Àrea de nidificació de la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La mallerenga de bigotis és un bonic ocell que nia localment als principals aiguamolls de la Catalunya Nord, la resta del Principat i el País Valencià. No és citada ni a Andorra ni a les Balears.
Aquesta espècie és principalment sedentària, tot i que després del període de cria alguns individus o poblacions realitzen desplaçaments que els porten de vegades relativament lluny de les seves àrees originals. Les característiques i l’amplitud d’aquests desplaçaments són, però, a hores d’ara encara mal conegudes.
L’època de nidificació comença a l’abril i es perllonga fins al juliol, car normalment aquesta espècie fa dues postes i àdhuc tres en alguns casos. Les mallerengues de bigotis nien formant petites colònies i fan el niu ben amagat entre les tiges de canyís, boga o altres espècies de vegetació emergent, en els extensos canyissars que en constitueixen l’hàbitat característic. Tan bon punt han acabat la cria i la muda, que en aquesta espècie afecta tant els adults com els novells, comencen la ja esmentada etapa de nomadisme durant els mesos de tardor i hivern, i és aleshores quan s’observen en molts indrets palustres del litoral on no nien, com per exemple l’aiguabarreig del Ter, el delta del Llobregat, les salines de Cubelles (Garraf) i d’altres.
La mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus) sol parar-se a les tiges dels canyissos, com l’exemplar de la fotografia, un mascle les característiques del qual no necessiten comentaris. La femella no té el cap gris-blavós sinó marró, del mateix marró vermellós que el dors, ni tampoc els bigotis negres que li donen el nom popular, però comparteix la mida (fins a 16,5 cm) i la llargada de la cua, característica de l’espècie.
José Damián Navarro.
La mallerenga de bigotis nia als estanys de Salses i Canet, els aiguamolls de l’Alt Empordà, el delta de l’Ebre, la desembocadura del Millars, l’albufera de València, l’albufera del Fondo i els marjals de Santa Pola. En la major part d’aquestes localitats és un ocell escàs, llevat del delta de l’Ebre, l’albufera de València i l’albufera del Fondo, on en els indrets adients arriba a ésser una espècie abundant.
Pel que fa a les notícies sobre l’evolució històrica d’aquest ocell, es coneixen dades que indiquen que era comú ja al començament del segle a l’albufera de València, i que també ho era, almenys a mitjan segle, a l’albufera del Fondo. A Catalunya gairebé no hi ha dades antigues, i només Vayreda la cita a les zones humides de l’Empordà (llacunes de Roses, Castelló d’Empúries i Torroella de Montgrí) al final del segle passat. Falten, a més, totalment les citacions al delta de l’Ebre que, per les dades de què es disposa, no va ésser colonitzat fins a la dècada dels setanta.