Resultats de la cerca

Els anseriformes Algunes característiques dels anàtids, com la forma del bec, la cua i el seu comportament gregari, són apreciables en aquesta escena de xibec Netta rufina , a dalt nedant a la superfície, en la qual s’observa la vistositat del plomatge dels mascles respecte dels de la femella exemplar més avançat, i en la de l’ànec griset Anas strepera , a baix, on la femella té el cap i bona part del cos submergit a la manera característica dels ànecs nedadors, que marca la fondària màxima a la qual poden obtenir el menjar Oriol Alamany i Xavier Ferrer Totes les espècies eurosiberianes de…

Les migracions anuals dels ànecs Les formacions d’anàtids es compten entre les més populars dels ocells migradors, identificables per les siluetes inconfusibles dels ànecs, panxuts i llargs de coll, amb les ales d’implantació reculada La fotografia recull el moment en què un d’aquests estols, integrat per ànecs coll-verd Anas platyrhynchos , emprèn el vol en una llacuna de l’interior prepirinenc Oriol Alamany Els principals quarters de reproducció de la major part dels ànecs paleàrtics se situen molt al N, en zones que resten cobertes per…

Anàtida marina molt similar a l’ànec negre, que ha estat detectada durant 13 hiverns, el primer dels quals fou el de 1891 D’un total de 28 citacions, 8 i 9 pertanyen, respectivament, al delta de l’Ebre i a la badia de Roses, on té una presència força regular La resta de localitats amb hivernada accidental o irregular són la gola de l’Aglí, el Maresme, el Baix Llobregat, el Garraf, Tarragona, Grau de Castelló, un sector de l’albufera de València i el port de Maó Li agraden les costes planes i sorrenques i pesca molt a prop de la platja És estrictament marí, excepte comptades ocasions com la…

L’ànec cuallarg Anas acuta , un dels nostres ànecs més grossos fins a 56 cm, es caracteritza, com indica el seu nom comú, per la cua llarga i prima El mascle a l’esquerra té una combinació de colors típica, especialment pel que fa a la taca blanca del pit, que s’enfila a banda i banda del coll La femella és difícil de diferenciar de la de l’ànec collverd, bé que la llargada de la cua i el color gris del bec poden resultar indicatius Oriol Alamany Migrador i hivernant regular que, excepte en algunes localitats del País Valencià i del delta de l’Ebre, és molt escàs, majorment al…

El prat de Cabanes-Torreblanca constitueix una zona humida en avançat procés de rebliment, fet que ha estat afavorit per les intervencions humanes Les jonqueres tenen actualment un paper molt important en el seu paisatge vegetal Ramon Dolç El prat de Cabanes-Torreblanca 19, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià El prat pantanós de Cabanes-Torreblanca també conegut com estanys d’Albalat i Miravet està situat al nord del País Valencià, vora la mar Mediterrània, i és sens dubte una de les majors maresmes valencianes i una de les zones humides de més importància de la…

Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà Mergus serrator , a baix a la dreta, de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins El bec de serra gros Mergus merganser , a dalt, ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit…

Els estanys d’Almenara —o llacunes de Taiola— són envoltades per franges de vegetació halofítica formades bàsicament per canyissar Xavier Moreno Els estanys d’Almenara 215, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Aquests estanys són situats en la proximitat de la costa, principalment dins del terme d’Almenara, al nord-est de la població de Sagunt Es tracta d’un parell de llacunes també conegudes amb el nom de llacunes de Taiola, envoltades per una antiga marjal que actualment ha estat transformada en horta No obstant això, a l’hivern aquests camps s’inunden pel…

L’embassament de Sant Llorenç de Montgai és envoltat per alguns dels relleus més exteriors dels Prepirineus Juan M Borrero L’embassament de Sant Llorenç de Montgai i el partidor de Balaguer 220, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus L’embassament de Sant Llorenç de Montgai és situat al costat del poble del mateix nom, al nord de la ciutat de Balaguer, aigües amunt del riu Segre Poc per sota es troba la seva contrapresa, el petit pantà del Partidor de Balaguer Ambdues obres emmagatzemen aigua destinada, mitjançant canals, al reg de les comarques veïnes El descens…

A les zones més somes de l’embassament d’Utxesa s’han establert extensos canyissars que són el refugi d’importants poblacions d’ocells Ernest Costa L’embassament d’Utxesa-Secà 24, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre L’embassament d’Utxesa-Secà, situat al sud-est de Lleida, fou construït a començament de segle per a alimentar la central hidroelèctrica de Seròs Malgrat la seva artificialitat, posseeix unes condicions ecològiques que el converteixen, juntament amb els petits embassaments propers de Ximo i Burgebut, en la més important de les zones humides de l’interior…

La marjal de Xeraco-Xeresa, a trenc d’alba Ernest Costa La marjal de Xeraco-Xeresa i el pla de les Raboses 217, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situada al sud del desembocament del Xúquer, la marjal de Xeraco-Xeresa, recull una bona part de les aigües excedents dels aqüífers del nord-est de la Safor, i constitueix alhora la conca endorreica de molts dels barrancs que la travessen Cap a la fi dels anys setanta s’inicià un procés efectiu de dessecació artificial que va transformar aquesta extensa marjal en una xarxa de conreus d’horta i de cítrics, amb petits…