Normalment, l’escultura de bronze i altres metalls més nobles durava poc en el seu lloc d’origen, atès el caràcter valuós d’aquests materials, susceptibles de ser fosos i transformats. Per aquesta raó, no hi ha gaires restes escultòriques metàl·liques, i la troballa de peces de mida natural és sempre excepcional, tot i que n’hi havia força als paisatges romans, tant urbans com rurals.
Si la durada de les estàtues de bronze no acostumava a ser gaire llarga, encara ho era menys la d’aquelles que eren recobertes d’una làmina d’or; n’ha sobreviscut només un fragment molt petit a Empúries.
Cal destacar la troballa a Catalunya de dipòsits de bronzes compostos per objectes diversos que s’havien de fondre i que, sortosament, no arribaren a tenir aquesta fi.
Altres materials són la terra cuita i el vori, car i exòtic, del qual es tenen uns bons exemples a Tarragona i a Empúries.
Els bronzes
Solament resta parlar de les escultures treballades amb materials diferents dels petris, principalment bronze, terra cuita i vori, als quals cal afegir la plata amb què es van folrar alguns relleus.
De tota aquesta sèrie de materials, evidentment el més emprat és el bronze, si bé és cert que en una proporció molt baixa respecte a la quantitat inicial, a causa de la contínua fosa i refosa d’aquest metall per a altres finalitats; ho palesa encara més la troballa de dipòsits de bronzes d’àmplia cronologia que, com els del Collet de Sant Antoni de Calonge (segles IV-VIII dC), eren destinats al comerç de materials de foneria.
La troballa d’estàtues de grans dimensions sempre és un fet remarcable; així, s’han d’esmentar el retrat femení d’Empúries d’època flàvia a què s’ha fet referència i el negre lampadòfor de Tarragona, que devia guarnir una casa rica, els quals segueixen una iconografia derivada de models hel·lenístics, segurament alexandrins; aquesta mena de figures dins de la decoració domèstica no fou inusual: s’ha trobat una testa negroide en una llàntia subjectada per un alt canelobre també de bronze. A aquestes peces, s’hi ha d’afegir la troballa molt recent d’un dipòsit de bronzes al jaciment de la Llosa (Cambrils), entre els quals hi ha també un lampadòfor.
Hi ha molt poca estatuària de bronze. D’estàtues de divinitats de mides reduïdes, en queden mostres, com l’Esculapi de Tarragona, ara al Museu de Santander; el bust tarragoní de Diana, en realitat un ponderal d’uns 38 quilos de pes amb una ànima de plom, o l’anomenada Venus de Barcelona, trobada casualment, l’antiguitat de la qual és molt dubtosa.
Perquè hom es faci una idea de tot el que s’ha perdut, es podria recordar que tots aquests abundosos pedestals paral·lelepipèdics, conservats ara als museus i que devien concentrar-se als fòrums de les diverses ciutats, tenien l’estàtua corresponent que devia ser de bronze. Els pedestals més grans, amb una àmplia plataforma rectangular, servien per col·locar-hi estàtues eqüestres; n’hi ha a Barcelona, Isona, Tarragona, però a la pedra s’hi veuen a tot estirar les marques dels cascos del cavall.
De Tarragona procedeixen alguns fragments i un peu que per la mena de calçat (calceus equester) corresponen a un genet de nom i categoria no identificables. Al fòrum d’Empúries se n’hi ha trobat algun fragment molt petit, com ara el plomall que havia d’anar damunt del cap del cavall o la part d’unes potes que en són la resta més significativa; troballa emporitana també excepcional és un tros de la vestimenta d’una estàtua de bronze daurat (statua auraticia) corresponent a una obra destinada a un personatge de primera categoria, potser de dignitat imperial.
Altres peces de bronze, en aquest cas no pas daurades sinó platejades, són les dues plaques amb decoració repussada trobades a Empúries i datables potser al segle III dC, que representen un tema tan poc freqüent a Catalunya com és el déu Sabaci, i que podrien pertànyer a la part central d’un tríptic als laterals del qual hi devia haver la imatge dels Dioscurs, un d’ells arribat fins avui sota l’aspecte habitual.
Al costat de les estàtues de grans mides fetes mitjançant fusió al buit i que s’han perdut en la seva major part, resten les de dimensions més reduïdes, entre les quals destaquen les tres trobades al larari de la gran vil·la de Vilauba (Camós), que van aparèixer plegades i en el seu ambient originari, la qual cosa, pel que fa als bronzes, no és gaire usual sinó que, malauradament, les peces acostumen a ser descobertes sense context. Aquestes tres estàtues representen divinitats protectores del comerç i la llar: Fortuna, Mercuri i un déu Lar.
La ciutat d’Empúries ha proporcionat també unes quantes estatuetes, de fusió plena, que representen divinitats i herois (Júpiter, Hèrcules), actors teatrals, etc. , algunes de les quals ara són al Museu Episcopal de Vic.
Els bronzes servien també d’aplicacions ornamentals per guarnir tota mena d’objectes de mobiliari; es decoraven mitjançant un repussat, com es veu en la làmina, trobada a la zona de Reus, que servia de recobriment d’una capsa on dues Gorgones alades flanquegen una parella de bustos afrontats, l’un masculí i l’altre femení, que podrien correspondre a una parella imperial d’època tardana (segles III-IV dC).
Altres materials
Les restes d’escultures realitzades amb altres materials són més aviat escasses als jaciments de la zona catalana. Les imatges de terra cuita són rares, si bé cal dir que no se n’ha encetat encara una recerca global. En contextos indígenes no és pas infreqüent de trobar-hi peces hel·lenístiques o púniques, la qual cosa dóna una idea de la circulació i difusió de la coroplàstia. Es poden esmentar els capets inspirats en la iconografia de la deessa Demèter, que es consideraven genèricament com a cremadors de perfums (tymatheria); amb tot, els foradets que presenten a la part superior els identifiquen com a portaespigues, molt adients amb els cultes de la deessa donadora i protectora del blat, tal com es troben al jaciment gironí de Pontós.
Com a bona escultura romana s’ha de mencionar el capet d’un home jove trobat a Empúries, conservat al Museu Monogràfic, que es podria datar al voltant del canvi d’era o a la primera meitat del segle I dC; la tècnica de treball dels cabells i dels ulls sembla reflectir un model estatuari de bronze.
La terracota arquitectònica ha estat la més estudiada, gràcies als treballs sobre les anomenades plaques Campana, poc freqüents fora d’Itàlia, de les quals a Tarragona hi ha uns bons exemplars. També s’han recollit sistemàticament les antefixes, moltes de les quals amb representacions figurades i sortides de tallers locals; cal fer menció, per la seva antiguitat, de les dues figures emporitanes datables al s. II aC i que representen la imatge d’Alexandre el Gran.
El plom i el ferro són materials escultòrics inusuals, però no inexistents. Pel que fa al primer, es pot tornar a esmentar el sarcòfag de Terrassa i una estatueta molt dubtosa conservada al Museu Episcopal de Vic; respecte al ferro, al Museu de Granollers hi ha un petit bust d’home amb peanya procedent d’Empúries.
El vori va ser una matèria primera exòtica. Com a mostres, hi ha el mànec d’Empúries que representa un gladiador samnita, amb una inscripció que precisa el nom Pardus i que podria datar del segle I dC i una nina articulada. Aquesta nina, més tardana i famosa, aparegué dins del sarcòfag d’una nena a la necròpolis de Tarragona; pel pentinat ha de considerar-se d’època tetràrquica, segurament del començament del segle IV, si es tenen en compte les similituds, aportades per M. Bergmann, amb els pentinats de Galèria Valèria que apareixen a les monedes alexandrines tardanes.
Bibliografia
Bibliografia sobre els bronzes
- Castañer, P. ; Roure, A. ; Tremoleda, J.: «Dioses Lares. El larario de Vilauba», dins Revista de Arqueología, núm.89, 1988, pàg.50-57.
- DDAA: Los bronces romanos de España (catàleg d’exposició), Madrid, 1990 (amb la col·laboració d’I. Rodà: «Bronces romanos de la Hispania Citerior», pàg.71-90).
- García Bellido, A.: «Una placa de bronce repujado de la villa ‘Pared Delgada’», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXV, 1952, pàg.410-412.
- García Bellido, A.: «Doble placa romana de bronce con escenas relivarias, procedente de Tarragona», dins Boletín Arqueológico, any LII, època IV 1952, pàg.58-60.
- Molas, M. D.: «Bronces figurados antiguos del Museo Episcopal de Vic», dins Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, núm.9, 1982-1983, pàg.205-230.
- Macías, J. M. ; Ramon, E.: «La vil·la romana de La Llosa (Cambrils, Baix Camp)», dins Tribuna d’Arqueologia 92-93, Barcelona, 1994, pàg.125-133.
- Pallí, F.: Bronces romanos de Cataluña (tesi doctoral), Universitat de Barcelona, 1989.
- Palol, P. de: «Los bronces de depósito hallado en el Collet de Sant Antoni de Calonge, conservados en el Museo de Gerona», dins Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, vol. IX, 1948, pàg.66-74.
- Palol, P. de: «Cronologia de los bronces del Collet de Sant Antoni de Calonge, Gerona», dins PSANA, vol. II, Saragossa, 1953, pàg.39-68.
Bibliografia sobre els altres materials
- Balil, A.: «Sarcófago romano del Levante español», dins Revista de Guimaraes, vol. LXIX, 1959, pàg.303-320.
- Balil, A.: «Muñecas antiguas en España», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXXV, 1962, pàg.70-85.
- Dupré, X.: «Tres fragments de lastra ‘Campana’ a Tarragona», dins Butlletí Arqueològic, època V, núm.4-5, 1982-1983, pàg.141-153.
- Martin, A.: «Notícia de la troballa d’un motlle per a fabricar terracotes procedent de Roses», dins Revista de Girona, núm.85, 1978, pàg.375-376.
- Paris, P.: «Isis de terre cuite du Musée Balaguer à Villanueva y Geltrú», dins Bulletin Hispanique, núm.5, 1903, pàg.1 i s.
- Piernavieja, P.: «Un gladiador ampuritano: Pardus», dins Ampurias, vol. XXXIII-XXXIV, 1971-1972, pàg.381-384.
- Ramos, M.: Las terracotas arquitectónicas en la Hispania romana: Tarraconense. Monografías de Arquitectura romana 3.1-3.2, UAM, Madrid, 1996.