Situació
Aspecte que ofereix l’exterior de l’església amb la capçalera.
L. Prat
A l’extrem oriental del municipi d’Olius, a frec del municipi de Navès, hi ha aquesta esglesiola, situada al cim del serrat de Santa Maria, el qual és veí del serrat, on hi ha les restes de l’antic poblat ibèric d’Anseresa. Prop seu passa el riu Cardener que, no gaire lluny, forma l’embassament de Sant Ponç.
Mapa: 329M781. Situació: 31TCG735492.
Al punt quilomètric 7,300 de la carretera de Solsona a Berga hi ha un trencall, a mà esquerra, que amb uns 2 km deixa a Santa Maria del Vilaró.
Una altra opció per a anar-hi és deixar el cotxe davant cal Cases, al punt quilomètric 8,400 de la mateixa carretera, i pujar-hi a peu; s’hi arriba després de caminar uns deu minuts. Les claus d’aquesta capella les guarden a la pagesia Vilaró Nou.
Història
Vers l’any 1163, Pere del Vilaró i la seva muller Bernarda feren alguns llegats a diferents indrets de Catalunya, entre els quals deixaren a Santa Maria del Vilaró la meitat del mas “Bello Solano”, que posseïen juntament amb Bernat del Vilaró.
En la consueta d’Olius del segle XVI, aquesta esglesiola figura amb el nom de Santa Maria del Puig.
Església
Santa Maria del Vilaró és el resultat de diverses mutilacions i transformacions que l’han convertida en un edifici format per dos tipus de construcció ben diferenciats.
Interior de l’església amb la capçalera al fons.
L. Prat
La nau primitiva fou escapçada, i el probable antic absis fou substituït per una perllongació de la nau coberta amb volta apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb el mateix tipus de volta. La construcció més primitiva, que va de l’arc toral al frontis de ponent, ha estat molt reformada i avui la veiem coberta amb una volta de llunetes.
L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc preabsidal apuntat, que s’inicia sobre una motllura, damunt la qual hi ha una filada de forats de bastida rectangulars i homogenis, disposats regularment.
La volta de la nau arrenca d’una imposta aixamfranada, a bisell, d’on arrenca també l’arc toral.
La tipologia del parament presenta dues variants. L’una més antiga, al frontis i als extrems occidentals dels murs de la nau, formada per pedres que segueixen filada i són treballades a cops de maceta. La part inferior del frontis és resolta amb grans carreus rústecs; s’observa, també, que aquesta part fou sobrealçada.
L’altre tipus de parament pertany a la construcció del segle XII o posterior. És format per carreus ben tallats, els quals segueixen filades molt singulars. L’absis descansa damunt un sòcol format per grans carreus, més rústecs que la resta de la construcció, i continua per la nau fins a arribar a l’obra primitiva. La nau és resseguida per una cornisa trapezoidal bisellada, i l’absis per una de pla i cavet. Aquesta presenta, just damunt la finestra, dues pedres amb decoració incisa; una té dos cercles dins els quals es dibuixa una flor de dotze pètals en forma de llança i a l’altra, damunt una mitja bola, hi ha una flor resolta amb línies radials incises.
A migdia hi ha la porta romànica, tapiada, d’arc adovellat de mig punt. L’extradós és resseguit per pedres rectangulars col·locades horitzontalment.
A la part central de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i d’arc adovellat de mig punt. La part inferior dels muntants i l’ampit són d’una sola peça.
Al frontis, transformat en part el segle XIX, hi ha la porta actual, amb llinda datada l’any 1849. Damunt seu hom veu una finestra rodona monolítica. El conjunt és presidit per una espadanya d’una obertura, fruit de la mateixa reforma. (CRP)
Escultura
Un detall del mur exterior de l’absis, amb la cornisa que hi ha sota la teulada, decorada amb un parell de cercles amb una flor incisa.
L. Prat
A la cornisa de l’absis hi ha dues peces decorades. En una d’aquestes es repeteix dues vegades el mateix motiu, que consisteix en una flor —o motiu d’estructura radial— composta de dotze pètals —o dotze puntes—, de forma lanceolada i de superfície còncava, inscrita en un cercle que sobresurt d’un acanalat horitzontal. En segon lloc, hi ha un motiu de caràcter vegetal, una mena de flor a base d’incisions, també radials, damunt una mitja bola. Es tracta d’una decoració senzilla, que presenta poques dificultats d’execució, i que és tallada de manera correcta no aliena a un caràcter rústec, propi d’àmbits rurals.
EI primer motiu, amb nombre variable de pètals o puntes, és especialment difós, i podem comprovar-ho clarament a la comarca del Solsonès, on segueix una tradició d’origen que va més enllà dels inicis de l’edat mitjana. L’exemplar de Sant Miquel de Castelltort, a Guixers, és un dels que més s’acosta al que ens ocupa, tot i que la datació sempre és problemàtica(*).
En el cas de Santa Maria del Vilaró, cal pensar que la decoració es correspon cronològicament amb la construcció afegida, i documentada l’any 1264 amb el nom actual(*), a la qual pertany l’absis. D’acord amb aquesta referència, és fàcil una datació entre el final del segle XII i la primera meitat del XIII. (JCSo)
Bibliografia
- Antoni Bach i Riu: Un poble del Solsonès. Olius, Gràfiques Molins, Berga 1964, pàg. 30.