Sant Pere de Bellver de Sió (Ossó de Sió)

Situació

Aspecte de l’església, des del costat sud-est, on destaca el bonic absis romànic ornat per una filera d’arquets cecs recolzats sobre mènsules esculpides.

ECSA-M. Cirera

L’església parroquial de Sant Pere s’emplaça a la part més elevada del poble de Bellver de Sió, el qual és situat sobre un petit tossal de 400 m d’altitud, a la dreta del Sió.

Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG483236.

Bellver de Sió és a uns 13 km de Cervera per la carretera L-303 que mena a Agramunt. Al pla de l’església s’hi pot accedir amb vehicle des de la carretera. (JNB)

Història

El lloc de Bellver de Sió formà part del territori conquerit al segle XI pel comte Ermengol IV d’Urgell, i la seva existència com a nucli de poblament és ja testimoniada en l’acta de consagració de Santa Maria de Guissona, de l’any 1098, quan s’esmenta l’església de Belveder com a subjecta a l’esmentada canònica i dins el bisbat d’Urgell.

La dependència d’aquesta parròquia respecte de la canònica de Guissona no es mantingué gaire temps, ja que en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III concedí a la canònica de Santa Maria de Solsona l’any 1151, l’església de Bellver consta com a possessió seva. Pocs anys després, el 1163, en l’acta de la tercera consagració de Santa Maria de Solsona, es torna a ratificar aquesta parròquia entre les seves propietats.

El 1279 i el 1280 el rector de Sant Pere de Bellver contribuí a sufragar la dècima papal recaptada a la diòcesi d’Urgell en aquells anys, així com també participà en la dècima col·lectada a la mateixa diòcesi el 1391.

Al principi dels anys vuitanta el temple fou restaurat. (JNB)

Església

Aquesta església ha experimentat al llarg del temps profundes transformacions en la seva estructura. La part occidental de l’edifici, això és, la façana amb la porta d’entrada, el campanar i l’espai interior fins al primer arc toral foren afegits a la segona meitat del segle XVIII. La resta ha sofert també moltes modificacions i destrosses, com va quedar ben patent al mes de febrer de l’any 1980, quan es va fer una neteja total del parament interior. En successives restauracions posteriors s’ha intentat, fins on ha estat possible, recuperar amb carreus de pedra les formes arquitectòniques de la primitiva església romànica, un temple d’una sola nau amb un absis semicircular encarat a llevant.

L’església és edificada damunt una gran roca, al cim del tossal on està situat el poble. Probablement amb el pes de les gruixudes parets, la roca ha tingut algun moviment d’assentament, cosa que ha provocat esquerdes, visibles fins fa poc de dalt a baix de l’absis, i potser també algun esfondrament parcial de l’edifici. Per això es van construir dos grans contraforts al costat sud de la nau, i el mateix transsepte, situat entre els dos contraforts, es devia bastir amb una doble finalitat: apuntalar l’edifici i augmentar una mica les dimensions interiors de l’església.

La nau actualment fa 17 m de llargada per 4, 5 m d’amplària i el transsepte fa 11 m d’extrem a extrem. L’absis —alliberat d’un cos estrany que tenia adossat al costat nord— és l’element arquitectònic més íntegre i homogeni i el que millor indica la naturalesa romànica de la primitiva construcció. A l’exterior mostra un aparell amb filades de pedra ben tallada, de gruixària diversa. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, d’arc de mig punt monolític decorat. Un altre arc de pedres rectangulars ressegueix l’extradós de l’arc. Al costat del muntant nord d’aquesta finestra hi ha una altra pedra de mides similars, que té gravada la figura esquemàtica d’un home amb els braços oberts, feta amb profunda incisió. La cornisa que orna la part superior de l’absis també presenta decoració esculpida. Al damunt d’aquesta cornisa hi ha un sobrealçament de l’absis, de tres filades de pedres. A sota hi ha una filera de vint arquets cecs monolítics recolzats sobre mènsules esculpides, de forma semblant a la cornisa de l’interior. Els timpans dels ares cecs són completament llisos excepte tres que porten algun motiu en relleu. Els petits carcanyols són ocupats per peces triangulars.

Fins al moment de la restauració, la part inferior de l’absis romànic fins a l’altura de la cornisa estava molt malmesa. Només el sector central amb la finestra s’havia preservat intacte. La restauració restituí a l’absis el seu aspecte inicial a partir de les pedres primitives trobades senceres sota el nivell del paviment actual del presbiteri. La volta de quart d’esfera de l’absis, que arrenca airosament de la cornisa, una vegada netejada de l’arrebossat que la cobria, va aparèixer gairebé intacta. L’arc preabsidal de mig punt, l’estructura primitiva del qual no s’ha pogut recuperar i que resta cobert de guix, descansa sobre dues pilastres adossades i les respectives impostes trapezoidals.

La finestra de doble esqueixada de l’absis presenta a l’interior un arc monolític. A l’extradós hi ha un altre arc de descàrrega adovellat. La cornisa forma una mena d’escacat molt evolucionat. Ha estat refeta amb material artificial a partir del fragment preservat al centre de l’absis.

A la mateixa altura de l’absis, la nau també presenta una cornisa als murs nord i sud, molt treballada, formada per una motllura feta de pedres trapezoidals no bisellades; la seva variada decoració és tota de-tipus geomètric. Aquesta motllura es troba íntegra als dos costats del primer tram de la nau a partir de l’absis i ha desaparegut als dos trams següents a causa de la construcció dels arcs del transsepte i de dues capelles laterals buidades al gruix dels murs. La tornem a trobar al tram següent, l’últim que subsisteix de la primitiva construcció romànica, encara que només al parament del costat sud. El parament del costat nord és completament llis de dalt a baix i res no fa pensar que mai hi hagués hagut cap motllura en aquest indret. En la part inferior a banda i banda d’aquest tram, els murs també havien estat profundament excavats per encabir-hi confessionaris. Actualment han estat refets amb filades de pedres treballades a punta, com la resta de l’antic parament.

Les dues portes amb llinda i muntants de pedra, situades al primer tram de la nau prop de l’absis, són de construcció recent. Però al mur del costat sud hi ha encara dues finestres romàniques, similars a la de l’absis: totes dues són de doble esqueixada i tenen l’arc de mig punt monolític, sense cap decoració. Una no és visible a l’exterior per culpa del braç dret del transsepte que li fou adossat; l’altra no és visible a l’interior de la nau perquè està tapada per la imposta d’un dels arcs torals.

La volta de canó original que cobria la nau no s’ha conservat. Ha estat substituïda per una volta de llunetes, feta de maons i guix. La volta descansa sobre quatre arcs torals —un de semicircular i tres de lleugerament apuntats—, els quals recolzen sobre unes impostes de guix adossades al parament.

Arcuacions llombardes a l’exterior de l'absis de l’església.

ECSA-J. Gratacòs

L’estructura decorativa de l’absis fa d’aquesta església un exemple molt interessant per seguir l’evolució dels motius ornamentals llombards. Es tracta d’un edifici del segle XII amb una interpretació molt personalitzada dels elements decoratius que no té paral·lelismes en altres edificis catalans de l’època. (MCF)

Escultura

A l’interior de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió es conserven, com ja s’ha indicat, restes de decoració escultòrica. A la zona de l’absis la decoració es troba repartida; d’una banda a la finestra de doble esqueixada i d’arc de mig punt monolític que manté la mateixa decoració a l’exterior que a l’interior. Aquesta decoració consisteix en un soguejat incís i emmarcat entre la finestra i un altre arc que formen les dovelles a l’extradós.

Una mostra dels relleus esculpits que ornen l’exterior de l’església.

ECSA-J. Gratacòs

A l’exterior i a la dreta de la finestra hi ha gravada en un bloc de pedra, de la mateixa mida que l’obertura de llum de la finestra, una figura dreta tractada molt esquemàticament i fins i tot de manera infantil, amb el cap molt més gran que el cos i les cames; s’aprecia que té els braços oberts, cosa que la podria identificar com un orant.

A la part superior de l’absis i sota un realçament, hi ha una cornisa decorada amb cintes entrelligades, bordons ondulants i d’altres motius geomètrics. Sota d’aquesta cornisa hi ha vint arquets cecs recolzats sobre mènsules, entre les quals cal destacar una-decoració escacada similar a la que també trobem a l’interior, i personatges col·locats frontalment en forma d’atlants. Els carcanyols dels arquets són farcits per unes peces triangulars; els arquets són llisos, excepte tres: el tercer començant pel costat sud on hi trobem una creu en relleu, i el sisè i l’onzè on hi ha un rostre humà en relleu a cadascun.

A la zona del primer tram de la nau, al costat sud, es troba una línia d’imposta amb una decoració geomètrica en forma de bordonets concèntrics disposats en ziga-zaga; al mateix nivell del costat nord no hi ha indicis que hi hagués cap decoració similar, cosa que sí que passa al darrer tram de la nau on, a la banda nord, es troben les impostes decorades amb vuit bandes horitzontals superposades i la línia d’impostes amb escacat i bordons que formen rombs, com també passa al seu nivell paral·lel del costat sud. (JGP)

Necròpoli

Planta del conjunt de les sepultures aparegudes l’any 1984 en practicar-se una excavació d’urgència entorn de l’absis.

Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya-N. Rafel

Amb motiu de la realització d’unes obres de reparació al mur de contenció situat a la part posterior de l’absis de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió, aparegueren una sèrie de sepultures excavades a la roca que motivaren la realització d’una excavació d’urgència al desembre del 1984 per part del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Els treballs arqueològics, dirigits per N. Rafel, donaren com a resultat la identificació d’un total de 12 tombes, algunes de les quals ja eren visibles abans de la intervenció del Servei d’Arqueologia.

Totes les sepultures són excavades a la roca i en la seva major part situades en funció de l’absis de l’església, en disposició radial. Excepte la tomba núm. 1, totes estan orientades, com és usual en els agrupaments de sepultures medievals, amb el cap a l’est i els peus a ponent. Pel que fa a la tipologia, hi ha tombes rectangulars (número 1), sense cap diferenciat i extrems amb angles arrodonits (números 7, 9, 11 i 12), amb cap diferenciat quadrangular (números 4, 6 i 8) i amb cap diferenciat en arc de ferradura (número 10). Tenien coberta de lloses que recolzava en un encaix de la sepultura. Cap d’elles no contenia elements arqueològics mobles, i en algunes es conservaven els inhumats en posició decúbit supí, mentre que en d’altres, l’enterrament havia estat malmès per causes naturals o antròpiques.

Les sepultures números 7 i 11 són enterraments infantils. La coexistència de tombes per a infants i tombes per a adults en un mateix àmbit sepulcral és un fenomen usual en els agrupaments funeraris medievals, tot i que s’ha pogut documentar algun cop la separació entre unes i altres. Tots els tipus de tomba presents a Bellver de Sió són usuals en el món funerari medieval català, excepte la sepultura amb cap diferenciat en arc de ferradura, tipus que ha estat considerat per alguns autors, com A. del Castillo, com un tipus occidental —amb relació a la Península Ibèrica—, en contraposició a l’oriental, de cap diferenciat quadrangular; tanmateix, en trobem algunes a Catalunya al conjunt d’Olèrdola i a Sant Martí d’Aiguafreda, estudiades per J.Bolòs i M.Pagès. Tot i que generalment es considera que les tombes sense cap diferenciat precedeixen a les antropomorfes, es veu clar que a Bellver de Sió ambdues coexisteixen, i es posa de manifest, una vegada més, la persistència del tipus.

Les tombes excavades a la roca dels tipus que apareixen a Bellver de Sió es daten a grosso modo a la Catalunya Vella —l’àrea on fins ara han estat més estudiades— en els segles IX a XI. Tanmateix, i malgrat el poc coneixement que es té encara de les tombes medievals a la Catalunya Nova, sembla que més aviat s’han de posar en relació amb les de l’Aragó, on les sepultures amb cap en arc de ferradura reben datacions de la segona meitat del segle XII a Lacasta i Luna(*). Tot i que es coneixen sepultures excavades a la roca en diversos indrets del territori de Lleida (Maldanell, Balaguer, Torres de Segre, Vallmajor...), falten encara datacions precises. Atesa la situació de les tombes que tractem, en funció de l’absis de l’església, aquest ens dóna un terme cronològic post quem que porta la cronologia de l’agrupament sepulcral al segle XIII, igual que les de l’església de Sant Martí de Lleida, les úniques datades arqueològicament, on coexisteixen també tombes excavades a la roca sense cap diferenciat i amb cap diferenciat(*).

Som davant, doncs, d’un fenomen d’adopció de tipus coneguts a la Catalunya Vella, en territoris conquerits als musulmans i colonitzats a partir del segle XI, fet que, en certa manera, pot posar-se en relació amb l’apogeu del romànic tardà a les terres de Lleida, és a dir, a l’adopció i desenvolupament en els nous territoris d’uns usos ja arrelats d’antic a les zones conquerides en èpoques molt més reculades. (NRF)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 184 i 206; Bertran, 1979, II, pàg. 319; Riu, 1979, II, pàgs. 237-241; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 314-315; Camps-Santaeulària, 1982; Baraut, 1986, doc. 79, pàgs. 173-176.

Bibliografia sobre la necròpoli

• Castillo, 1972; Bolòs-Pagès, 1982; Bolòs i altres, 1985, XLVI, pàgs. 23-26; Rafel, 1989, pàgs. 171-180.