Resultats de la cerca

El grup dels passeriformes reuneix els ocells coneguts amb el nom de moixons, que constitueixen aproximadament un 60% dels ocells vivents, n’és una característica general l’estructura de les potes, que els permet agafar-se als troncs, i que és visible a la fotografia del tallarol capnegre Sylvia melanocephala , a dalt En moltes espècies és notable el grau de gregarisme, que poden illustrar molt bé les orenetes, com l’oreneta cuablanca Delichon urbica de la fotografia de baix Marcella Chinchilla i Antoni Agelet Arribem al darrer ordre en què es divideix la classe dels ocells Aquesta última…

Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà Mergus serrator , a baix a la dreta, de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins El bec de serra gros Mergus merganser , a dalt, ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit…

La mostela Mustela nivalis és de talla petita presenta un cos allargat que es caracteritza pel fet que la cua és coberta de pèls curts i sense pinzell terminal negre A la fotografia es pot observar la característica separació ben definida entre el color bru del dors i el blanc de les parts inferiors Pep Garcia Garcia És el més petit dels mustèlids la longitud del cos cap inclós és de 150-250 mm a les Balears, de 170-260, la de la cua és de 30-70 mm a les Balears, 50-100 la longitud del peu posterior és 23-40 a les Balears, 27-40 i la de l’orella, de 9-19 mm El seu pes és de 45-180 g a les…

Desenvolupament enciclopèdic La microhistòria nasqué al final de la dècada del 1970 a Itàlia com una modalitat més de l’anomenada nova història , un moviment historiogràfic molt heterogeni, aliat contra el determinisme de les explicacions econòmiques, demogràfiques i geogràfiques Davant l’abstracció dels grans models, la microhistòria, aprehenent mètodes característics de l’antropologia, elabora una minuciosa reconstrucció de la “vida real” a través de les descripcions denses que possibiliten els marcs d’estudi relativament reduïts La reducció de l’escala d’anàlisi ha estat un dels aspectes…

La fotja Fulica atra és inconfusible pel color negre del plomatge i pel color blanc del bec i la placa frontal Les potes, verdoses i amb els dits gruixuts i lobulats, com s’aprecia a la fotografia de dalt, sobresurten darrere el cos durant el vol Diferent de la polla d’aigua, la fotja neda en grups nombrosos per les aigües obertes, lluny de la vegetació litoral i, malgrat la distància, es pot reconèixer per la forma arrodonida del dors i el color blanc de les plaques frontals a baix Xavier Ferrer i Ramon Torres Amb una distribució relativament àmplia absent d’Andorra, la fotja és present…

Rascletó Porzama parva Als Països Catalans és una espècie molt mal coneguda, citada com a migrador regular, però molt escàs a Mallorca i Catalunya S’ha observat també a Menorca i Formentera, i hi ha una observació a l’albufera de València Manca a la resta del territori La seva situació és, però, molt mal establerta, i fins i tot se l’ha mencionat com a possible nidificadora a Catalunya, el País Valencià i Mallorca Hivernant molt escàs o excepcional, citat només a Catalunya i Menorca Fins ara es disposa de poques dades 22 a les Balears, 11 a Catalunya i 1 al País Valencià, cosa que sembla…

La línia blanca del tòrax diferencia, si es conserva, a simple vista el mosquit tigre Aedes albopictus adult d’algunes espècies locals que també són fosques i tenen ornamentacions blanques i potes ratllades Tanmateix, aquesta línia és fràgil, ja que les escates es perden amb certa facilitat, especialment en casos de captura traumàtica o de mala conservació Aleshores, es poden confondre amb Aedes geniculatus, Ae echinus o, fins i tot, Ochlerotatus pulcritarsis Roger Eritja El mosquit tigre Aedes albopictus és l’única espècie del subgènere Stegomyia al qual també pertany Ae aegypti…

L’epistemologia estratigràfica Un exemple d’interpretació del paisatge geològic sobre les bases de l’estratigrafia pot ser el d’aquesta vista aèria obliqua dels guixos de Barbastre, presa des de Castelló de Farfanya mirant cap a Algerri Noguera Els guixos oligocens que alternen amb margues grises amb un gruix superior als 1000 m formen un anticlinal que comença a la serra d’Almenara i fineix sota l’encavalcament de les serres exteriors pirinenques serra de Guara, més enllà de Peraltilla Aquest aflorament fa més de 100 km de llargada Els guixos són més resistents a l’erosió que els gresos i…

Bacidina phacodes a dalt és una espècie la presència de la qual indica que l’alzinar està en bon estat de conservació Al contrari, l’abundància de Lecidella elaeochroma a baix és indici de la baixa qualitat del bosc Antonio Gómez-Bolea L’any 1866, el liquenòleg William Nylander 1822-99 publicà un article en què deia "els líquens donen, a la seva manera, la mesura de la salubritat de l’aire i són uns higròmetres molt sensibles" D’aleshores ençà, s’han publicat molts treballs científics sobre aquest tema i s’han establert metodologies de treball per a l’ús dels líquens com a indicadors de la…

Aspecte de s’Albufera des Grau, amb part de l’extensió d’aigües lliures, un petit illot i els turons que l’envolten, coberts parcialment per ullastrars Yves Hennechart S’Albufera des Grau 12, entre els principals espais naturals de Menorca A 9 km de Maó, cap al nord, es troba S’Albufera des Grau, el cas més notable de llacuna litoral de les Balears S’Albufera forma part d’un conjunt integrat de terres de pastura, turons boscosos i bosquines litorals, equilibrat pels usos rurals tradicionals de Menorca Si la zona humida és el centre i motiu fonamental de la protecció legal de la zona, els…