Rascletó
(Porzama parva). Als Països Catalans és una espècie molt mal coneguda, citada com a migrador regular, però molt escàs a Mallorca i Catalunya. S’ha observat també a Menorca i Formentera, i hi ha una observació a l’albufera de València. Manca a la resta del territori. La seva situació és, però, molt mal establerta, i fins i tot se l’ha mencionat com a possible nidificadora a Catalunya, el País Valencià i Mallorca. Hivernant molt escàs o excepcional, citat només a Catalunya i Menorca.
Fins ara es disposa de poques dades: 22 a les Balears, 11 a Catalunya i 1 al País Valencià, cosa que sembla mostrar una major freqüència d’aquesta espècie a les Balears, sobretot a Mallorca. Les dades ens deixen entreveure un pas primaveral, potser regular, però molt poc intens, del final de febrer (límit: un ocell caçat a Manacor, Mallorca, el 22.02.64) al final d’abril. La màxima es dona la primera desena d’abril, amb 9 observacions, i la darrera cita és la d’1 ocell a es Prat (Menorca) el 21.04.81. A la tardor encara és molt més escassa, amb unes poques observacions i captures del setembre i l’octubre. Durant l’hivern es coneixen 2 dades: un exemplar a s’albufera d’es Grau a Menorca el 17.12.74 i 1 o 2 ocells al delta del Llobregat del 22.11.83 al 07.01.84.
És de costums amagadissos i molt difícil de veure, per la qual cosa la major part de les dades de rascletons corresponen a captures. Hi ha molt poques dades sobre el seu hàbitat, però la majoria de les observacions s’han obtingut en llacunes o albuferes litorals, en zones de canyissars, salobrars o en altres tipus de vegetació palustre. Hi ha una observació, de l’abril, al delta de l’Ebre, d’un mascle alimentant-se força estona en les zones de vegetació flotant o canyissos i bogues aixafades, just a la vora, entre el canyissar i l’aigua.
Respecte a la seva possible nidificació, només hi ha una dada de 2 mascles cantant el 14.05.79 a la llacuna de l’Encanyissada (delta de l’Ebre), que és molt poca cosa per a confirmar-la. Amb tot i això, Cramp i Simmons (1980), en el seu mapa de repartició de l’espècie al Paleàrtic occidental, la citen com a nidificadora possible al delta de l’Ebre, l’albufera de València i l’albufera d’Alcúdia a Mallorca, però no sembla que hi hagi dades que donin suport a aquesta suposició.
Guatlla maresa
(Crex crex). Malgrat la manca de citacions a la Catalunya Nord i a València, és obvi que aquesta espècie ha de ser-hi present, de la mateixa manera que hom la troba a la resta de territoris dels Països Catalans. Això s’explica pel fet que es tracta d’un ocell solitari, esmunyedís i difícil de veure, i per l’escàs nombre d’ornitòlegs que fins ara han treballat en aquelles zones. A Andorra, on fins ara tampoc no ha estat citada mai, és més difícil que pugui ser detectada.
Als Països Catalans la guatlla maresa és un migrador força escàs i un hivernant excepcional, ben cert que irregular en ambdós casos. La migració primaveral es produeix entre mitjan març i mitjan maig, amb una màxima d’observacions a l’abril, i la migració autumnal té lloc des de la segona setmana d’agost fins a la tercera d’octubre, amb un predomini de citacions el mes de setembre. La discutida hivernada d’exemplars a les nostres latituds és inqüestionable, si bé afecta un nombre reduït o força reduït d’ocells i probablement tingui lloc solament de tant en tant, encara que aquest extrem és difícil d’afirmar, atesa la raresa i els hàbits esmunyedissos d’aquesta espècie. Malgrat tot, ha estat possible de recopilar 6 citacions hivernals repartides entre el novembre i el febrer: un exemplar a l’illa de Buda (delta de l’Ebre) el 23.11.75; una captura al pantà de Foix (Garraf) el 13.12.67; una observació a les salines de Santa Pola (Baix Segura) el 20.12.72; una citació a Sagunt el 25.12.63; una captura a les rodalies d’Alcúdia (Mallorca) el 09.01.40; i una observació al delta del Llobregat el 30.01.83.
En conjunt, la guatlla maresa sofreix una reducció poblacional molt intensa en tota la seva àrea de reproducció com a conseqüència, principalment, de les modernes tècniques agrícoles que malmeten les niades, per la qual cosa esdevé cada cop més escassa.
Polla blava
(Porphyrio porphyrio). És un ocell típic dels estanys amb grans canyissars abundosos de boga, de la qual s’alimenta. La polla blava o gall marí era el segle passat una espècie indígena que es reproduïa a la major part de les nostres marjals i que desaparegué com a tal. Ara resta com una espècie de presència totalment excepcional a l’abril, el final de juny, el setembre, l’octubre i el novembre. L’origen dels individus és desconegut, i poden pertànyer a les poblacions de Sardenya, Andalusia, N. d’Àfrica o, potser també, poden ser escapats d’alguna col·lecció ornamental, on no són gens rars.
L’evolució del seu poblament als Països Catalans s’ha pogut reconstruir parcialment, gràcies als escrits deixats per diversos autors. És especialment il·lustratiu el cas de l’albufera de València, de la qual reproduïm la cronologia coneguda:
1556, A. Beuter: espècie pròpia de l’albufera.
1611, G. de Escolano: espècie molt comuna.
1795, M.A. Orellana: Citada, sense dir-ne l’abundància.
1854, I. Vidal: Ja escassejava.
1877, H. Saunders: "Està quasi exterminada"
1887, J. Arévalo: Citada.
1916, A. Boscà: "Hoy se la considera como extinguida".
Aquest exemple, amb algunes modificacions, és aplicable a la situació general de l’espècie, que pràcticament desaparegué com a indígena de les nostres marjals des de mitjan segle XIX fins a l’inici del segle XX. A Mallorca, el 1914 era totalment extingida; a Menorca i el delta de l’Ebre, des d’abans del 1930; a la Plana Alta, la darrera data i l’única és de 1930-31; i al Rosselló les darreres dades conegudes (s’ignora si s’hi reproduïa) foren les de l’abril de 1856 prop de Cotlliure i del novembre de 1879 a Sant Hipòlit (al costat de l’estany de Salses).
Les citacions més modernes corresponen al grau de la Muga (1954), el delta del Llobregat (1984), el delta de l’Ebre (1963, 1970, 1971 i 1979), l’albufera de València (1941, 1955 i 1984), l’albufera d’Alcúdia (abans del 1971 i el 1982), Menorca (1941) i Eivissa (1961).