La línia blanca del tòrax diferencia, si es conserva, a simple vista el mosquit tigre (Aedes albopictus) adult d’algunes espècies locals que també són fosques i tenen ornamentacions blanques i potes ratllades. Tanmateix, aquesta línia és fràgil, ja que les escates es perden amb certa facilitat, especialment en casos de captura traumàtica o de mala conservació. Aleshores, es poden confondre amb Aedes geniculatus, Ae. echinus o, fins i tot, Ochlerotatus pulcritarsis.
Roger Eritja.
El mosquit tigre (Aedes albopictus) és l’única espècie del subgènere Stegomyia (al qual també pertany Ae. aegypti) present als Països Catalans. Morfològicament, l’adult és un mosquit més aviat petit en comparació amb altres culícids, de coloració general negra, amb ornamentacions d’escates blanques a diverses parts del cos, la més característica de les quals és una línia sagital blanca al tòrax, que es perllonga per sobre la càpsula cefàlica. Els palps maxil·lars tenen l’extrem distal blanc, i el patró de coloració de les tergites abdominals és també propi de l’espècie. Les potes són ratllades de blanc i negre, cosa especialment visible en vol, ja que l’animal manté elevat el tercer parell. Com en els altres culícids, mostra dimorfisme sexual, sobretot –a part la genitalia– als apèndixs cefàlics: en els mascles les antenes són més ramificades i la trompa no és picadora sinó xucladora.
Els ous són negres i difícils de veure a simple vista. Fan prop de mig mil·límetre, i només al microscopi electrònic es poden diferenciar dels d’altres aedins (Aedini) d’ous semblants, com ara Aedes geniculatus. La morfologia de les larves no permet diferenciar-les a ull nu de les de moltes espècies autòctones, si bé es poden arribar a reconèixer perquè es mouen d’una manera diferent.
A Catalunya, les primeres poblacions de mosquit tigre solen detectar-se a primers de maig i no desapareixen fins al final de l’octubre. Llavors les femelles lliuren ous hivernants idèntics als estivals però resistents al fred i d’eclosió diferida, que asseguraran la pervivència de l’espècie. Aquest mecanisme ha estat capital per a l’èxit invasor d’Ae. albopictus, ja que li ha permès colonitzar àrees de clima fred.
Els ous del mosquit tigre desclouen quan entren en contacte amb l’aigua. Les larves es desenvolupen ràpidament al llarg de quatre estadis abans d’arribar a la fase de pupa, que durarà una mica més d’un dia. A l’estiu, la fase aquàtica immadura es pot completar en menys d’una setmana, en què emergeix l’imago.
Roger Eritja.
La posta d’ous a les parets interiors d’espais inundats i foscos és una conducta típica d’espècies limnodendròfiles, és a dir, que colonitzen forats deixats per la fusta podrida als troncs dels arbres i que acumulen aigua a l’interior. Aquest hàbitat és compartit per diverses espècies autòctones (Aedes geniculatus, Ae. echinus o Ochlerotatus pulcritarsis, Oc. berlandi i Orthopodomyia pulcripalpis, entre d’altres), però, a més, el mosquit tigre s’ha adaptat a recipients artificials, molt més abundants i propers a les persones que no pas els forats d’arbres.
El període d’activitat del mosquit tigre és diürn, amb màxims cap al final de la tarda. És un picador agressiu, discret i ràpid que ataca sobretot les extremitats inferiors, ja que vola baix. Si es veu amenaçat durant la picada reacciona fugint amb notable rapidesa. Té tendència a picar repetides vegades per a un únic àpat de sang, cosa que agreuja la molèstia, ja que multiplica els punts d’inflamació. Malgrat ser fortament antropòfil, no ataca únicament les persones sinó que pot picar un ampli ventall d’hostes, especialment ocells.
Aedes albopictus és vector en laboratori d’una vintena d’agents patògens humans, entre els quals destaquen els Flavivirus causants del dengue, la febre groga i el virus del Nil occidental; l’Alfavirus causant de la malaltia de Chikungunya, o bé paràsits com ara els nematodes que causen la filariosi. Malgrat que es considera que la transmissió a Europa de malalties no endèmiques del continent és molt improbable, va ser el vector de l’epidèmia del virus Chikungunya ocorreguda a Itàlia a l’estiu de l’any 2007, a partir d’un viatger provinent d’una zona de l’Índic, que n’inicià la transmissió local per Ae. albopictus amb un brot de més de 250 casos diagnosticats. En conseqüència, calgué actualitzar les valoracions de risc, especialment davant del dengue, per l’expansió de la malaltia al món i per l’increment d’intercanvis turístics i migratoris amb àrees que en són epidèmiques.
L’expansió de l’àrea de distribució d’Aedes albopictus ha estat possible per l’increment de determinades activitats econòmiques. Concretament, se n’han documentat molts desplaçaments de llarga distància a bord de vaixells que duien carregaments de pneumàtics vells. Aquesta mercaderia té moltes semblances amb el seu hàbitat original i s’emmagatzema a l’aire lliure, motiu pel qual és freqüent trobar-hi larves i ous. Addicionalment, també s’ha descobert en carregaments de plantes ornamentals, específicament del bambú de la sort (Dracaena sanderiana), conreat principalment a la Xina, i envasat amb aigua per al transport, que ha estat el camí per a introduir-se a Califòrnia i a Holanda. Un cop establert als magatzems de mercaderies i a la rodalia, s’acaba dispersant, per transport intern o bé per vehicles particulars, als quals penetra molt fàcilment perquè són espais foscos i tancats.
Larves de mosquit tigre en un recipient d’aigua a l’aire lliure.
Roger Eritja.
El primer establiment documentat del mosquit tigre en un país europeu es detectà a Albània l’any 1979, provinent probablement de la Xina. Les primeres poblacions estables als Estats Units són del 1986, on va arribar del nord del Japó en carregaments de pneumàtics vells. El 1991 es descobrí a Itàlia, a la regió de Pàdua, també amb relació a importació de pneumàtics vells nord-americans, i d’allà es va estendre a la major part del país en una quinzena d’anys, i actualment és el país europeu més afectat. Posteriorment es trobà a França, Bèlgica, Suïssa, Hongria, Sèrbia, Montenegro, Eslovènia, Croàcia, Grècia i Holanda, entre altres indrets. A Espanya, fou detectat a l’agost del 2004 a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), des d’on en pocs anys es dispersà a més d’un centenar de municipis. Encara que no fou possible d’esclarir el mitjà d’arribada, es va pensar en el trànsit per carretera de mercaderies o particulars. Un any després (2005) es descobrí una segona població de l’espècie a Oriola (Baix Segura), d’origen també ignot, que va iniciar la seva pròpia dispersió per la comarca. L’arribada del mosquit tigre a una nova localitat és un fet que no passa desapercebut als seus habitants. La irritació causada per les primeres picades baixa els anys posteriors, en què la majoria de les persones han desenvolupat una resposta immunològica.
Cal dir que la metodologia preventiva contra les larves de mosquit que apliquen els Serveis de Control de Mosquits de l’Administració pública no és totalment aplicable al mosquit tigre, ja que els punts de cria són majoritàriament (s’estima que entre el 50% i el 80%) petits recipients situats a l’interior de finques. Les administracions apliquen larvicides biològics als punts de cria de la via pública i fan tractaments contra els mosquits adults en casos d’emergència, com ara els cementiris, o quan hi ha la possibilitat d’eliminar totalment una població recentment introduïda en àrees que n’estaven lliures. Tanmateix, la cura dels milers de galledes, plats sota testos, gerros de flors, etc., és en mans de la voluntat dels residents.
El repte que implica l’arribada del mosquit tigre és un dels més complexos que ha hagut d’afrontar mai la sanitat ambiental. Assumint que l’espècie s’acabarà establint definitivament arreu on les condicions climàtiques dels nostres països li siguin favorables, el que es planteja és retardar-ne al màxim l’expansió i limitar-ne la presència a nivells tolerables allà on ja hagi superat les barreres. El control integrat de plagues guanya el seu màxim sentit: per a assolir aquest objectiu és imprescindible combinar l’acció social, la gestió del medi ambient, els plaguicides químics i la lluita biològica.