El papamosques gris (Muscicapa striata) es deixa veure fàcilment a les bosquines i zones marginals dels boscos, parat en branquillons descoberts, amb una postura característica, que ens il·lustra l’exemplar de la fotografia. El cap, proporcionalment gros, la positura, la llargada de la cua, la manera de moure-la, el vol ràpid i el bec l’identifiquen com a muscicàpid, mentre que el color gris del dors i el clar de baix li són caràcters distintius, així com un lleuger ratllat al pit, que no s’observa a la fotografia, al qual al·ludeix el seu nom llatí. Ateny 14 cm.
Enric Bartra.
El papamosques gris és una espècie estival, de pas i nidificador, bastant comuna arreu dels Països Catalans. Només a la Catalunya Nord es considera poc abundant i a l’illa de Menorca sembla apreciar-se una densitat més feble que a la resta. Manca, però, a les grans altituds dels Pirineus.
Cap al final d’abril i al començament de maig, arriben els papamosques grisos a llurs àrees reproductores. La marxa cap als seus llocs d’hivernada més enllà del Sàhara es produeix d’una forma gradual des de l’agost fins a l’octubre. La reproducció comença al final de maig-començament de juny, i normalment fan dues postes l’any; a les comarques mediterrànies de Catalunya solen ser de 2 a 5 ous (usualment 3). Durant l’agost, els joves deixen ja llurs àrees de cria i marxen cap al S, mentre que els adults no marxen fins als mesos de setembre-octubre, acompanyats pels joves resultants de les segones postes.
El seu hàbitat durant l’època reproductora és realment molt variat. Tret, en general, dels boscos molt tancats i de l’alta muntanya (a la Catalunya Nord no ultrapassa els 1300 m d’altitud), qualsevol medi és ocupat per aquesta espècie. Així, la podem trobar en marges dels boscos, pollancredes, camps de conreus, jardins, horts, fruiterars, etc.; en general, en qualsevol medi en què disposi d’arbres o posadors (com cables i pals de telèfon) des d’on poder caçar els insectes voladors que constitueixen la base fonamental de la seva alimentació. Cal remarcar també la seva tendència a apropar-se a les construccions i els habitatges humans, potser motivada per la gran quantitat d’insectes que hi deu trobar.
Els nius, els instal·la en qualsevol tipus de lloc mínimament protegit de les inclemències del temps; així, s’han trobat nius a branques i troncs d’arbres, forats i escletxes de murs, sota les teules, plantes enfiladisses, etc. Veiem, doncs, que es tracta d’una espècie cosmopolita i molt eclèctica a l’hora d’instal·lar el niu.
N’ha estat comprovada la nidificació arreu dels Països Catalans, i en general és comú a tots ells, tal com hem esmentat al començament; això contrasta amb l’absència de l’espècie a àmplies zones del S i el centre de la península Ibèrica, sense que es coneguin exactament les causes d’aquest fet.