Els poblaments hivernals d’anàtids

Les migracions anuals dels ànecs

Els principals quarters de reproducció de la major part dels ànecs paleàrtics se situen molt al N, en zones que resten cobertes per la neu i el glaç durant l’hivern, cosa que n’impedeix l’alimentació. Es calcula que en aquest regne biogeogràfic migren i es mouen entre vint i trenta milions d’ànecs, els quals, al Paleàrtic occidental, a l’hivern, ocupen cinc regions geogràfiques principals, que en un ordre decreixent aproximat són: la mar Càspia i el golf Pèrsic, l’Àfrica tropical occidental (bàsicament, el delta del Senegal, els aiguamolls del Níger i el llac Txad), la mar Mediterrània i la mar Negra, el Turquestan-Pakistan i, finalment, i ja més allunyat quantitativament, l’Europa del NW. La Mediterrània occidental, comparada amb l’oriental, té una hivernada molt menys voluminosa, però és molt important no solament pels hivernants, pròpiament dits, sinó pels ànecs en trànsit vers l’Àfrica tropical occidental, que són molts i que passen gairebé durant tot el període hivernal. A diferència de l’Europa del NW, on hi ha moltes zones humides de mida mitjana o petita susceptibles de ser explotades pels ànecs, a la Mediterrània occidental n’hi ha poques i, en general, bastant grans, per la qual cosa les concentracions hivernals són espectaculars, alhora que més vulnerables, ja que la càrrega de grans efectius d’ànecs pivota sobre molt poques localitats, i la pèrdua o modificació d’alguna d’aquestes és un greu perjudici.

Les àrees d’hivernada

Nuclis principals d’hivernada d’ànecs als Països Catalans, amb indicació de les espècies principals. 1 ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), 2 xarxet (Anas crecca), 3 ànec cullerot (Anas clypeata), 4 ànec xiulador (Anas penelope), 5 xibec (Netta rufina), 6 morell de cap-roig (Aythya ferina), 7 ànec cuallarg (Anas acuta).

Maber, original de l’autor.

Encara que a la Mediterrània i en concret, a casa nostra, qualsevol zona humida (sigui marjal, llacuna, salina, etc.), té la seva importància, especialment si és litoral, des del punt devista internacional sobresurten clarament i destacada, dues localitats: el delta de l’Ebre i l’albufera de València (amb els arrossars de Sueca, Cullera, Sollana i Silla), i ja amb menys importància, el pantà del Fondo i els marjals de Santa Pola, seu del xarxet marbrenc. Les dues primeres localitats, a més de destacar pel seu volum global d’ànecs, tenen el reconeixement específic internacional per la hivernada de tres espècies: dues de comunes, el xibec i l’ànec cullerot, i una de particular, el xiulador al delta de l’Ebre i el cuallarg a l’albufera de València.

En el mapa de les principals localitats d’hivernada dels Països Catalans es constata una gran concentració dels ànecs en poques localitats, tal com explicàvem més amunt, així com el fet d’una clara dominància per part dels ànecs nedadors (coll-verd, xarxet, cullerot, xiulador, griset i cuallarg). Aquests ànecs han de menester poca fondària d’aigua (no es cabussen i, com a màxim, submergeixen coll i mig cos, restant "cul-enlaire") i per tant són excel·lents explotadors de les aigües temporals, molt comunes si no dominants a la conca mediterrània. Aquest oportunisme dels nedadors el manifesta més palesament el nucli dels granívors (coll-verd, xarxet i cuallarg), ja que les granes, un aliment amb un alt contingut energètic, s’emmagatzemen molt de temps sense fer-se malbé.

L’ànec coll-verd, la població hivernal del qual és quasi totalment indígena, és un dels principals dominants, especialment a les localitats quantitativament menys importants. El xarxet també és un hivernant nombrós i ben distribuït, però té una gran mobilitat i resta lligat a les onades de fred. Altres espècies quantitativament importants són el cullerot, el xiulador, el xibec, el morell de cap-roig i l’ànec cuallarg.

L’absència de marees i la pobresa de les aigües marines de la Mediterrània fan que la presència d’ànecs marins (com el negre, el fosc o l’èider) sigui pràcticament simbòlica i resti cantonada als estuaris dels rius més cabalosos i a les grans badies o ports més o menys soms i productius. Per exemple, la localitat més important d’aquest grup en el nostre litoral, és el delta de l’Ebre, on la representació dels ànecs marins (becs de serra inclosos) no supera el 5‰ del total d’individus.

El cas particular del delta de l’Ebre

Característiques del poblament

Com ja hem vist a diferents apartats d’aquest llibre, la composició avifaunística qualitativa i quantitativa de les contrades mediterrànies difereix segons l’època de reproducció i la d’hivernada, terme, aquest últim, que utilitzat en un sentit ampli, abasta el període que va del setembre al març. En el cas concret dels ànecs, el període de cria té solament sis espècies, en comparació amb les més de quinze de què gaudeix a l’hivern. Demogràficament, la diferència també és notable: a l’hivern hi ha entre dos i mig i tres ànecs per cada un de l’època de cria. L’ocupació de medis també és diferent; mentre que a la primavera i a l’estiu els ànecs es troben bàsicament en les llacunes, canals i sectors de vegetació natural halòfila i/o psamòfila, en el període hivernal, llevat dels sectors urbanitzats i d’horta, ocupen tota mena d’ambients, àdhuc els totalment marins, com les badies.

El nombre d’efectius presenta una màxima al novembre i al desembre, que arriba fins als 76 000 exemplars, mentre que les mínimes es donen els mesos de febrer i març, amb 10-25 000 exemplars. La forma de la corba del total d’ànecs al llarg de la temporada mostra que el delta de l’Ebre és eminentment un quarter de tardor i de trànsit temporal, encara que també té un nucli important d’hivernada estricta, mentre que la seva importància durant el pas pre-nupcial és nul·la o molt petita. La mitjana d’exemplars per mes en els períodes de setembre-desembre i gener-març, és de 53 000 i 26 000 respectivament, i en el conjunt de tota la temporada és de 36 000. És important de saber quina és la aportació que fa la població autòctona al total del conjunt; demostrada la situació indígena de l’ànec coll-verd hivernant, es pot suposar que, durant aquest període, una tercera part dels individus són d’origen local.

El règim fluctuant dels recursos del delta es manifesta en la composició de la comunitat d’ànecs, formada bàsicament per espècies oportunistes; de cada deu individus, nou són nedadors i un cabussador i pel que fa al règim alimentari, el 60% són granívors, el 15% zooplanctòfags (ànec cullerot) i el 25% herbívors (xiulador, griset, xibec i morells), percentatges que es mantenen estables al llarg de les temporades. Si consideréssim també les fotges (ràl·lids herbívors i cabussadors que en els ambients aquàtics juguen un paper similar als ànecs), els herbívors serien el 40% de tots els efectius d’ànecs i fotges.

Evolució de les poblacions hivernals d’ànecs al delta de l’Ebre, amb dades mitjanes de censos fets entre el 1979 i el 1985, representats sobre una escala logarítmica.

S.F.F.B./Román Montull, original de l’autor.

En un estudi efectuat al llarg de tres anyades i mitja, el coll-verd ha estat el dominant absolut, llevat d’un novembre en què ho fou el xarxet, espècie que, juntament amb el cullerot, és força comuna al delta de l’Ebre. Aquesta dominància és del 50% al final de l’estiu, del 30-35% els mesos de tardor-hivern i torna a pujar al 45-55% en febrer-març. Com era d’esperar, l’evolució estacional de la diversitat és justament inversa a la de la dominància, i presenta un sostre relativament uniforme entre l’octubre i el gener, amb un pic poc manifest el mes de novembre, durant el qual el pas migratori és màxim.

Si analitzem les afinitats entre espècies d’anàtides a les àrees de concentració diürnes, observem que, en la comunitat hivernal, se separen dos grups diferents, el dels herbívors i el dels granívors; les relacions entre aquests dos grups són escasses i els principals nexes d’unió són l’ànec cullerot i l’ànec griset, que sovint van plegats. De fet, en les agrupacions diürnes no s’observen grups gaire definits, llevat potser dels granívors (l’ànec cuallarg, el xarxet i l’ànec coll-verd) i el grup d’ànecs estrictament cabussadors (els morells), a més de l’agrupació ara esmentada del griset i l’ànec cullerot. La resta d’espècies no presenta cap afinitat clara per cap grup. L’ànec blanc actua totalment en solitari, tal i com correspon als seus peculiars requeriments (mostra una gran dependència de les salines i medis molt salats). Finalment, el xibec i l’ànec xiulador se situen a cavall entre el grup de nedadors i el de cabussadors, el primer per les seves característiques intrínseques i el xiulador perquè, malgrat ésser un ànec de superfície, sovint s’aplega amb els cabussadors, en presentar un comportament comensalista de la fotja.

L’activitat diària i les àrees de concentració

Evolució de la població de l’ànec dominant al delta de l’Ebre al llarg del cicle hivernal en un període comprès entre el 1977 i el 1985; l’espècie dominant fou gairebé sempre l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), tret d’alguna ocasió, com el novembre de 1981, que ho fou el xarxet (Anas crecca). S’indiquen els valors màxims i els mínims i les mitjanes corresponents, de cada cens.

S.F.F.B./ Román Montull, original de l’autor.

En el quarter d’hivern del delta de l’Ebre, els ànecs tenen una segregació espacial durant el dia i la nit, per la qual realizen, en cadascuna de les àrees, activitats diferents, totes importantíssimes per el seu cicle vital. En síntesi, l’alimentació es dóna a la nit, mentre que de dia tenen lloc les activitats de repòs, neteja i les relacionades amb la reproducció. Dins d’aquest quadre general hi ha matisos i diferències. Així, hi ha variacions al llarg de la temporada hivernal respecte, per exemple, del temps que esmercen a menjar, que varia segons els requeriments energètics, molt més elevats tot just arriben esgotats de la migració, els mesos de setembre-octubre, o quan preparen la migració de tornada entre mitjan febrer i el març. D’una manera similar varien, també, estacionalment altres activitats, com la de neteja (vital en el període de muda de l’inici de la tardor i no tan important posteriorment)o la de reproducció, especialment important al final de la temporada, perquè moltes parelles ja es formen en el propi quarter d’hivernada. El règim alimentari és un altre factor que varia molt al llarg del dia; així, els ànecs granívors dediquen a menjar menys hores que els herbívors, cosa qué és en relació amb el fet que exploten un aliment de menys contingut energètic. Així, doncs, les diverses espècies es reparteixen l’espai en funció del seu estat fisiològic i segons el seu règim i comportament alimentari.

Sectors del delta de l’Ebre explotats pels ànecs durant la nit, i principals vies de desplaçament entre els llocs de repòs diürn i els d’alimentació, a la nit. Noteu que els trànsits més forts es fan per mar o pel riu, i que, majoritàriament, els ànecs mengen en els arrossars litorals.

Maber, original de l’autor.

Les primeres onades fortes de migradors, al final de l’estiu, tenen com a activitats primordials, en tots els ànecs, les d’alimentació i també, secundàriament, les de neteja (en relació amb la muda). En aquest període, totes les espècies ocupen les mateixes àrees: les llacunes, la majoria tranquil·les i productives, amb macròfits, "solàriums" arrecerats (platgetes) i amb bona cobertura litoral.

A partir de l’octubre, la situació canvia. En aquest mes continuen arribant nous migradors, els quals han de satisfer les necessitats alimentàries, i per això, continuen ocupant les estacions d’alimentació. Però n’hi ha d’altres que, a causa del temps transcorregut, han arribat a un estat d’equilibri fisiològic, pel qual les activitats d’alimentació durant el dia ja són nul·les o gairebé nul·les, i dediquen la major part de les hores diürnes al repòs, com passa per exemple en el cas del xarxet; formen grans agregacions, situades en una o en poques estacions de seguretat, segregades de les estacions d’alimentació. La condició més important que han de tenir les masses d’aigua per a poder allotjar concentracions importants d’ànecs durant el dia és la de la tranquil·litat, és a dir poca influència de les activitats humanes; per això solen ser llacunes litorals, maresmes salades o arrossars d’una certa entitat i que tenen una estricta vigilància (reserves de caça i algunes àrees privades de caça), i també els sectors més inaccessibles de les grans badies marines. Aquesta situació és la típicament hivernal, època en què les llargues hores de foscor són suficients per a poder completar les necessitats alimentàries, de manera que durant el dia poden restar massivament a les estacions de seguretat.

Des del final de febrer, la situació torna a canviar, tot passant d’una situació pròpiament hivernal a la de migració pre-nupcial. Les espècies migradores tornen a tenir requeriments majoritàriament alimentaris, que les constrinyeixen a les masses d’aigua més productives; per tant, abandonen totalment o parcial les estacions d’estricta seguretat o de neteja. Aquestes localitats d’alimentació (les llacunes més importants)coincideixen també amb les zones preferents de reproducció dels ànecs indígenes, que ja són ocupades des del mes de març.

Concentració diürna d’ànecs al delta de l’Ebre al llarg del cicle hivernal, i la seva abundància, expressada en percentatges.

Maber, original de l’autor.

Les sortides dels ànecs des dels reposadors diürns cap als menjadors nocturns es produeixen en onades de grups petits, de 10 a 100 individus, i per camins preferents. A grans trets, sembla que els ànecs tenen tendència a moure’s sobre la mar en una bona part dels seus desplaçaments, i a sobrevolar el riu, principalment els dies de vent fort, la qual cosa indica la importància de la seguretat en el seus viatges.

Mentre que durant el dia estan en poques localitats i molt concentrats, de nit van solitaris, en parelles o grups petits i estan molt escampats pels arrossars litorals (que a l’època hivernal no són conreats), que són les seves principals zones d’alimentació. També exploten les vores somes de les badies marines, la gola del riu i, en un grau molt menor, les llacunes litorals. Les grans concentracions diürnes són desertades a la nit i resten uns pocs exemplars isolats, principalment coll-verds i xiuladors.

A causa de la important activitat cinegètica del delta, els dies de caça (entre l’octubre i el febrer)els ànecs es desplacen a zones de refugi.

Aquestes zones de refugi, essencialment, se situen en la mar, en la porció adjacent al terreny de caça, però sobretot al port dels Alfacs, localitat de refugi per excel·lència, i també, darrerament, a la Punta de la Banya.

Els factors limitants dels efectius faunístics

Evolució del nombre d’exemplars d’ànecs al delta de l’Ebre al llarg del cicle hivernal (dades del 1977 al 1985), en relació amb la superfície d’àrees inundades, potencialment explotables (en blau). S’indiquen els valors màxims i els mínims corresponents a cada cens.

S.F.F.B./Román Montull, original de l’autor.

A Europa, el fred es considera el principal factor que regula les dimensions de les comunitats hivernants d’ànecs. L’altre factor, el nivell de les aigües, és, en última instància, el fonamental, ja que en certa manera pot interpretar-se l’efecte del fred com un cas particular de la disponibilitat de les aigües, perquè la congelació que produeix el fred a moltes masses d’aigua n’impedeix la possible explotació per part dels ànecs.

En el cas del delta de l’Ebre, el fred no és un factor limitant, ja que les glaçades són molt escasses a les zones explotades pels ànecs (les més litorals). La pujada de nivell de l’aigua en els reposadors diürns com a conseqüència de temporals marins, més que limitar el nombre total d’hivernants, n’afecta la distribució en les diferents masses d’aigua deltaiques i, com a màxim, en alguns moments extrems (com per exemple el gener de 1982), pot ser limitant per a algunes espècies, com el xiulador.

Més interessant i, no cal dir que més important que el factor anterior, és la superfície total inundada susceptible de ser explotada pels ànecs, que, en síntesi, són les àrees naturals, els arrossars, una part de les salines i les plataformes sornes de les badies (menys d’1 m de fondària) colonitzades per macròfits. Aquesta superfície varia molt sensiblement al llarg de la temporada, fonamentalment a causa de la secada dels arrossars; tenint en compte que els ànecs s’alimenten fonamentalment en aquests cultius, es comprèn que la superfície enaiguada sigui un factor limitant, especialment des del desembre, moment en què generalment són tancats els canals d’alimentació dels arrossars. Els resultats trobats fins ara apunten cap a la hipòtesi que no és l’esgotament de recursos alimentaris el factor que explicaria la caiguda sobtada i sostinguda dels efectius hivernants des del mes de desembre, sinó la manca d’indrets inundats, adients per a alimentar-s’hi.