Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
Bernat Mundina i Milallave
Historiografia catalana
Pintor.
Després d’iniciar la seva formació amb Oliet, aleshores resident a Onda, cursà estudis artístics en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, on també exercí la docència 1861-68, dedicació professional que més tard continuà a l’institut d’ensenyament mitjà de Castelló En aquesta darrera ciutat participà activament en els diversos moviments socials i culturals, i obrí una acadèmia d’arts on es formaren la major part dels artistes castellonencs del darrer terç del s XIX És autor d’un tractat sobre dibuix i d’un estudi sobre la imatge del Salvador d’Onda, però sobretot és…
Las monedas catalanas
Historiografia catalana
Obra escrita per Joaquim Botet i Sisó, publicada en tres volums en 1908-11 per l’Institut d’Estudis Catalans.
Premiada al concurs Martorell de l’any 1907, el seu autor assajà, amb aquests tres volums, de compilar i actualitzar els coneixements bàsics que havien anat aplegant molts estudis erudits entorn de la temàtica de la numismàtica catalana Inclou una descripció de cadascuna de les monedes basant-se en les informacions aportades per altres estudiosos, les recerques dutes a terme als arxius –sobretot al de la Corona d’Aragó– i l’estudi de les colleccions públiques i privades a les quals l’autor pogué accedir L’obra s’estructura en una introducció, on es presenta l’evolució de la…
Carlos-León Riba García
Historiografia catalana
Historiador.
Vida i obra Es llicencià i doctorà en dret i filosofia i lletres Fou catedràtic d’història moderna i contemporània de la Universitat de València 1904-26 i, després, de la de Saragossa, fins a la jubilació Fou becat per la Junta para Ampliación de Estudios tres vegades 1911, 1913 i 1916 per a investigar sobre els s XVI i XVII a arxius d’Anglaterra i França, i per la UV 1921, per a treballar a Portugal A València fou director de l’institut d’idiomes –on ocasionalment donà classes d’anglès– i regent de la càtedra Lluís Vives, que s’establí als anys de M Primo de Rivera per a investigar i…
Gabriela Martín i Àvila
Historiografia catalana
Arqueòloga.
Professora d’arqueologia de la Universitat de València en la dècada del 1960 i de la Universitat Federal de Pernambuco a Recife Brasil des del 1969, és especialista en l’època romana a les terres valencianes Des dels anys d’estudiant universitària, com a alumna de M Tarradell, participà en els treballs de camp del laboratori d’arqueologia de la UV Entre altres jaciments, excavà a la ciutat iberoromana del tossal de Manises Alacant, al poblat ibèric de la Serreta Alcoi i a la cova Ampla del Montgó Xàbia Com a professora de la càtedra d’arqueologia i també com a collaboradora del SIP, el 1964…
Heinrich Finke
Historiografia catalana
Medievalista alemany.
Vida i obra S’especialitzà en la corona catalanoaragonesa i en la història de l’Església Catòlica de la Baixa Edat Mitjana Fou professor a Münster i, a partir del 1899, a Friburg Arran de la seva investigació sobre el concili de Constança que culminà amb l’edició de les Acta Concilii Constantiensis , I-IV, 1896-1928, descobrí la riquesa de l’ACA, que es convertí en una font de primer ordre no tan sols per a aquella recerca, sinó per a altres treballs posteriors Així, publicà les Acta Aragonensia 3 vol i 2 suplements, 1908-36, considerada la millor collecció diplomàtica sobre el regnat de…
L’escultura romana de bronze i altres materials
Normalment, l’escultura de bronze i altres metalls més nobles durava poc en el seu lloc d’origen, atès el caràcter valuós d’aquests materials, susceptibles de ser fosos i transformats Per aquesta raó, no hi ha gaires restes escultòriques metàlliques, i la troballa de peces de mida natural és sempre excepcional, tot i que n’hi havia força als paisatges romans, tant urbans com rurals Si la durada de les estàtues de bronze no acostumava a ser gaire llarga, encara ho era menys la d’aquelles que eren recobertes d’una làmina d’or n’ha sobreviscut només un fragment molt petit a Empúries Cal destacar…
L’arquitectura de transició del segle XI al XII
Durant la segona meitat del segle XI es van acabar les grans obres que s’havien emprès abans del 1050, i es va continuar aquell gran procés de renovació i reconstrucció d’edificis eclesiàstics i monàstics que s’havia començat durant el primer romànic La segona meitat del segle XI també va coincidir amb un procés d’expansió dels ordes monàstics a Catalunya, especialment de les canòniques, més enllà del gran moment del monaquisme benedictí Aquest fenomen, que es va iniciar sobretot al monestir de Santa Maria de Vilabertran, tenia com a base indiscutible la reforma canònica de Sant Ruf d’Avinyó…
Altres tipologies d’arquitectura gòtica cristiana
En aquest apartat es fa referència a la considerable diversitat de tipologies que es troben al marge dels tipus més característics i més representatius de l’arquitectura gòtica catalana que s’han estudiat als apartats anteriors Cal tenir en compte, en primer lloc, una realitat probablement subestimada la llarga continuïtat de les fórmules romàniques L’església parroquial de Sant Joan de Vinaixa n’és un dels exemples més clars Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó d’un perfil lleugerament apuntat i rematada per un absis semicircular La portada respon a un tipus afí al…
L’arquitectura religiosa d’època preromànica i romànica
Les catedrals són els monuments religiosos més importants de la Catalunya medieval, com de l’Edat Mitjana en general, tant per la seva presència a la ciutat com per la riquesa creativa que van significar Malgrat la importància que tenen en l’estudi de l’art medieval, les catedrals han quedat pràcticament en l’oblit per a la bibliografia artística catalana, i no s’han beneficiat dels estudis globals de què han estat objecte els monestirs Aquesta és una situació curiosa, atesa la bibliografia catalana sobre l’art medieval, i és també insòlita en relació amb tot el que s’ha fet sobre catedrals,…
La fàbrica gòtica
En aquest capítol s’abordaran els aspectes relatius a l’organització de la construcció de les esglésies gòtiques i particularment de les catedrals, que en són la màxima expressió Es titula «La fàbrica» perquè és una de les formes que fan servir les fonts medievals per denominar, indistintament, l’obra que es construeix és a dir, l’edifici i l’estructura administrativa que en regeix el procés de construcció igualment anomenada «l’obra» o «obreria» A les actes de la consulta de Girona, l’any 1416, Pascasi de Xulbi hi és presentat com a «Magister Operis sive fabricae Ecclesiae Sedis Dertosensis…