El picot verd (Picus viridis) és, del seu grup, el més característic del bosc mediterrani, tot i que és més fàcil de sentir que no de veure. Té el dors verd, el davant clar, el capell vermell i el carpó groc, molt visible en vol, així com les taques blanques de les ales. Els mascles tenen tacat de vermell l’ample bigoti negre que els baixa cap al coll, de sota el bec. L’exemplar de la fotografia mostra aquest caràcter i les taques del pit i la panxa característiques dels immaturs. Noteu la disposició dels dits de les potes, peculiar dels picots. El picot verd, tot i que nia típicament als arbres, també baixa sovint a terra, a cercar-hi formigues, i té un vol ondulat característic. Ateny 32 cm de llargada.
Oriol Alamany.
El picot verd és una espècie sedentària i nidificadora a totes les comarques peninsulars dels Països Catalans. Manca sorprenentment del delta de l’Ebre, a més d’una gran part del litoral del País Valencià i de les Balears, on només hi ha algunes referències accidentals d’ocells observats o sentits. No s’observen moviments migratoris d’importància en l’espècie; solament els joves, un cop independitzats dels seus progenitors, realitzen moviments dispersius d’escassa consideració.
Quant a la fenologia de la seva reproducció, se sap que la construcció del niu s’inicia el març. La posta, a les comarques litorals del Principat, és de 5 a 7 ous i té lloc cap a mitjan abril; al començament de maig neixen els polls i cap al final d’aquest mes-començament de juny surten del niu i efectuen els primers vols.
L’hàbitat del picot verd és molt ampli i variat. Es tracta d’una espècie cosmopolita que ha estat trobada nidificant tant als boscos de pi negre (Rhododendro-Vaccinion) fins als 2000 m d’altitud, on conviu amb el picot negre i el picot garser gros, com a les zones més baixes amb ametllers, oliveres, garrofers i, fins i tot, als conreus de secà. Només necessita que hi hagi algun arbre on poder instal·lar el niu, i pot aprofitar fins i tot els pals de telèfon, si no troba un altre lloc.
El picot verd nidifica en cavitats que ell mateix construeix en arbres, generalment, morts. El niu no compta amb cap tipus de material i els ous són dipositats directament sobre la fusta, encara que un cop neixen els polls, es va omplint amb les restes dels insectes que els pares hi porten per alimentar els polls. És una espècie fàcil de detectar pels seus crits, pels nius i per les marques que deixa en els arbres morts, així com, a vegades, a les portes i finestres de fusta dels xalets. Sorprèn, doncs, que, tal com hem esmentat abans, no se’l trobi al delta de l’Ebre. Hores d’ara es desconeix quines són les causes exactes d’aquest fet, encara que, segons assenyalen alguns autors, la seva presència en aquest indret podria veure’s limitada per una qüestió d’alimentació. Malgrat tot, la seva distribució als Països Catalans és molt àmplia, perquè és capaç d’adaptar-se a una gran varietat d’ambients, fins i tot els que es troben força modificats per l’home i, conseqüentment, a rebre en molts llocs una excessiva pressió cinegètica.