Àguila pescadora

És un ocell comú i regular en migració, tant a la costa com a l’interior, i sovint segueix els cursos d’aigua importants. En l’actualitat hom coneix prou bé el transcurs d’ambdós passos. La migració primaveral s’inicia cap a mitjan febrer i ateny la seva màxima intensitat entre la segona desena de març i la primera d’abril, i minva gradualment; hom pot veure encara algunes àguiles pescadores durant el maig i el juny. A l’època de pas de la tardor se’n comencen a veure cap a mitjan juliol i en el decurs de tot l’agost, si bé sempre en un nombre escàs; la migració pròpiament dita no comença fins al final d’aquest mes i, sobretot, el setembre, temps durant el qual transcorre amb una intensitat regular fins a mitjan octubre. Durant els primers dies del novembre són pocs els exemplars que s’hi detecten. Com podem veure, alguns individus romanen durant tot l’any a la costa continental; uns quants són "estiuejants", relacionats probablement amb l’existència d’antics llocs de cria i amb la població reproductora balear i continental, ja que s’han observat vols d’ocells a l’estiu en antigues localitats de cria, com ara el Baix Empordà. També s’han establert temporalment alguns exemplars, a l’hivern, concretament a l’Empordà, a l’albufera de València i a l’embassament de Cofrents.

Pel que fa a la reproducció, el nombre de parelles ha sofert una forta regressió. Cap al final del segle passat criava prop de Gandia, i fins als anys 60 ho feia a l’Empordà. Desaparegué com a nidificador de Formentera cap al final de la mateixa dècada, i d’Eivissa 10 anys després; la població menorquina, amb solament dues parelles reproductores, és força amenaçada, tal com passa amb la de Mallorca, amb 6 o 7 parelles, a més d’una a Cabrera. Al territori continental encara subsisteix un petit nucli reproductor, força amenaçat. Hom pot dir, doncs, que l’any 1985 no més d’una dotzena de parelles nien a les nostres costes.

Comencen a anar sovint al niu i l’arreglen des de mitjan febrer fins a mitjan març, època en la qual hi dipositen 3 ous, de vegades 2 o 4. Aquests eclosionen cap a mitjan maig i els joves volen cap a la segona quinzena de juny i la primera de juliol, però continuen depenent dels adults i tornen al niu per dormir-hi durant una bona temporada. Construeixen els nius a repeus o sobre agulles de penya-segats marins, mai en arbres, que resten exposats a totes les inclemències del temps. Més que res, la situació del niu depèn de la tranquil·litat i la inaccessibilitat de l’indret, i sovint es troba a bastant altura sobre la mar. El niu és una pila, de vegades gegantina, de tota mena de branques i pals que trenquen o recullen, i a l’interior, hi dipositen una capa d’algues i fibres vegetals, molt fines i confortables, barrejades amb escates i espines de peix.

Tot fa suposar que les àguiles que nien a les Illes són sedentàries; hi és ben coneguda l’arribada de nombrosos ocells hivernants, procedents dels països del N d’Europa, algun dels quals es pot veure ocasionalment per la costa continental.