Santa Maria d’Alcover o Església Vella o de la Sang

Situació

Capçalera de l’església, després de la consolidació dels murs.

ECSA - E. Pablo

L’església de la Sang és situada al bell mig del nucli antic d’Alcover, a la plaça de l’Església Vella i prop del portal de llevant de la vila que comunica amb l’antic traçat de la carretera de Reus a Montblanc. Està totalment exempta de les edificacions que l’envoltaven, enderrocades al llarg del temps per a potenciar la visió de l’església. L’espai deixat per aquests antics edificis i per l’enderroc de part de l’església a la guerra civil de 1936-39, conforma la plaça abans assenyalada, amb espais enjardinats i carrers que circumden les restes de murs actualment dempeus de l’edifici.

Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF468697.

Per a arribar a Alcover cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia precedent. (JFM)

Història

Aquesta església fou l’antiga parròquia d’Alcover. El primer esment de l’església de Santa Maria d’Alcover és de l’any 1060, en què el comte Ramon Berenguer I i Almodis, la seva muller, concediren a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller, Arsenda, el puig d’Ullastrell (ara Montoliu). En una de les afrontacions del terme d’Ullastrell figura Santa Maria d’Alcover. Hom ha considerat prematura aquesta aparició documental i ho ha atribuït a una possible convivència en aquests moments d’una comunitat cristiana amb una població sarraïna. No hi ha, però, cap més notícia de l’església fins l’any 1154, que és una de les esglésies citades en la butlla d’Anastasi IV. També apareix en la del papa Celestí III del 1194. L’actual església romànica, però, és més tardana; fou bastida ja entrat el segle XIII. L’obra no devia enllestir-se fins a mitjan segle, si més no així ho fa pensar que als testaments de 1228-29 i 1246. hi constin alguns llegats per a la fàbrica. Al segle XIII el culte era servit per un rector i dos preveres, documentats ja el 1228.

Inicialment la parròquia disposava d’un terme molt ampli, que cobria els llocs de l’Albiol, el Milà i la Masó, com també Samuntà, Pont de Goi, el Cogoll, el Vilar, Riba-roja, el Burguet i la Plana, aquests darrers a l’actual terme de la vila. L’Albiol el 1279 ja tenia un rector propi.

Els anys 1279 i 1280 el rector d’Alcover va actuar de col·lector de la dècima papal.

Al segle XIV, mercès a la creació de beneficis, es va formar una comunitat de preveres, cosa que va motivar la construcció d’un cor (datable entre el 1359 i el 1375) i l’ampliació de l’església per mitjà d’un creuer, que només es va realitzar parcialment. El temple va ser novament beneït el 1382.

En bastir-se un nou temple parroquial, entre el 1578 i el 1630, va perdre la categoria de temple major, però s’hi continuà oficiant regularment fins el 1783, moment en què el culte quedà reduït a una missa a l’any —fins el 1936— per la Mare de Déu dels Dolors. Fou des de llavors la seu de la congregació del Crist de la Sang.

El 1931 va ser declarada monument històrico-artístic nacional i pocs anys més tard, el 1934, s’hi van fer algunes obres de conservació, ja que tenia la coberta en mal estat i hi havia filtracions d’aigua. El 1936, però, patí un incendi, amb la pèrdua de bona part de les obres d’art que guardava, i es van iniciar els treballs per enderrocar-la i obrir-hi una plaça. Les obres van poder ser aturades, tot i que se’n ressentí la volta. El 1937, però, en aterrar un edifici veí que li feia de contrafort al sector nord, i a causa del seu estat precari, l’edifici s’ensorrà. L’any 1979 es consolidaren les ruïnes i s’enjardinà l’indret. (EGJ)

Església

Planta de l’església, on s’assenyalen només les parts actualment conservades.

J. Figuerola

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, capçada a Es vant per un absis semicircular. Durant la guerra civil de 1936-39 sofrí gravíssims desperfectes, amb l’enderroc de part d’una capella lateral, la sagristia, l’enfonsament total de la volta i la pèrdua de gran part dels elements artístics interiors.

L’aparell és de carreus ben tallats i de grans dimensions, de pedra sorrenca o sauló vermell a l’exterior i interior, amb murs de dos metres de gruix per tal de contrarestar l’empenta de la volta, de gran amplada.

La nau és dividida en dos trams per mitjà d’un arc toral que arrenca de dues columnes adossades al mur i que es manifesta a l’exterior per un petit contrafort o reclau que sobresurt del pla de la façana. La volta era de canó i arrencava d’una cornisa que ressegueix tot l’edifici per damunt dels capitells de les semicolumnes adossades als murs. Hi ha grups de dues semicolumnes a l’arrencada de l’arc toral i a l’inici de l’arc presbiteral i una semicolumna a cada costat de la finestra central de l’absis.

El presbiteri està tres esglaons més alt que la resta del paviment de la nau.

Finestra central de l’absis que presenta en la línia d’impostes elements de tipus geomètric.

ECSA - I. Companys

L’absis té tres finestres de doble esqueixada, amb un arc de mig punt i una cornisa decorada amb motius geomètrics. La del sector sud, molt modificada, es troba paredada. La finestra central presenta a l’esplandit interior una imposta decorada amb un filet superior de dues ziga-zagues superposades que suggereixen rombes tallats per una línia horitzontal.

A l’inici del presbiteri i en el primer tram de la volta hi havia dues capelles gòtiques, conformant el creuer, cobertes amb volta de creueria i amb un arc de mig punt en la connexió amb la nau que tallava la cornisa perimetral, en ser de major alçada.

Al segon tram i al mur de migdia de la nau se situa la porta principal, de decoració molt simple, amb dues arquivoltes que recolzen sobre dues columnes amb capitells llisos a cada costat i timpà sense cap decoració. Sobre aquesta paret hi ha una finestra d’arc de mig punt, molt estreta i en forma d’espitllera.

Al mur de ponent de l’edifici s’obre un rosetó de grans dimensions que s’organitza a partir de dos cercles concèntrics, amb un calat de vuit columnes radials unides per arcs de mig punt que conflueixen en un ull de bou central. És un dels més ben conservats d’estil romànic de Catalunya.

Interior de l'església de Santa Maria, vers la banda de ponent, amb l’obertura interna del portal, a mà esquerra.

ECSA - E. Pablo

En aquest segon tram es construí al segle XIV un cor de molt valor artístic, amb bigues de fusta decorades i pintades. Aquestes bigues estaven recolzades en el mur de ponent i en una arcada rebaixada, molt propera a la porta d’accés.

Els capitells de la nau presenten un relleu molt pla i els que agrupen dues columnes bessones formen un sol cos, tenen l’àbac comú i, com tots els altres de la nau, tenen la mateixa sanefa de les finestres de l’absis.

Aquest edifici té unes característiques d’estil i tipològiques que permeten relacionar-lo amb altres exemples de l’anomenada escola de Lleida (Sant Llorenç de Lleida, Santa Maria del castell de Cubells, etc.) dins la sèrie d’edificis més original de l’arquitectura catalana del segle XIII. (JFM)

Capitells

La decoració escultòrica de l’església de Santa Maria d’Alcover consisteix en deu capitells interiors adossats al mur, vuit dels quals corresponen a l’absis, i els altres dos a la nau.

Si comencem per l’absis, podem distingir, d’esquerra a dreta:

Capitells adossats al mur de l'absis

Capitell 1

Capitell 1, de l’absis.

ECSA - I. Companys

Una figura masculina asseguda, amb túnica llarga, faldons arrodonits, peus calçats descansant sobre l’astràgal, les mans obertes sobre els genolls, de rostre ovalat, de faccions geometritzades, gran nas piramidal, boca petita sortida i amb les comissures descendents, i enormes ulls convexos, allotjats sota profundes celles i petites orelles.

Capitell 2

Els capitells 2 i 3 de l’absis amb l’afrontament d’un griu i un drac realitzats en baix relleu.

ECSA - I. Companys

Un griu amb la pota davantera esquerra aixecada, en el qual s’ha detallat la cua, les urpes i les orelles de felí, el plomatge trepanat i les potes davanteres de rapaç, a més d’una barbeta. Als angles s’adverteix un petit element en ressalt, com si es tractés d’una fulla desbastada.

Capitell 3

Un drac alat bípede afrontat a l’anterior, amb cap i potes de felí i cua de rèptil cargolada i acabada en una fulla afusada. Algunes estríes indiquen el pelatge i les dents. Retrobem les peces llises als angles. Aquest capitell i el precedent són coronats per un àbac format per una sèrie de rectangles que inscriuen estrelles de sis puntes.

Capitell 4

Un entrellaçament vegetal creat per dobles tanys en aspa. que s’incurven en forma de cor i mostren semipalmetes, flors de lis o fruits, als seus extrems. L’àbac consisteix en una tija ondulant amb semipalmetes que, als costats, restà reduïda a una incisió curvilínia.

Capitell 5

Superposició de tres nivells d’arquets de mig punt, intercalats, amb els fusts cilíndrics. D’acord amb aquesta ornamentació, l’àbac reprodueix semicercles separats per fulles, entrellaçats a les cares laterals.

Capitell 6

Malmès com l’àbac i la imposta, encara s’endevina en aquest capitell la presència d’una àguila, simètrica a la següent.

Capitell 7

Els dos capitells aparellats de la nau de l’església amb motius vegetals.

ECSA - I. Companys

Capitell de l'absis.

ECSA - I. Companys

Una àguila d’ales esplaiades, amb el cap de perfil mirant l’anterior, amb el cos perforat simulant les plomes i a la dreta un arbre fruiter estilitzat, sota un àbac amb una ziga-zaga. Com a l’anterior, observem motius simplement desbastats, fulles penjants (?) als angles.

Capitell 8

Capitell molt erosionat; s’hi intueix una sirena de cua doblegada que sosté un peix a la mà dreta i s’estira el cabell amb l’altra.

Capitells adossats al mur de la nau

Capitell 9

En un d’ells, a l’esquerra, descobrim una mà oberta, seguida d’una branca de llorer, una flor de lis de llarga tija i fulles laterals lobulades i la meitat d’una altra branca de fulles ametades.

Capitell 10

En l’altre hi ha una branca amb les fulles buidades, una petxina de lòbuls còncaus sobre una creu patent curvilínia encerclada i amb els espais buits excavats i un semicercle que allotja cinc fulles ametllades. Ocupa l’angle dret una branca de fulles buidades.

Tècnica i motius

Tradicionalment, s’ha titllat de primitiva la tècnica de talla, en la qual domina el dibuix i el pla (el que es coneix en francès com “méplat”), amb el recurs dit de bisell, sobre el modelat, que podríem connectar amb Siurana o Sant Martí de Lleida. Tanmateix, l’home assegut (capitell núm. 1) i la sirena (capitell núm. 8) es distingeixen pel seu esquematisme geometritzant, més que no pas per la seva subjecció a la superfície. A l’aparent imperícia hem d’afegir les dificultats per a treballar aquest tipus de material amb delicadesa sense por que s’esmicoli per la falta de consistència. Malgrat això, observem una preocupació pel detall aconseguit mitjançant el bisellat, les incisions i el puntejat, més o menys profund.

Pel que fa als motius, el personatge masculí que sembla condemnat a suportar el pes de la coberta com els atlants, es pot relacionar amb les freqüents figuretes ajupides, col·locades als permòdols de cornisa, amb els quals coincideix per la seva ingènua simplicitat i la disposició de les mans sobre els genolls, que retrobem, per exemple, a l’absis de la Seu de Tarragona. La sirena és un dels éssers híbrids més populars dins la iconografia medieval. D’entre totes les variants, aquesta correspondria a una de les més evolucionades, en què la figura meitat dona meitat au ha transformat la seva part animal en peix, que és recordat en l’exemplar que sosté a la mà. La seva coqueteria, que indueix al pecat, és simbolitzada pel gest d’agafar-se els llargs cabells. Tots tres elements, l’extremitat caudal aquàtica, el peix a la mà i la cabellera, apareixen a la figura que decora una arquivolta de la portada occidental de Foussais (Vendée).

Les bèsties fabuloses afrontades, que reprodueixen una escena de combat, responen a una visió dualista del món, en què el griu, de bec exagerat amb el qual mostra la seva agressivitat, juntament amb les garres d’afilades ungles, al·ludiria al bé, davant la ferocitat del monstre de postura simètrica. Podem relacionar aquests dos capitells amb la mènsula del dormidor de monjos de Poblet on veiem una lluita de grius i palmetes suspeses als angles, solament esbossades a Alcover. La barbeta de boc que, a la manera oriental, exhibeix el griu coincideix amb la que duen els components de la parella que afronta un calze sobremuntat per una patena o una sagrada forma d’un capitell del creuer de Santiago de Compostel·la.

Repetint l’aparença de les imatges heràldiques, la parella d’àguiles que es miren harmonitza amb l’anterior. El desig d’omplir tota la superfície determinà la col·locació de l’element vegetal de la dreta, el qual podria interpretar-se, però, com un desplaçament de l’habitual om o arbre de la vida que centrava les composicions heràldiques. També podem entendre’l com una representació de l’arbre edènic del bé i del mal, carregat de fruits, que localitzem igualment en un capitell del braç meridional del transsepte de la catedral de Tarragona.

La solució de seriacions d’arquets cecs és relacionable amb el mobiliari contemporani: trons i escambells, com també amb les piques baptismals o amb les vores lobulades de les meses d’altar. Citem, entre els primers, el Crist en Majestat de la girola de Saint-Sernin de Tolosa, el David de la façana de plateries de Santiago, els timpans d’Autun, Carennac, la porta occidental de Vallejo de Mena (Burgos). Hem indicat la presència d’arquets entrecreuats a l’àbac, com descobrim en un altre procedent del claustre de Santa Maria de Lledó (Empordà) o al cimbori de la seu tarragonina.

Respecte als rombes verticals, cal esmentar el precedent de Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà). (ICF-NMB)

Pintura

La portalada meridional conserva restes de guix o calç i de mangra (cercles a les arquivoltes) que atesten que tingué ornamentació pictòrica, tal com veiem a la porta occidental de Poblet. És per això que s’ha relacionat la manca de decoració amb l’estètica cistercenca. Quant a l’interior, les pintures murals dels peus, que només podem conèixer a través de fotografies antigues, degueren ser executades en època gòtica. (ICF-NMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Vidal, 1897
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III(I), pàgs. 224-225
• Kehr, 1926, vol. I(II), doc. 65, pàgs. 336-339
• L’església vella d’Alcover, 1929-32, núm. 41, pàgs. 150-151
• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 152 i 158
• Iglésies, 1963b, pàg. 28
• Font i Rius, 1969-83, vol. I(II), pàg. 741
• Barbarà-Cavallé, 1982
• Cortiella-Anguera, 1987, pàgs. 57-69
• Pons i Guri, 1989, pàgs. 161-294
• Companys-Montardit, 1990, pàgs. 15-27 i 40-41.

Bibliografia sobre la pintura

• Vidal, 1897
• Arco, 1905, pàgs. 416-420
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III(I), pàgs. 224-225
• L’església vella d’Alcover, 1929-32, núm. 41, pàgs. 150-151
• Carbonell, 1974-75, vol. II
• Liaño, 1979-80, pàgs. 125-150
• Barbarà-Cavallé, 1982
• Liaño, 1983
• Dalmases-José, 1985, pàgs. 39 i 43-44
• Ventura, 1987, pàgs. 129-138
• Companys-Montardit, 1990, pàgs. 13-31.