Els estornells són ocells gregaris molt lligats a l’home, a les seves edificacions i als seus camps. L’estornell vulgar (Sturnus vulgaris, a dalt, a l’esquerra), es caracteritza pel plomatge negre tacat de blanc, amb irisacions verdoses i vermelloses. És principalment migrador, i són característiques les formacions de vol dels seus estols, sovint de milers d’individus. L’estornell negre (Sturnus unicolor, a dalt, a la dreta) té el plomatge tot negre a l’estiu i només els individus joves tenen algunes taquetes blanques a l’hivern. Els joves (a baix) d’ambdues espècies són pràcticament indistingibles abans del final de l’estiu, que és quan muden i adopten el plomatge hivernal, molt semblant al dels adults. Els estornells nien típicament a les teulades de les cases.
Marisa Bendala.
(). Fins fa pocs anys, l’estornell vulgar era només present a les nostres terres en els passos migratoris i com hivernant regular i abundant. L’espectacular canvi que des del començament del segle ha sofert l’àrea de nidificació d’aquesta espècie a tot Europa l’ha portat a expansionarse cap al S fins a entrar a la península Ibèrica. Així, des del començament dels anys seixanta hi ha una població reproductora i sedentària que s’ha anat estenent i ara ocupa algunes localitats de l’Alta Cerdanya, el Vallespir, la plana rossellonesa i una gran part de la resta de Catalunya, i també hi ha algunes dades de la seva reproducció a l’illa de Mallorca.
Com a ocell migrador es pot veure per tot el territori. Les observacions de migradors a la tardor són essencialment durant l’octubre, encara que són possibles dades més primerenques (a les illes Balears hi ha dades des de mitjan setembre) o més tardanes. A la primavera, el pas es porta a terme sobretot des del final de febrer fins al principi d’abril; a mesura que va passant el mes és més difícil d’observar (la data més tardana és del 21.04.71). La conducta hivernal més característica de l’estornell vulgar és la formació de grans estols que, des dels cultius on s’alimenten durant el dia, van a ajocar-se a indrets tranquils i segurs, on s’apleguen sovint molts milers d’individus. A mesura que va arribant la població hivernal, aquestes joques augmenten en importància. Comencen a formar-se grans vols a mitjan octubre que assoleixen la seva màxima al final de novembre. Posteriorment, durant tot el febrer, l’inici de la migració fa que les concentracions de les joques esdevinguin cada vegada menys nombroses fins a arribar a desaparèixer durant la primera quinzena de març.
Pel que fa a la població reproductora, és sedentària i realitza dues postes, la primera de les quals comença la segona quinzena de març, amb la màxima el final d’aquest mes, i es perllonga fins al començament d’abril. Una vegada els polls abandonen el niu, al final d’abril o al començament de maig, les parelles es disposen a començar una segona posta, que es produeix principalment durant la primera meitat de maig; la major part dels polls ja són voladors a mitjan juny (la dada més extrema és la d’un poll encara no volador el 07.07.82).
Àrea de nidificació de l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris, ratllat blau), i de l’estornell negre (Sturnus unicolor, en verd) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Espècie antropòfila, típica de les zones agrícoles amb pastures del centre d’Europa, a casa nostra ocupa també àrees obertes i poc arbrades, tant prats i pastures com cultius de regadiu (horta i fruiters) o de secà (cereals, olivets, ametllerars o vinyes), i és en aquests darrers on l’espècie ha prosperat més ràpidament, com a la Depressió Central. Per a la cria utilitza preferentment les cavitats d’edificis o de murs de pedres, i sobretot nia als teulats, sota les teules, en cases generalment altes o sobresortints de les del voltant. Es distribueix per ermites, masos aïllats i pobles, i defuig, però, l’interior de les viles importants. Ocasionalment poden trobar-se nius en forats d’arbres o, fins i tot, en orificis de pals de ciment o a l’interior de tubs horitzontals de torres de conducció elèctrica. Durant els mesos hivernals l’hàbitat de l’espècie és també dominat pels cultius, amb una coneguda preferència pels olivets. Les joques es localitzen en àrees tranquil·les, abans principalment en extensos canyissars o grans arbres situats en zones poc accessibles, mentre que en l’actualitat són molt freqüents les grans concentracions nocturnes als arbres de places de pobles i ciutats.
La població hivernal és de difícil quantificació, perquè són molts els milers d’estornells que arriben a la major part del nostre territori. Com a xifra indicativa es pot assenyalar que a la ciutat de Barcelona s’estima que el conjunt de joques aixopluga més de 100 000 individus. Són també joques molt nombroses i potser les més importants dels Països Catalans les que es troben a l’embassament d’Utxesa (Segrià), a l’albufera del Fondo (Baix Vinalopó) i a la ciutat de Perpinyà, que apleguen centenars de milers de individus. També poden trobar-se concentracions importants al delta de l’Ebre i a la majoria de grans ciutats (Girona, Ciutat de Mallorca, València, etc.). D’altra banda, cal indicar que darrerament s’ha detectat una disminució del nombre d’hivernants en tota la conca mediterrània. Aquesta disminució és lligada a un augment de la població sedentària centreuropea, que no es desplaça ja cap al S durant els mesos desfavorables.
Pel que fa a la reproducció de l’espècie a casa nostra, hi ha una antiga dada de cria, que cal considerar com accidental, l’any 1881 a la plana de Vic (Osona). La primera dada de la colonització és del 1960 a les rodalies de Roses (Alt Empordà), i per la mateixa època (1960-62) apareix un nou punt de cria a Planelles (Urgell) que s’estén molt ràpidament. A partir d’aquestes dades es descobreixen nous punts de nidificació a la vall de Bianya (Garrotxa), la plana de Vic (Osona), el 1967, a Banyoles (Gironès), al delta de l’Ebre (1973), etc., zones a partir de les quals s’ha anat estenent fins a ocupar una bona part de Catalunya. El 1967 es troba nidificant a l’Alta Cerdanya i al Vallespir, mentre que el 1977 es veuen les primeres parelles a la plana del Rosselló. A les Balears (Mallorca) s’han produït també nidificacions recents, però sembla que la població no és encara ben establerta. Tot aquest procés indica que l’espècie presenta una dinàmica de contínua expansió que fa que la distribució es vegi constantment modificada; així doncs, es pot preveure el progressiu establiment de l’estornell vulgar en molts indrets encara no ocupats.