Resultats de la cerca

Àrea de nidificació del cotoliu Lullula arborea als Països Catalans Maber, original dels autors El cotoliu és un alàudid sedentari de costums quelcom particulars, no molt comú als Països Catalans, on es troba ben distribuït, encara que de manera una mica irregular pel que fa a l’època de reproducció Una bona part dels buits de la seva àrea de cria corresponen als sectors occidentals dels Pirineus i els Prepirineus i a la terra baixa per sota els 300 m d’altitud Així, doncs, manca de la plana del Rosselló, l’Empordà, les parts baixes del Maresme, les comarques litorals tarragonines i, en una…

Els aiguamolls i les dunes que ocupaven la plana del baix Ter s’han vist progressivament reduïts a petites restes aïllades En aquesta imatge de l’any 1981, s’hi aprecien els estanyols del Ter Vell els salobrars propers han estat ja parcellats Ernest Costa Els aiguamolls del Baix Empordà 24, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Els aiguamolls del Baix Empordà són situats a la plana del Baix Ter, de manera contigua a la platja Les restes actuals de major importància són l’anomenat Ter Vell, les basses d’en Coll —ambdós llocs són, bàsicament, petites llacunes…

El pardal comú o de llei, teulat, teuladí o moixonet, és probablement una de les espècies més conegudes de casa nostra, estretament lligat a la companyia humana, fins al punt que arriba a abandonar totalment els pobles, si aquests, a son torn, són desafectats És àmpliament repartit, i en un gran nombre, als Països Catalans, però als Pirineus és absent d’alguns sectors i pobles de l’alta muntanya A la resta del territori és un sedentari comuníssim que, passada la cria, des del començament de juny fins a l’octubre, forma estols grans de 400-500 exemplars sobre rostolls, erms i guarets…

El papamosques gris Muscicapa striata es deixa veure fàcilment a les bosquines i zones marginals dels boscos, parat en branquillons descoberts, amb una postura característica, que ens illustra l’exemplar de la fotografia El cap, proporcionalment gros, la positura, la llargada de la cua, la manera de moure-la, el vol ràpid i el bec l’identifiquen com a muscicàpid, mentre que el color gris del dors i el clar de baix li són caràcters distintius, així com un lleuger ratllat al pit, que no s’observa a la fotografia, al qual alludeix el seu nom llatí Ateny 14 cm Enric Bartra El papamosques gris…

El picot verd Picus viridis és, del seu grup, el més característic del bosc mediterrani, tot i que és més fàcil de sentir que no de veure Té el dors verd, el davant clar, el capell vermell i el carpó groc, molt visible en vol, així com les taques blanques de les ales Els mascles tenen tacat de vermell l’ample bigoti negre que els baixa cap al coll, de sota el bec L’exemplar de la fotografia mostra aquest caràcter i les taques del pit i la panxa característiques dels immaturs Noteu la disposició dels dits de les potes, peculiar dels picots El picot verd, tot i que nia típicament als arbres,…

La polla pintada Porzana porzana és un petit ocell d’aiguamoll no sobrepassa 23 cm, característic pel seu plomatge bru tacat de blanc, pel bec groc i curt, amb la base vermella i pel color verdós de les potes De costums crepusculars, espantadissa i migradora, es fa difícil de veure, igual que la seva espècie més pròxima, la picardona Porzana pusilla , més petita ateny solament 18 cm, amb el bec verdós i les potes de color rosat brut Ramon Torres Els costums amagadissos i esquerps d’aquesta espècie, que viu als canyissars i entre la vegetació litoral, fan de mal conèixer la seva situació a…

L’àguila pescadora Pandion haliaetus sol passar llargues estones dalt d’un mirador proper a l’aigua, des d’on es llança pesadament, de potes, sobre les seves preses A la fotografia, presa a les Balears, s’aprecia el color clar del cap, el mateix que el del pit, i el fosc del mantell, combinació distintiva d’aquesta àguila de dimensions mitjanes de 51 a 58 cm Jesús R Jurado És un ocell comú i regular en migració, tant a la costa com a l’interior, i sovint segueix els cursos d’aigua importants En l’actualitat hom coneix prou bé el transcurs d’ambdós passos La migració primaveral…

La bellesa d’aquest racó, pròxim a Aiguablava, permet d’imaginar l’estat originari de la Costa Brava, lliure de la profunda desfiguració a què s’ha vist sotmesa en tota la seva geografia Ernest Costa La Costa Brava meridional 25, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Amb aquest nom s’entén el tram costaner comprès entre Blanes i la platja de Pals Constitueix un sector litoral prou caracteritzat i uniforme, ben diferenciat tant de la costa predominantment baixa i arenosa del Maresme com de la dels sectors empordanesos més septentrionals, de caràcter…

Els canyissars i els plans d’aigua, anomenats localment «llaunes», són un dels elements paisatgístics més característics del territori ruscinic com aquests immediats al massís del Montgrí Baix Empordà J Nuet i Badia El poderós sistema orogràfic constituït pels Pirineus i pels Prepirineus ateny la Mediterrània, ja molt afeblit, només en un sol punt el cap de Creus, prolongació mar endins de l’Albera les Corberes, tanmateix, també arriben, diluïdes, arran de mar A banda i banda de la prolongació de l’Albera, dues dilatades planúries fluvials, les planes del Rosselló i de l’Empordà, tanquen el…

Els estornells són ocells gregaris molt lligats a l’home, a les seves edificacions i als seus camps L’estornell vulgar Sturnus vulgaris , a dalt, a l’esquerra, es caracteritza pel plomatge negre tacat de blanc, amb irisacions verdoses i vermelloses És principalment migrador, i són característiques les formacions de vol dels seus estols, sovint de milers d’individus L’estornell negre Sturnus unicolor , a dalt, a la dreta té el plomatge tot negre a l’estiu i només els individus joves tenen algunes taquetes blanques a l’hivern Els joves a baix d’ambdues espècies són pràcticament indistingibles…