La bellesa d’aquest racó, pròxim a Aiguablava, permet d’imaginar l’estat originari de la Costa Brava, lliure de la profunda desfiguració a què s’ha vist sotmesa en tota la seva geografia.
Ernest Costa
La Costa Brava meridional (2.5), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
Amb aquest nom s’entén el tram costaner comprès entre Blanes i la platja de Pals. Constitueix un sector litoral prou caracteritzat i uniforme, ben diferenciat tant de la costa predominantment baixa i arenosa del Maresme com de la dels sectors empordanesos més septentrionals, de caràcter més divers.
La naturalesa rocosa del litoral va inspirar la denominació literària i turística de Costa Brava, tot i que en realitat altres costes dels Països Catalans són força més aspres. Molt majoritàriament, hi predominen granits i granodiorites que afloren de manera conspícua al llarg dels penya-segats i roquissars marins. Aquests solen ser d’altitud modesta però força continus, i caracteritzen una línia de costa considerablement retallada, on s’alternen sortints i petites cales i apareixen puntualment algunes platges importants. El rocam, juntament amb una vegetació exuberant que arriba ben arran de mar i a la blavor de les aigües mediterrànies, són els elements que afaiçonen la típica i bella imatge que ha popularitzat la Costa Brava.
El cobriment forestal actual contrasta amb el que es pot veure a les fotografies del començament de segle, en què s’observen unes costes prou mancades de bosc. Gairebé la totalitat de la superfície no urbanitzada és ocupada per masses arbòries; hi dominen les suredes i les pinedes de pi blanc o pi pinyer, que corresponen generalment a brolles silicícoles d’estepes i bruc boal, i també hi tenen protagonisme arbres com el pinastre o l’alzina. La vegetació rupícola dels penya-segats litorals és pobra, el fonoll marí (Crithmum maritimum) n’és l’espècie més característica.
Les comunitats bentòniques hi són ben notables, particularment pel que fa a les algues, afavorides per la transparència de les aigües, i els invertebrats. Malauradament, la riquesa biològica marina ha estat molt afectada, no sols per la pesca comercial i esportiva, sinó per l’extraordinària pressió turística que l’espai pateix, expressada en aquest cas en forma de caça submarina i navegació recreativa.
La importància d’aquesta costa per a les aus marines és ara molt limitada, tot i que hi han criat espècies d’interès, com el corb marí emplomallat. L’àguila pescadora, actualment desapareguda com a nidificant, s’hi reproduïa encara els anys seixanta.
Dins els Països Catalans, és en aquest espai on es dona el punt de partida d’un desenvolupament turístic massiu, caòtic i mal concebut. L’enorme creixement de les poblacions, unit a la proliferació d’urbanitzacions, ports esportius i d’altres infraestructures han malmès de manera irreversible, i imperdonable per al país, l’atractiu d’una costa de valors paisatgístics excepcionals. La febre constructora no es va aturar tampoc amb els primers indicis de crisi del turisme tradicional, al final dels anys vuitanta.
Salvaguardar les zones menys alterades d’aquest espai és una tasca veritablement urgent. D’altra banda, arranjar en la mesura que es pugui l’aspecte estètic d’allò que ja ha estat malmès o considerablement degradat és una necessitat per a la millora de la imatge d’aquesta costa.
Cal regular de manera més efectiva la pesca, i és del tot recomanable, a més, la creació de reserves submarines en algunes zones, com ara els Ullastres i les illes Formigues (una àrea molt petita vora Begur rep protecció des del 1992). En alguns trams costaners especialment rics caldria evitar qualsevol alteració dels fons marins, com la que comporta per exemple la pesca d’arrossegament.