La mostela (Mustela nivalis) és de talla petita; presenta un cos allargat que es caracteritza pel fet que la cua és coberta de pèls curts i sense pinzell terminal negre. A la fotografia es pot observar la característica separació ben definida entre el color bru del dors i el blanc de les parts inferiors.
Pep Garcia Garcia
És el més petit dels mustèlids: la longitud del cos (cap inclós) és de 150-250 mm (a les Balears, de 170-260), la de la cua és de 30-70 mm (a les Balears, 50-100); la longitud del peu posterior és 23-40 (a les Balears, 27-40) i la de l’orella, de 9-19 mm. El seu pes és de 45-180 g (a les Balears, 65-260). Els mascles poden arribar a ser un 30 % més grans que les femelles. És petita i allargada, amb les potes proporcionalment molt curtes i té tot el cos cobert de pelatge curt. El cap, el dors del cos i la cua són bruns, mentre que les parts inferiors són blanques, amb una línia de demarcació molt clara entre ambdós colors. A algunes regions —peró no als Països Catalans— les mosteles es tornen parcialment o totalment blanques durant l’hivern.
Biologia
Els seus requeriments pel que fa a l’hàbitat són escassos. Se la pot trobar a tot tipus de boscos, màquies, garrigues, camps de conreu i jardins, ribes, prats alpins i subalpins, dunes, maresmes i, fins i tot, pobles i ciutats, on sovint s’instal·la a construccions humanes.
La seva morfologia revela la seva especialització en la captura de petits rosegadors, especialment d’arvicòlids. L’escassetat relativa d’aquestes preses als ambients mediterranis ibèrics acostuma a implicar una baixa densitat de mosteles. De tota manera, aquest petit predador consumeix igualment ocells i, fins i tot, rèptils i invertebrats. Els mascles grans arriben a matar i devorar conills. D’altra banda, les seves petites dimensions la fan presa ocasional d’altres carnívors i, sobretot, d’ocells de presa, tant diürns com nocturns.
L’època de zel varia segons l’abundància de preses i les condicions climatològiques. La mostela pot tenir més d’una ventrada anual, peró no s’ha demostrat l’existència d’implantació diferida del blastòcit. La gestació dura cinc setmanes i en neixen de tres a nou cries, que són alletades durant un mes i mig.
És tant diürna com nocturna, peró manifesta més activitat a les hores crepusculars. Com l’ermini, transmet a l’observador la sensació d’un marcat nerviosisme en el seu comportament, amb ràpids i continus canvis de ritme i direcció en els seus desplaçaments. Els animals viuen separats segons el sexe, i les àrees d’activitat són molt més grans en els mascles (arriben a les 25 ha) que en les femelles. Els seus refugis rarament són permanents i s’amaguen a tàpies, pilons de llenya, túnels de micromamífers, forats d’arbres, construccions humanes, etc.
Corologia i variabilitat
Àrea de distribució de la mostela (Mustela nivalis) als Països Catalans.
Maber, original dels autors i de Juan Jiménez i Vicente Urios.
Ocupa la major part d’Euràsia, Amèrica del Nord i N d’Àfrica, incloses moltes illes grans, per bé que a Europa no es troba ni a Irlanda ni a Islàndia. N’hi ha a tota la península Ibèrica i a les illes de Mallorca i Menorca, a altituds que van des del nivell de la mar fins a més enllà dels 2500 m.
Les mosteles presenten variacions geogràfiques de mida i disseny que encara no han estat ben compreses. Als Alts Pirineus, hi ha formes clarament nanes, probablement ecotipus, que no han estat distingides per cap denominació subspecífica. Les mosteles de les Balears, en canvi, són gegants i han estat relaciones per J.A. Alcover amb la subspècie Mustela nivalis boccamela, denominació utilitzada, en principi, per descriure les mosteles de Sicília i que també seria aplicable a les de Córsega, Sardenya i el N d’Àfrica. Les mosteles dels Països Catalans tenen la línia que separa la coloració del dors i la del ventre sinuosa, mentre que en les formes del N de la Península tendeix a ser recta.