Resultats de la cerca

Jonquera halòfila amb joncs aguts Juncus acutus , a S’Albufera Aquesta jonquera és característica de sòls humits –poden estar inundats temporalment– i amb elevada salinitat Oriol Alamany S’Albufera de Mallorca 12, entre els principals espais naturals de Mallorca Més de la meitat del vessant meridional de la serra de Tramuntana mallorquina aboca les aigües de pluja que recull al més extens dels «prats» o aiguamolls mallorquins S’Albufera, situada en el sector nord-occidental de la badia d’Alcúdia La proximitat d’aquesta ciutat va popularitzar el topònim…

Aspecte de s’Albufera des Grau, amb part de l’extensió d’aigües lliures, un petit illot i els turons que l’envolten, coberts parcialment per ullastrars Yves Hennechart S’Albufera des Grau 12, entre els principals espais naturals de Menorca A 9 km de Maó, cap al nord, es troba S’Albufera des Grau, el cas més notable de llacuna litoral de les Balears S’Albufera forma part d’un conjunt integrat de terres de pastura, turons boscosos i bosquines litorals, equilibrat pels usos rurals tradicionals de Menorca Si la zona humida és el centre i motiu fonamental de la protecció legal de la zona, els…

La superfície actual de l’albufera de València —menys de 3 000 ha— és el resultat de la fortíssima reducció que ha experimentat durant els dos darrers segles per l’aterrament de les seves vores i la transformació en arrossars Ramon Dolç L’albufera de València 111, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Si hi ha un espai natural que hagi estat l’impulsor del conservacionisme al País Valencià, aquest és sens dubte l’albufera de València Situada a 4 km d’aquesta ciutat, l’albufera representa, junt amb la devesa del…

Magnífica duna de la zona de l’Altet Ernest Costa La serra de Santa Pola, el Clot de Galvany i l’albufera d’Aigua Amarga 116, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià El litoral entre Alacant i Santa Pola està format per un conjunt d’unitats molt diverses des del punt de vista ambiental, com són la serra de Santa Pola, la depressió dels Bassars-Clot de Galvany, l’albufera d’Aigua Amarga i el cordó dunar que recorre tot aquest sector entre la serra dels Colmenars i el cap de Santa Pola Aquesta diversitat d’ambients en un espai relativament reduït fa que hi hagi una…

L’oca salvatge és una espècie rara 15 citacions entre el 1912 i el 1985, que apareix entre el novembre i el febrer, amb una freqüència més gran el desembre i el gener, i sempre en estols petits d’una màxima de 10 exemplars De tot el territori, presenta una certa tirada pel sector dels aiguamolls empordanesos, on al final del segle passat deia Vayreda que era més comuna que l’oca vulgar A Catalunya es coneix també de Dosrius Maresme desembre del 1970 i del delta de l’Ebre 220161 Tenint en compte que al baix Aragó apareix amb una relativa regularitat, pot especular-se una freqüència més alta a…

Àrea de nidificació de la mallerenga de bigotis Panurus biarmicus als Països Catalans Maber, original dels autors La mallerenga de bigotis és un bonic ocell que nia localment als principals aiguamolls de la Catalunya Nord, la resta del Principat i el País Valencià No és citada ni a Andorra ni a les Balears Aquesta espècie és principalment sedentària, tot i que després del període de cria alguns individus o poblacions realitzen desplaçaments que els porten de vegades relativament lluny de les seves àrees originals Les característiques i l’amplitud d’aquests desplaçaments són, però, a hores d…

La fotja Fulica atra és inconfusible pel color negre del plomatge i pel color blanc del bec i la placa frontal Les potes, verdoses i amb els dits gruixuts i lobulats, com s’aprecia a la fotografia de dalt, sobresurten darrere el cos durant el vol Diferent de la polla d’aigua, la fotja neda en grups nombrosos per les aigües obertes, lluny de la vegetació litoral i, malgrat la distància, es pot reconèixer per la forma arrodonida del dors i el color blanc de les plaques frontals a baix Xavier Ferrer i Ramon Torres Amb una distribució relativament àmplia absent d’Andorra, la fotja és present…

L’esplugabous Bubulcus ibis , tal i com el veiem a la fotografia, en plomatge hivernal, és gairebé tot ell blanc, amb el bec ben groc i les potes fosques Oriol Alamany L’esplugabous és un ocell que s’ha estès cap al N durant aquest segle, per la qual cosa ha augmentat molt el seu nombre als Països Catalans en els darrers anys A la Catalunya Nord hiverna regularment, però en un petit nombre, des dels anys setanta, i escasseja a l’estiu A Catalunya i el País Valencià, actualment és sedentari i localment abundant A les Balears és un hivernant gairebé regular, encara que molt escàs a Menorca i…

L’agró roig Ardea purpurea és lleugerament més petit que el bernat pescaire Ardea cinerea , car no supera els 79 cm, i és curiós que els dibuixos del seu plomatge es distribueixen igual que en aquell, però substituint els colors clars pel to marró vermellós que el caracteritza A la fotografia, presa a l’albufera de València, veiem un exemplar adult i un poll Sebastià Hernandis/Ramon Dolç Als Països Catalans és un ocell estival més aviat local, que nia en uns pocs punts de la Catalunya Nord, la resta del Principat i el País Valencià A les illes Balears és poc freqüent en ambdós…

La llunyania dels quarters d’hivernada usuals del cigne cantaire explica la raresa d’aquesta espècie a casa nostra i a la resta de la península Ibèrica En efecte, només es coneixen 11 citacions, corresponents a 9 hiverns, durant el novembre, el desembre, el gener i el febrer Llevat d’un estol de 10-12 exemplars vist la temporada 1962-63 a Serra de Daró Baix Empordà, la resta de grups tenien 5 components o menys Les altres localitats conegudes són Castelló d’Empúries novembre del 1968, el delta de l’Ebre febrer del 1964, Ivars d’Urgell gener del 1891, l’estany de Cullera desembre del 1954, l’…