra (Fort I Cogul, 1972, pàgs. 348-380). L’any 1149, Ponç de Timor infeudava el lloc dels Montgons a Guillem de Vilafranca i d’altres individus. L’any 1150, Robert Bordet o d’Aguiló cedia la Boella a dos matrimonis. Entre el 1155 i el 1170, la documentació esmenta Salou, Barenys i el Mas Calbó (Reus), i també Vilafortuny, Constantí, els Garidells, Monnars, Vespella, el Catllar, Tapioles, etc. Al segle XIII, aquests assentaments es consoliden i a poc a poc generen els nuclis de població actuals, com Perafort, el Morell, Puigdelfí, les Gunyoles, Vistabella i d’altres.

L’aparició de la documentació esmentada no demostra l’inici de la colonització, sinó el de la colonització dirigida feudalment. En efecte, la feudalització del territori es reflecteix en totes les instàncies: territorials, econòmiques, socials, institucionals i jurídiques.

Els documents més antics mostren que, en el moment de llur redacció, la colonització es troba tan avançada que costa creure que no hagués començat abans, i també els nivells de sostracció de renda feudal a què es veu sotmesa la pagesia. Probablement, la historiografia s’ha decantat amb excés d’entusiasme per les franqueses i exempcions contingudes en les cartes de poblament, però els documents desvelen la renda que fixaven els contractes per a l’explotació de les terres (censos), la utilització dels mitjans monopolitzats pel senyor (com els molins, els forns, les ferreries, els trulls i altres serveis), la jurisdicció, els drets eclesiàstics (delmes, primícies, tasques), la utilització de les àrees de recursos naturals (prats, pastures, boscos, estanys, llacunes i altres); a més dels tributs per al trànsit de mercaderies (lleudes, peatges), l’obligació de les prestacions de treball personal en la dominicatura senyorial (joves, tragines, batudes, etc) i altres exaccions, com acaptes, trobes, fòrcies, toltes i naufragis, esmentades l’any 1134 al castrum de Tamarit (Udina, 1947, doc. 38, pàgs. 44-46).

Territorialment, no resten espais al marge dels districtes feudals. A més, es detecta una tendència a situar els assentaments a les zones planes per poder-los controlar millor. Al llarg del segle XII es constata en els documents la progressiva desaparició de les vil·les, mentre que s’incrementen els esments de les quadres com a nou model de poblament, tot definint els assentaments i l’espai rural.

El Camp de Tarragona no restà al marge de fortes tensions senyorials, amb enfrontaments violents i a voltes sagnants. El cas entre l’arquebisbe Hug de Cervelló i els descendents de Robert d’Aguiló és el més espectacular, però no l’únic (Blanch, 1985, cap. XVIII i Morera, 1897, vol. I, pàgs. 473-474). Aquesta conflictivitat, probablement connectada amb la posterior institució de la Comuna del Camp, no ha estat gairebé estudiada al marge de la simple seqüència cronològica. Un estudi recent de M. LI. Ramos (1993), centrat durant el govern de Pere II de Catalunya-Aragó, és a dir, a la darreria del segle XIII, enceta modèlicament la qüestió, tot mostrant una resistència pagesa forta i ben organitzada, capaç d’assaltar el castell del rei de Tarragona l’any 1282 i recuperar el bestiar que el batlle reial havia confiscat com a represàlia davant la negativa a satisfer les exigències fiscals.

La documentació revela també l’existència i la pràctica d’estructures feudals d’arrel clàssica, amb l’inextricable teixit que formen les relacions feudo-vassallàtiques entre els senyors eminents, els comdors, els fidels, els castlans i els cavallers. Tots ells tenien drets feudals sobre un districte i vivien de les rendes que arrenquen de la població dependent. Els exemples són abassegadors. S’observa en el castell de Tamarit (Virgili, 1991, doc. III i pàg. 90), en el procés d’adquisició de Montornès pel monestir de Santes Creus i la mateixa ciutat i el Camp de Tarragona poden ser tinguts com un bon model, atesos els lligams jeràrquics entre l’arquebisbe, el comte i els feudataris. Però la cadena no s’atura aquí, segons il·lustren les subinfeudacions, com l’establiment dels Montgons l’any 1149, atorgat per Ponç de Timor amb la tercera part de les rendes, tal com en disposava per concessió del seu senyor Guillem de Cervera, que el tenia per Robert d’Aguiló, el qual, al seu torn, l’havia rebut de l’arquebisbe (Font I Rius, 1969-83, vol. I, doc. 70, pàg. 114-115). És, sens dubte, un document excepcional. Aquest mateix fenomen es detecta en el procés que culminà amb l’adquisició del Codony per part del monestir de Santes Creus a mitjan segle XII, en el qual el cenobi hagué de negociar amb tots aquells que hi tenien drets.

Els personatges que la documentació assenyala com a protagonistes de l’ocupació del Camp són, en llur majoria, senyors, “milites” corresponents a diferents nivells de l’aristocràcia feudal: Robert Bordet, Beltran de Palomar, Beltran de Castellet, Berenguer de Montoliu, Berenguer de Vilafranca, Guillem i Albert de Castellvell, Guillem de Cervera, Bernat de Bell-lloc, Pere de Queralt, Ramon de Pujalt, Berenguer de Monells, etc. Tots ells van rebre en feu els diversos termes en què fou dividit l’espai, amb la condició “ad populandum”. Llur funció havia de ser, en definitiva, la de dirigir i planificar els assentaments, a més de distribuir les tinences i fixar la renda. J.M. Font i Rius inclou aquests documents d’infeudació en el seu repertori de cartes de poblament.

Castells, senyors, pagesos i captura de renda. La lectura excessivament apassionada, i àdhuc superficial, de les cartes de poblament, negligint tot sovint altres fonts, ha contribuït a crear un corrent historiogràfic que tendeix a distingir entre el feudalisme central i d’arrel clàssica, vigent a la Catalunya Vella, on la pagesia estava sotmesa als “mals usos” i la remença, i un sistema molt més atenuat i flexible, molt sovint qualificat amb el terme extravagant de feudalisme mitigat, que s’implantà a la Catalunya Nova. Més enllà d’entelèquies, les fonts demostren que la feudalització de la contrada que tractem no presentà diferències estructurals significatives amb relació al model de les regions d’origen (Catalunya Vella), i que en expandir-se el sistema feudal es regenerà i es reproduí arreu dels territoris objecte d’aquesta expansió.

La feudalització al Camp de Tarragona: el cas del Tarragonès. Segles XI-XIII

L’expansió del comtat de Barcelona a ponent del Llobregat es fonamentava en l’establiment d’una xarxa de districtes de castells, la qual no es podia desvincular d’una organització eclesiàstica que, ja des del principi, havia fixat un objectiu ambiciós i no exempt d’entrebancs: la “Restauració” de Tarragona. Les diòcesis catalanes depenien de la metròpoli de Narbona des de l’ocupació musulmana. Per això, la restauració de Tarragona no es limitaria a la creació d’un bisbat, sinó al reconeixement de l’antiga dignitat metropolitana que havia detingut durant el baix imperi i el domini visigòtic. Era, doncs, una empresa complexa que depassava l’àmbit estrictament religiós, perquè significava la ruptura del darrer vincle que unia els comtats catalans amb la monarquia franca. Calia la unitat d’acció de tot el clericat català, el suport comtal, l’aprovació del papat, l’acceptació de Narbona i el consentiment de Toledo, a la qual el papa havia concedit la dignitat de primada de les diòcesis d’Hispània, inclosa la de Narbona.

Vista aèria de la part alta de la ciutat de Tarragona, on s’establiren els poders medievals, representats per la catedral i el palau o castell del Rei (actualment anomenat castell de Pilat).

J. Todó

El reconeixement de Tarragona com a seu metropolitana reflecteix el triomf de la reforma gregoriana, pel fet d’haver esdevingut un dels eixos centrals de l’enfrontament entre les tesis renovadores impulsades des de Roma i els plantejaments més immobilistes de Narbona i encara d’alguns bisbats catalans. La “Restauració” de Tarragona fou el resultat d’un complicat procés que s’inicià amb el projecte d’Ató, bisbe de Vic, i el comte de Barcelona Borrell II l’any 971. L’assassinat del prelat osonenc estroncà aquest intent, que després d’un llarg parèntesi continuà el també bisbe de Vic i convençut “reformador” Berenguer Sunifred de Lluçà, el qual va aconseguir l’aprovació jurídica de la seu metropolitana tarragonina per part del papa Urbà II. L’obra culminà amb Oleguer, bisbe de Barcelona i alhora arquebisbe de Tarragona (1118-37), i especialment amb Bernat Tort (1146-63).

Tanmateix, la restauració eclesiàstica no es podia desvincular de l’ocupació efectiva de la vella ciutat imperial, fet que es retardava malgrat les iniciatives comtals. A mitjan segle XI, sota l’impuls de Ramon Berenguer I, s’havia establert amb relativa solidesa una xarxa de castells termenats que envoltaven totalment Tarragona; però tots els intents d’assentar-se a la capital havien estat infructuosos malgrat l’oferiment de poderosos incentius. Ni la creació del comtat de Tarragona no havia constituït un estímul prou sòlid entre els qui havien rebut la concessió.

El Cid va desviar per al seu profit l’or de les paries que les taifes de València i Múrcia pagaven als comtes de Barcelona, arran de la seva victòria a Tèvar enfront Berenguer Ramon II (1090). Des d’aleshores, cap conveni no podia impedir als comtes de continuar l’expansió territorial, i en definitiva, de materialitzar la restauració de Tarragona a l’ombra de la dignitat metropolitana que Urbà II acabava de concedir. L. McCrank, tanmateix, sosté que els musulmans mantenien a Tarragona una guarnició de defensa que es podia reforçar en qualsevol moment per tropes procedents del sud i, sobretot, de la costa. D’altra banda, ocupar la ciutat no hauria servit de gaire sense garantir-ne la defensa davant d’un eventual atac posterior. Aquestes circumstàncies explicarien l’interès de Ramon Berenguer III de conquerir Tortosa al final de l’onzena centúria.

Al voltant de l’any 1100, els almoràvits culminaven l’ocupació del šarq al-Andalus. Poc després, en els atacs del 1108 i el 1115 sobre Barcelona, desmuntaren bona part del sistema defensiu comtal i evidenciaren la fragilitat del que hauria pogut constituir el baluard tarragoní. Tanmateix, amb el progressiu afebliment político-militar almoràvit i la nova fragmentació en taifes, la situació no va canviar substancialment. Tot i que la intervenció armada per ocupar la ciutat ja ni es plantejà, els estímuls del nou arquebisbe Oleguer i en especial del cavaller normand Robert Bordet per a impulsar la colonització de la ciutat i del camp no es reflectien en resultats positius. D’acord amb els fets, atribuir a la propera presència dels andalusins de Tortosa i de les muntanyes de Prades i de Siurana les vacil·lacions per a ocupar Tarragona i la lentitud de la colonització és més la reproducció d’un tòpic historiogràfic que no pas el reflex de la realitat. Cap document, cap crònica ni cap mena d’indici no revelen ràtzies des de les muntanyes veïnes després de les campanyes almoràvits.

En la mesura que l’aspecte militar no explica prou satisfactòriament les reticències d’emprendre l’ocupació de Tarragona, E. Riu (1987, pàgs. 7-8) planteja que la seva recuperació com a seu metropolitana obeïa al valor simbòlic que li atorgava la història, però la realitat urbanística vigent aleshores (segles XI-XII), condicionada per la presència de ruïnes antigues, obligava els conqueridors a un esforç de reconversió difícil d’afrontar.

Fins pels volts de mitjan segle XII, la colonització de Tarragona i el seu Camp no es comença a reflectir en la documentació escrita. D’entrada, doncs, l’àmbit comarcal presenta dues àrees ben definides i clarament diferenciades, tant geogràficament com cronològicament: mentre que a mitjan segle XI ja s’havia consolidat l’establiment dels districtes dels castells fins el Gaià, a ponent d’aquest riu, el territori corresponent a Tarragona no serà objecte d’un domini feudal efectiu fins entrat el segle XII. És clar que aquesta circumstància no exclou la presència de colons, d’assentaments camperols autònoms que les actes escrites no reflecteixen mai. La seva probable existència només podrà ser detectada amb la realització de campanyes arqueològiques.

Castells termenats i espais feudals

Mapa dels castells i les edificacions militars del Camp de Tarragona anteriors al 1300.

J. Salvadó

Des de l’inici del segle X, l’expansió del comtat de Barcelona a ponent del Llobregat fins al Gaià i el Francolí es concretà en la constitució d’una xarxa de castells termenats —atorgats pel comte als principals magnats en virtut del precepte d’aprisió—, des dels quals s’exercia el poder i es dirigien les pautes de poblament i els processos de treball. La documentació escrita recull i delimita amb precisió els diferents termes dels castells. Més enllà d’un clos fortificat, el castrum, o castellania, és un conjunt format per la fortalesa, els annexos immediats, els territoris compresos dins el seus límits amb llurs pobles, viles i masos, i els drets i poders vinculats al castell exercits pel senyor o per un delegat en nom seu. D’altra banda, existien els termes o territoris dependents de les ciutats, de límits més o menys precisos, i que molt sovint s’interferien, espacialment, amb els termes dels castells, o fins i tot els integraven.

Els indrets més septentrionals i orientals de la comarca constituïen els apèndixs extrems de termes de castells, la fortificació dels quals es troba força més enrere, al Penedès. Salomó formava part de l’extensíssim castrum de Castellví de la Marca, documentat ja al segle X i l’inici de l’XI (Urpí-Resina, 1991, doc. II i Udina, 1947, doc. 8, pàgs. 9-10).

Durant el segle XI, el límit de ponent del castrum d’Albinyana, cedit en testament per Adalbert al monestir de Sant Cugat del Vallès, s’estenia per Bonastre i arribava al Gaià. Si així fos, l’única sortida del terme fins aquest riu seria per Vespella, atès que Salomó pertanyia, com acabem d’esmentar, al castell de Castellví de la Marca. Tanmateix, si la Cespela de Castroveteri que apareix en una concòrdia del 1240 (Rius, 1945-47, vol. III, doc. 1 364, pàg. 481) per una disputa de termenals entre el monestir del Vallès i Bernat de Montoliu i el seu fill Guillem és Vespella, com tot fa suposar, els termes del castell d’Albinyana no anaven més enllà de Bonastre, atès que les terres objecte de desacord es troben a la contrada anomenada avui Mas Gatell, a la confluència dels municipis de Vespella i de Bonastre, just a migdia de Salomó. Però cal no menystenir que els esments de Vespella estan sempre relacionats amb els Claramunt o els Montoliu, senyors dels castells situats al sud: Ullastrell-Montoliu i Tamarit.

El castell de la Nou (castro o kastellar de Nuzies, o de Nucis) apareix com a límit dels castells de Castellví i d’Albinyana en els documents esmentats. Una ombra documental plana sobre aquest castell des del final del segle X i l’inici de l’XI, fins que torna a aparèixer a mitjan segle XII, també com a límit de Vespella i de Montornès, però ja no com a castrum. Al segle XIV, la Nou, vinculada a Altafulla, formava part de la senyoria dels Requesens.

Es confirma l’existència del castrum de Berà, mencionat en els límits de migdia del castell d’Albinyana des de l’any 1011 i a llevant del castell de Tamarit, segons la delimitació de l’any 1049. El 1097, Gombau Ramon, que en devia ser un dels feudataris, el llegava en testament a la seva muller Emma i en darrera instància al seu germà Guillem Ramon, el qual, al seu torn, el deixava en herència al seu fill Mir l’any 1143. La vella documentació del monestir de Sant Pere de Casserres indica que aquest cenobi tenia el domini dels llocs de Berà, Roda i Creixell almenys des de l’any 1217; el monestir obtindrà la jurisdicció total avançat el segle XIV.

Casserres tenia aquests llocs com a aglutinadors dels béns de Cluny a Catalunya, ja que havien estat donats a Cluny abans del 1070. Per això es conegueren inicialment, tot i que potser només en algun sector, com la quadra de Sant Pere de Casserres, segons esmenta E. Morera (1897, vol. I, apèndix, doc. 9, pàg. VII).

L’any 1049, Ramon Berenguer I comprava a Bernat Sendred de Gurb el castrum de Tamarit per 308 unces d’or de Saragossa. És la primera menció documental i ignorem quan i com se’n possessionà el mencionat noble osonenc. Els seus límits eren el castell d’Ullastrell a mestral, el mar a migdia, el castell de Berà a llevant i la ciutat de Tarragona a ponent. Després d’una cessió efímera a Sunyer, de resultats insatisfactoris, Ramon Berenguer I infeudà Tamarit a Bernat Amat de Claramunt el 30 de març de 1055. Tot i que el document no s’ha pogut trobar, segons la documentació posterior no es pot qüestionar ni la seva existència ni la seva autenticitat. El districte va romandre en poder dels Claramunt, llevat d’alguns parèntesis poc significatius.

El 13 de gener de 1060, Ramon Berenguer I donava a Bernat Amat de Claramunt el puig d’Ullastrell a condició de bastir-hi una fortalesa. L’indret termenat constituïa un nou castrum fronterer que comprenia un terme extensíssim (VIRGILI, 1991, doc. II). El districte es trobava “in maritimis partibus civitatis Terrachone, super castrum de Tamarit” i limitava al nord amb Santa Maria d’Alcover, Valls i el Monte Ferreo —el límit més imprecís—, al sud amb el castell de Tamarit fins a la serra de la Muga, a llevant amb el castell d’Altafulla i a ponent amb el puig Llentisclell o Monterols (actual terme de Constantí). A hores d’ara es pot considerar resolt l’emplaçament d’aquest castell, que tantes controvèrsies havia suscitat. Conegut poc després com a castell de Montoliu (municipi de la Riera de Gaià), les ruïnes de la seva fortalesa lluiten per no desaparèixer definitivament al capdamunt d’un turó de poc més de vuitanta metres que domina tota la plana que obre el Gaià prop de la seva desembocadura.

El 23 de juliol de 1066, Ramon Berenguer I donava en alou a Ramon Transunyer i a la seva família el podium de Puigperdiguers, amb la condició de bastir-hi una fortalesa (Morera, 1897, vol. I, apèndix, doc. 9, pàg. VII). Limitava al nord amb les terres d’un tal Bremon i amb les Serras Majores (Serra Alta i pic de la Mola), al sud amb el mar, a l’est amb la quadra de Sant Pere de Casserres (o part del terme del castell de Berà, que originà el terme de Creixell), i a ponent amb el terme d’Altafulla. Traspassat a la família Rajadell al final del segle XI, fou adquirit pel monestir de Santes Creus a partir dels anys setanta del segle XII, aleshores conegut ja com a castell de Montornès (Virgili, 1991, pàgs. 97-111).

En una data desconeguda però anterior a l’any 1050, Ramon Berenguer I infeudava la ciutat i el comtat de Tarragona a Berenguer, vescomte de Narbona (Bofarull, 1836, pàgs. 17-20). Alguns dels límits que dona la carta són una mica imprecisos, però s’endevina ja el que es coneixerà com a Camp de Tarragona a partir del Gaià, senyoria de l’arquebisbe des del segle XII. El territori termenat pujava pel curs del Gaià i incloïa el terme del castell de Cabra i Prenafeta fins a la plana de Barberà; a ponent afrontava amb el coll de Lipiano (que no pot ser altre que el de Balaguer, límit ancestral), mentre que a migdia termenejava amb el mar. Els límits dels documents del segle XII (Font I Rius, 1966, docs. I i II) confirmen els d’aquesta primera donació, que no va tenir efectes positius, com tampoc la segona, quan el mateix Ramon Berenguer I infeudà Tarragona i el seu Camp a Bernat Amat de Claramunt, tot i detenir el títol de vescomte de Tarragona.

Vista aèria del castell de Saburella, a l’Alt Camp, un dels molts que es troben a les ribes del riu Gaià.

J. Todó

Els termes dels castells es dividien encara en districtes menors, dits “quadres”, a través de les quals es dirigia la colonització i l’activitat camperola, a més de crear-se nous nuclis d’assentament en substitució de les antigues vil·les (Virgili, 1991, pàgs. 139-144). En l’àmbit comarcal es documenten, ja al segle XI, les quadres de Ciará, de Sant Pere de Casserres i de Montornès, i durant les centúries següents, les de Ferran, Montoliu, Vespella, el Codony, etc. El procés de parroquialització tancarà el cicle. La consolidació dels nous assentaments i també de l’arquebisbat culminarà amb la desvinculació de les noves parròquies de la seva matriu de Tamarit: poc abans i poc després del 1200 s’esmenten les d’Altafulla, el Catllar, Clarà, Montornès, Montoliu, etc.

Els termes dels castells limitaven els uns amb els altres sense deixar intersticis. En definitiva, no quedaven espais al marge dels senyors feudals, i les comunitats camperoles hi restaran per sempre més vinculades forçosament i sense cap altra opció.

Tanmateix, els límits dels castells en aquesta contrada mostren nombroses interferències. Castellví i Albinyana conflueixen a Vespella; Tamarit i Montornès a Clarà; Tarragona sobre el terme d’Ullastrell-Montoliu; el castell de la Nou sembla haver desaparegut, mentre que ja al segle XI es documenta el d’Altafulla, encara que sigui indirectament, com a límit del d’Ullastrell. Tot i que el fenomen és ben perceptible, manca una explicació satisfactòria. La cronologia de la infeudació dels castells d’Ullastrell, Tamarit i Puigperdiguers, com la del comtat de Tarragona, molt compacta, fa pensar en una remodelació impulsada per Ramon Berenguer I sobre la base d’una divisió en castells anterior. La funció militar que es desprèn de l’obligació d’aixecar fortaleses i guerrejar contra els enemics del comte sembla respondre a dos condicionants. D’una banda, a l’adopció d’un canvi d’estratègia envers les taifes veïnes, ja que tota política agressiva requereix un sistema defensiu en previsió d’un eventual canvi de conjuntura. D’altra banda, també s’ha de considerar que la reestructuració dels castells del comte al Baix Gaià podia respondre a una estratègia per a limitar el poder de la nova noblesa fronterera i els seus plans d’expansió vers el sud, atorgant la franja d’avantguarda a la noblesa fidel. L. McCrank suggereix que la infeudació de Tarragona al vescomte de Narbona pretenia aïllar Mir Geribert d’Olèrdola (Mccrank, 1977, pàg. 17). Tanmateix, mentre que els establiments de castells termenats del Baix Gaià es consolidaven, la qüestió de Tarragona no passava de ser un projecte que avançava, si ho feia, molt lentament i a sotracs, com sembla mostrar el testament de Guillem Geribert, que el 1091 esmenta el monestir de Sant Fructuós de Tarragona (Sitjes, 1990-91).

S’ha d’assenyalar, d’altra banda, que sovint el terme castrum és utilitzat de manera ambigua en la documentació. Una torre de defensa o la fortificació d’una quadra poden ser designades així (com a castrum) sense tractar-se d’un castell termenat. Ben al contrari, la fortalesa del castrum pot limitar-se a una simple torre, com fou el cas de Puigperdiguers/Montornès fins a la remodelació arquitectònica impulsada per l’abat de Santes Creus: “dominus abbas et conventus decreverunt edificare castrum in illo monte ubi turris antiqua erat iam edificata…"(Fort i Cogul, 1972, pàg. 376). (AVC)

Vegeu: Castells i edificacions militars del Camp de Tarragona anteriors al 1300

Bibliografia

• G. Alföldy: Die Romischen Inschriften von Tarraco, “Madrider Forschun gen” (Berlín), núm. 10 (1975).
• A. Altisent: Comerç marítim i capitalisme incipient. Episodis de la vida econòmica d’un matrimoni tarragoní (1191-1203) “Miscel·lània Històrica Catalana” (Barcelona) (1970), pàgs. 161-180.
• A. Altisent: Història de Poblet, Abadia de Poblet 1974.
• M. Barceló: Visigots i àrabs, dins Història de Catalunya, dir. per J. Nadal i Ph. Wolff, Ed. Oikos-Tau, Vilassar de Mar 1983, pàgs. 221-239.
• M. Barceló i altres: Arqueología medieval. En las afueras del “medievalismo”, ed. Crítica, Barcelona 1988.
• J. Blanch: Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, Agrupació de Bibliòfils de Tarragona, Tarragona 1951 (reedició facsímil a càrrec de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona 1985).
• P. de Bofarull: Los condes de Barcelona vindicados, Barcelona 1836.
• S. Capdevila i Felip: Sobre la invasió àrab i reconquesta de Tarragona, (A-J. Soberanas, editor), “Boletín arqueológico” (Tarragona), LXIV-LXV (1964-65), pàgs. 29-63.
• J. Comas i Pié: El desplegament feudal a la Catalunya Nova (àrea del Gaià), dins “XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya”, Valls-Vila-rodona, 24, 25 i 26 de novembre, vol. I. Institut d’Estudis Vallencs, Valls 1989, pàgs. 309-320.
• F. Cortiella i O Dena: Notícies sobre el Codony. “Universitas Tarraconensis” (Tarragona) IV (1981-82), pàgs. 145-147.
• J. M. Font i Rius: Entorn a la restauració cristiana de Tarragona. Esquema de la seva ordenació jurídica inicial, “Boletín arqueológico” (Tarragona), LXVI (1966), pàgs. 83-105. (reimpressió a Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval, Universitat de Barcelona 1985, pàgs. 93-111).
• J. M. Font i Rius: Cartas de población y franquícia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1969-83.
• E. Fort i Cogul: El senyoriu de Santes Creus, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1972.
• E. i J. M. Gort i Juanpere: Reus: la formació d’una ciutat, Ajuntament de Reus i Centre de Documentació sobre Cultura Popular Carrutxa, Reus 1987.
• P. Guichard: Animation maritime et developpement urbain des côtes de l’Espagne orientale et du Languedoc au X siècle, dins Occident et orient au X siècle, París 1979, pàgs. 187-201.
• S. Keay, J. M. Carreté, M. Millet: Ciutat i camp en el món romà: les prospeccions a l’Ager Tarraconensis, “Tribuna d’Arqueologia 1989” (Barcelona), pàgs. 121-130.
• E. A. Llobregat: La primitiva cristiandat valenciana. Segles IV al VIII, València 1977.
• L. Mccrank: Restauración canónica e intento de reconquista de la sede Tarraconense (1076-1108), “Cuadernos de Historia de España” (Buenos Aires), LXI-LXII (1977), pàgs. 145-245.
• E. Morera i Llauradó: Tarragona cristiana, vol. I, Establecimiento tipográfico de F. Arís e Hijo, Tarragona 1897 (reedició facsímil: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona 1981).
• J. Papell i Tardiu: Els orígens fundacionals de Valls, dins “XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya”, Institut d’Estudis Vallencs, Valls 1989, pàgs. 395-406.
• A. Pladevall i Font: La Metròpoli de Tarragona. Nou-cents anys de la seva restauració medieval, Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 1991.
• A. Pladevall i Font: Introducció dins Escrits de bisbes catalans del primer mil·leni, Ed. Proa, col l. Clàssics del cristianisme, núm. 27, Barcelona 1992 pàgs. 7-35.
• M. LI. Ramos: Sobre alguns conflictes socials a Tarragona i comarques properes durant els primers anys de la década del 1280, a través de la documentació conservada a la Cancelleria reial, “Quaderns d’Història Tarraconense” (Tarragona) XII (1993), Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, pàgs 69-94.
• J. M. Recasens i Comes: La ciutat de Tarragona, 2 vols., Ed. Barcino, Barcelona 1966-67.
• E. Riu: L’arqueologia i la Tarragona feudal, “Fòrum” (Tarragona), 7 (1987), Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
• F. Rius i Serra: Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès, 3 vols. CSIC, Barcelona 1945-1947.
• J. Ruiz De Arbulo Bayona: El Foro de Tarraco, “Cypsela” (Girona), núm. 8 (1990), pàgs. 119-138.
• J. M. Sans i Travé: La introducció de l’orde del Temple a Catalunya i la seva organització, dins “Actes de les Primeres Jornades sobre els ordes religioso-militars als Països Catalans (Montblanc 1985)”, Tarragona 1994, pàgs. 17-42.
• J. Serra i Vilaró: Excavaciones en la necrópolis romano-cristiana de Tarragona, Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades, Madrid 1935.
• X. Sitjes i Molins: Un testament de 1091, amb llegats per a obres publiques. “Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia” (Barcelona) 11-12 (1990-91), pàgs. 523-527.
• TED’A (Taller Escola D’Arqueologia): El foro provincial de Tarraco. Un complejo arquitectónico de ceremonias de época flavia, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), núm. 62 (1989), pàgs. 141-191.
• F. Udina i Martorell: El “Llibre Blanch” de Santas Creus, CSIC, Barcelona 1947.
• . M. Urpí-J. A. Resina: El castell i terme de Banyeres del Penedès, Ajuntament de Banyeres, Banyeres 1991.
• A. Virgili i Colet: La qüestió de Tarraqüna abans de la conquesta catalana, “Quaderns d’Història Tarraconense” (Tarragona), núm. IV (1984), pàgs. 7-36.
• A. Virgili i Colet: L’expansió i afermament del feudalisme al Baix Gaià (Segles XI-XII), Centre d’Estudis d’Altafulla, Altafulla 1991.