Durant la segona meitat del segle XI es van acabar les grans obres que s’havien emprès abans del 1050, i es va continuar aquell gran procés de renovació i reconstrucció d’edificis eclesiàstics i monàstics que s’havia començat durant el primer romànic.
La segona meitat del segle XI també va coincidir amb un procés d’expansió dels ordes monàstics a Catalunya, especialment de les canòniques, més enllà del gran moment del monaquisme benedictí. Aquest fenomen, que es va iniciar sobretot al monestir de Santa Maria de Vilabertran, tenia com a base indiscutible la reforma canònica de Sant Ruf d’Avinyó. El mateix sant Oleguer, que havia estat prior de la canònica d’Avinyó, seria un impulsor de l’esmentada reforma a Catalunya en esdevenir bisbe de Barcelona, i en restablir la metropolitana de Tarragona. El fet que moltes parròquies fossin reconvertides en canòniques o priorats va afavorir sens dubte la renovació de l’arquitectura.
Durant el segle XII, doncs, es van anar establint a Catalunya nous ordes religiosos que van bastir les seves pròpies construccions. L’any 1110 arribava l’odre de l’Hospital, i el 1130 i 1150 els del Temple i del Sant Sepulcre.
L’arquitectura dita llombarda, que durant la primera meitat del segle XI havia tingut un protagonisme evident, continuava sent la base de les construccions romàniques. En aquest sentit, els nous arquitectes van fer un paper important en la configuració de part de l’arquitectura de la segona meitat del segle XI i de tot el segle XII. Van ser ells, doncs, els que van protagonitzar l’expansió d’una arquitectura romànica meridional regionalitzada.
Continuació de la renovació arquitectònica
Els mestres constructors que durant les primeres dècades del segle XI havien participat a Catalunya en la renovació i la reconstrucció de les grans seus, continuaven al país treballant en la continuació d’aquestes obres o en la reforma d’altres esglésies que no havien sofert aquest procés anteriorment. Aquest moviment de reforma s’estenia des dels comtats dels territoris més orientals fins a les zones pirinenques, i més tard avançaria cap a la part occidental del país, cap a les terres acabades de conquerir als musulmans. En alguns casos aquesta renovació significava construir de nou, després d’haver enderrocat les estructures anteriors, però en d’altres ocasions l’edifici existent era modificat només en part.
El país, doncs, s’obria cap a noves terres, que calia cristianitzar i reactivar econòmicament i social. Els territoris conquerits als musulmans van esdevenir un espai verge per a la construcció de catedrals i monestirs, o per a la reconversió d’antigues mesquites, com en el cas de la Seu Vella de Lleida. Algunes poblacions fins i tot van haver de construir esglésies o catedrals de nova planta.
A tot això cal afegir encara el gran moviment de renovació i reforma eclesiàstica de la segona meitat del segle, impulsat sobretot des de França, que feia que s’establissin lligams més o menys estrets amb els monestirs francesos. Tot aquest moviment va provocar durant els segles XI i XII les anades i vingudes (i sobretot l’establiment) de monjos i abats estrangers, i fins i tot de bisbes, amb l’intercanvi i la difusió consegüent del fet artístic. Els projectes de construcció o reforma de monuments van rebre, en aquest sentit, un impuls considerable.
Lògicament, la reforma eclesiàstica es va iniciar als comtats més pròxims al Rosselló, com Besalú, Empúries o Girona. Eren territoris on amb prou feines havien arribat les novetats llombardes, i d’alguna manera havien restat aïllats artísticament. És per això que el tipus de construcció basilical, sobretot de nau única i amb transsepte o sense, va rebre un nou impuls. Al bisbat d’Urgell, les velles esglésies no havien estat reformades pràcticament des del segle X, de manera que el moviment de renovació va prendre una força especial. L’obra a la qual es van dedicar més esforços va ser la construcció de la nova catedral, que va adoptar les formes ja conegudes de la planta basilical amb una sola nau, transsepte i una capçalera més aviat simple. A la zona de la Vall de Boi també va arribar aquest tipus d’edifici, tot i que en algunes construccions es va mantenir encara la coberta de fusta de doble vessant sostinguda per columnes, segurament per una qüestió simplement de manca de recursos per fer-se càrrec del cost d’una volta de pedra. A les regions interiors de Catalunya, on ja havia arribat el ple romànic, se seguia amb la tradició, a la qual s’incorporaven alguns elements nous com ara els primers intents de volta apuntada, una major presència de la decoració escultòrica o la utilització de columnes, adossades als pilars, l’absis o als flancs de les portalades.
Una arquitectura eclèctica
Els constructors que eren cridats per participar en la renovació i la construcció de catedrals, esglésies i monestirs catalans es barrejaven amb d’altres procedents del nord d’Itàlia o del sud de França. Els primers portaven encara les tradicions llombardes, amb elements més o menys innovadors, i els segons l’escultura.
L’arquitectura del primer romànic havia arribat, a mitjan segle XI, a unes fites importants de maduresa, de manera que en cert sentit ja s’havien fixat uns models d’estructuració arquitectònica que s’anaven repetint de forma més o menys sistemàtica. Sobre aquesta base es van començar a introduir nous elements vinguts directament de França, especialment de les zones del Llenguadoc i la Provença, que convergien en una recerca monumental que ja es coneixia anteriorment. A la monumentalitat i sobrietat primerenca, s’afegia el component decoratiu i la riquesa de l’escultura rossellonesa, com també elements de l’escultura tolosana i, cap als darrers temps del període romànic, influències més llunyanes. A poc a poc doncs l’arquitectura s’anava revestint (a l’interior i a l’exterior) amb capitells, cornises i façanes decorats.
És en aquest sentit que s’ha parlat de l’eclecticisme del canvi de segle, en què l’arquitectura catalana s’obria a un ampli ventall d’influències que definirien el panorama de l’arquitectura catalana del segle XII. Un bon exemple de la diversitat de solucions que aquest eclecticisme generava són les tres esglésies de Besalú, pertanyents més o menys al mateix període, però d’aspecte ben diferent. Mentre que Santa Maria de Besalú és un exemple extraordinari de la influència francesa a Catalunya, l’església parroquial de Sant Vicenç presentava una planta arcaïtzant de tres naus, i Sant Pere esdevenia un terme mig entre la seducció italiana i els nous elements vinguts de França. Pel que fa a les grans obres, la Seu d’Urgell, per exemple, es construïa amb unes formes més aviat italianes, mentre que Sant Cugat del Vallès s’acostava més a les formes provençals, i la catedral de Solsona a les tolosanes.
A partir de les provatures de la primera meitat del segle XI s’havia anat creant una tipologia d’edifici de planta basilical, amb una o tres naus, coberta amb volta de canó la central, i amb volta de mig canó les laterals. El model de capçalera de tres absis amb transsepte obert en una sola nau era cada vegada menys freqüent, tot i que tardanament se’n van construir alguns exemples, com l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Els pilars, que acostumaven a ser d’esquema rectangular, van anar prenent cada cop més una forma de creu, i van recollir, en forma de columnes adossades, les arcades decoratives dels absis i les voltes. Els creuers podien ser més o menys evidents. Pel que fa a l’aspecte extern de l’edifici, les arcuacions cegues eren el principal element decoratiu, sobretot als absis, però anaven donant pas a columnes adossades i mènsules sota frisos de dents de serra. Els campanars mantenien també l’estructura anterior, però eren cada vegada més esvelts.
La validesa dels models estructurals creats pràcticament un segle abans es palesa en casos com el de l’església de Santa Maria de Besalú, on sembla que al segle XII es va fer una reforma de la capçalera, però es van mantenir les tres naus de l’església consagrada el 1055. Si aquesta hipòtesi fos certa, no seria l’únic exemple a Catalunya, ja que es van fer intervencions similars a Santa Maria de Serrabona o Santa Maria de Cornellà de Conflent, per esmentar-ne alguna.
D’entre les novetats aportades per l’arquitectura francesa, a més de l’aspecte més decoratiu de l’element escultòric, es pot remarcar per exemple les absidioles encastades dins el gruix dels murs. Esglésies com la nova catedral de la Seu d’Urgell o Sant Pere de Besalú són bones mostres d’aquesta influència.
L’església de la Seu d’Urgell ha esdevingut un edifici insòlit dins el context de l’arquitectura catalana del segle XII, pel que fa tant a la tradició (llombarda) com als nous corrents renovadors vinguts de França que influïen, en les construccions del moment. El decorativisme de l’edifici, sobretot a l’exterior, constrasta amb la severitat de les obres de la mateixa època. És una influència que no va arribar del món francès, sinó d’Itàlia, i que no va tenir continuïtat en l’arquitectura catalana posterior.
Des de la fi del segle XI, d’altra banda, es va anar consolidant un treball molt més acurat de la pedra, executat per mestres picapedrers coneixedors del seu ofici. Els carreus eren més grans i més ben escairats, i l’aparell es disposava de manera molt ordenada. La polidesa en la tècnica del tall permetia l’elaboració d’elements arquitectònics decoratius (cornises, columnes adossades, impostes), que a poc a poc van anar enriquint la monumentalitat de l’edifici basilical configurat al segle XI. Aquests elements ornamentals, que primer eren molt simples, van anar evolucionant cap a formes més complexes, fins a arribar als grans capitells i timpans figurats de la segona meitat del segle XII i del segle XIII. En aquest camp, van tenir molta importància els claustres dels monestirs, amb les seves galeries i dobles columnes de sustentació de les arcades, que oferien grans possibilitats per al desenvolupament de l’escultura ornamental pròpiament dita.
Un altre element vingut de fora és la capçalera amb girola o deambulatori, que es va utilitzar en edificis com Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú o el monestir de Poblet. La capçalera de l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, inspirada directament en models francesos dels segles XI i XII, és un exemple extraordinari d’un tipus d’absis amb girola i capelles radials (com el de Poblet) que era molt habitual a França, però que no va prosperar a Catalunya. La grandiositat d’aquesta capçalera monumental contrasta amb la simplicitat de la nau, pel que fa tant a les dimensions com a la decoració, la qual cosa ha fet pensar (com ja va apuntar el mateix Puig i Cadafalch) en un canvi del projecte inicial, que podia haver previst tres naus.
La catedral de la Seu d’Urgell
L’esplendor i l’augment demogràfic que les ciutats catalanes van viure durant el període gòtic van fer que les grans catedrals romàniques fossin ampliades o, més ben dit, reemplaçades per nous edificis més grans. En aquest sentit, el temple catedralící de Santa Maria de la Seu d’Urgell és un testimoni que permet conèixer globalment com eren els conjunts episcopals d’època romànica a Catalunya.
La destrucció de la població l’any 793, a causa de la incursió d’Abd al-Malik, va obligar a traslladar-ne les estructures cap a la plana, i es va construir un nou nucli catedralici. Com sembla que era habitual i es troba per exemple a Terrassa o a Vic, el temple principal es va dedicar a santa Maria, i les altres dues esglésies a sant Miquel i a sant Pere i sant Andreu. Malauradament, però, no es conserven restes arqueològiques de cap de les tres construccions preromàniques, tot i que hom pot imaginar uns edificis de planta basilical amb cobertes de fusta i un o més absis. El conjunt catedralici també tenia una església dedicada a santa Eulàlia.
A partir de l’any 1000, i arran del corrent de renovació de les edificacions religioses, a la Seu d’Urgell van començar a arribar els primers canvis. L’església de Sant Miquel es consagrava de nou l’any 1035, i Sant Pere i Santa Maria ho feien el 1040, després d’haver estat completament reformades. Sembla que tots aquests treballs s’havien iniciat amb el bisbe Sal·la anys abans, i van continuar amb el nou bisbe Eribeu al llarg del segle XI, segons demostren les deixes testamentàries conservades.
Va ser gràcies a aquestes aportacions que es va construir la nova catedral romànica. No es pot deixar d’esmentar, en aquest sentit, el paper que hi va tenir, d’una banda, la generosa donació de sant Ot el 1099 (que aleshores era bisbe de la Seu d’Urgell) i, d’altra banda, l’organització, la promoció i la gestió de la resta de llegats de què el mateix sant es va encarregar. Fins i tot sota el govern del bisbe Pere Berenguer (1123-41) les aportacions continuaven sent nombroses.
El contracte que Ramon Lambard va signar amb el capítol catedralici el 1175 és un document d’importància especial, en tant que és l’únic contracte d’obres de l’alta Edat Mitjana que es conserva, i pel fet que ha portat a diferents interpretacions quant a la presència de mestres llombards en aquella construcció. El cognom sol no és una garantia absoluta que permetí saber la procedència geogràfica del mestre; més aviat podria explicar-se per la seva professió. El contracte especificava que Ramon Lambard havia d’acabar amb fidelitat i sense enganys la coberta de tot el temple i aixecar també els campanars. El document, a més, afegia que treballaria amb quatre «llambardis» més com a ajudants, i que es comprometia a acabar l’obra en set anys.
La intervenció d’aquest mestre va representar l’impuls més important per a les obres de la Seu d’Urgell. Abans de la fi de segle s’havia cobert completament l’edifici, i s’avançaven els campanars, que no s’acabarien a causa de la paralització dels treballs l’any 1195 per la pugna entre el bisbe i el comte de Castellbò, el qual va atacar la ciutat i la catedral.
En planta, la catedral de la Seu d’Urgell sembla traçada a partir del prototip d’església monumental romànica. L’edifici és de planta basilical amb tres naus tallades per un gran transsepte (com el de Sant Miquel de Cuixà o el de Santa Maria de Ripoll) i una capçalera formada per cinc absis semicirculars. El creuer, que s’havia de rematar a banda i banda amb sengles torres (però que van restar inacabades), té uns murs tan gruixuts que els absis laterals hi queden inscrits, de manera que gràcies a la importància de l’espai presbiteral l’absis central sobresurt i pren tot el protagonisme. És una solució que també es troba a l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent, de la segona meitat del segle XII. L’absis central també té una absidiola inserida dins el mur, que dóna un cert volum a tota l’estructura. Quant als accessos, a més de les tres portes de la façana principal (que reflecteixen a la façana l’estructuració volumètrica de l’edifici en tres cossos), n’hi ha dues més en cadascuna de les naus laterals, que comuniquen amb l’exterior i el claustre.
La nau central és coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals que arrenquen d’una cornisa que recorre la nau sostinguda damunt permòdols. Les naus laterals, en canvi, són cobertes per voltes de creueria. El creuer també és cobert amb volta de canó, però sense arcs torals, excepte en el punt d’intersecció amb la nau central, que està coronat per una cúpula formada per una volta de creuería amb grans nervis. Aquesta cúpula té una base rectangular, i el pas a la forma circular se soluciona amb petxines. Les voltes són sostingudes per pilars d’esquema cruciforme sobre un sòcol vuitavat, amb columnes adossades a les cantonades.
La decoració interior de la nau i dels absis presenta un motiu continu molt característic, feta de mitges boles encastades, sobretot als pilars, les impostes i les obertures de les absidioles. L’absis central, a més, presenta una elegant franja d’arcuacions cegues sota la línia d’imposta. Els capitells, que combinen els motius vegetals amb figuracions humanes o animals, són el tercer element decoratiu, que a més enllaça l’església i el claustre.
L’aspecte i l’ornamentació exterior de la catedral de la Seu d’Urgell reflecteixen i reforcen l’ordenació volumètrica del mateix edifici. La façana, flanquejada per dues torres, s’estructura a partir d’un cos central rematat per un petit campanar de planta quadrada, acabat en merlets bastits en restauracions recents. Aquest cos principal s’organitza en tres nivells marcats per impostes: l’inferior, amb la porta; el central, amb tres finestres; i el superior. Aquest darrer nivell esdevé una mena de frontó amb una gran finestra al centre, flanquejada per dos ulls de bou i una seriació d’arcuacions cegues que ressegueixen els vessants de la coberta. Tots els elements decoratius, tant de la façana com del campanar (columnes adossades, arcs, boles encastades o dents de serra), presenten un relleu important.
L’altre element característic (i alhora espectacular) de l’exterior de la catedral és la capçalera, sobretot l’absis central. Unes mitges columnes adossades, derivades de les lesenes de tradició llombarda, articulen l’absis, que presenta tres grans finestres amb arcs en gradació i una interessantíssima galeria superior, clarament deutora de models italians com les construccions de Parma i Mòdena. Aquesta galeria, amb arcuacions de mig punt, atorga a l’absis una gran transparència i monumentalitat, i alhora il·lumina el transsepte.
El joc volumètric dels elements decoratius de la façana i el cromatisme resultant de la combinació de la pedra granítica amb el gres vermellós creen un efecte plàstic gens corrent en l’arquitectura romànica catalana. Elements com aquest, o la galeria superior de l’absis central, són els que deriven directament dels models italians del segle XII.
La catedral de la Seu d’Urgell es considera avui un dels exemples més paradigmàtics de l’arquitectura romànica catalana, perquè representa el punt de contacte amb Itàlia i el primer cas de la introducció de les noves formulacions de la Llombardia. Els nous elements procedents d’Itàlia es combinen hàbilment amb la tradició més pròpiament local d’estructuració de l’espai, que l’arquitectura catalana del segle XI ja havia experimentat. Si l’estructuració en voltes i pilars (com a Sant Vicenç de Cardona) o la utilització de les columnes raconeres sense funció estructural ja eren elements coneguts, les formulacions italianes s’observen sobretot en l’organització i la composició exterior de l’edifici. I si arquitectònicament es pot relacionar amb el nord d’Itàlia, pel que fa a l’escultura és deutora dels models occitans.
El resultat és una arquitectura de gran qualitat, que utilitza els mateixos elements arquitectònics com a recurs d’enriquiment, i que serà l’antecedent i el punt de partida per a la consolidació i la maduresa de l’arquitectura romànica a què s’arribarà amb les seus de Lleida i Tarragona.