Esplugabous

L’esplugabous és un ocell que s’ha estès cap al N durant aquest segle, per la qual cosa ha augmentat molt el seu nombre als Països Catalans en els darrers anys. A la Catalunya Nord hiverna regularment, però en un petit nombre, des dels anys setanta, i escasseja a l’estiu. A Catalunya i el País Valencià, actualment és sedentari i localment abundant. A les Balears és un hivernant gairebé regular, encara que molt escàs a Menorca i és citat irregularment a Mallorca; falten dades de les illes restants.

Fins fa ben poc, aquesta espècie era ben escassa, fora dels punts on era resident, com l’albufera de València, o hivernant, com el delta de l’Ebre. Les migrades dades d’esplugabous en dispersió postnupcial s’inicien l’agost, i tenen una màxima ben marcada durant el setembre i l’octubre. La migració de la primavera és poc destacada, i només hi ha unes poques dades del març al maig.

L’esplugabous és el menys aquàtic dels ardeids europeus. Es troba principalment en pastures, arrossars, conreus llaurats i canals, normalment prop de zones palustres i sovint associat amb ramats de bous o altres animals domèstics. Molt més rarament ocupa les llacunes, els estanys i les badies marines. Al delta de l’Ebre, és una espècie característica dels arrossars, les vores de sèquies i els canals, on s’alimenta principalment de granotes durant la tardor i l’hivern, i d’invertebrats terrestres com coleòpters i ortòpters durant la primavera i l’estiu.

Nia normalment en colònies mixtes, barrejat amb altres espècies de martinets, i fins i tot bernats pescaires i agrons, en boscos de ribera, extensos canyissars, i en una localitat ho fa en un grupet d’oliveres al peu d’un cingle marí. Aquesta espècie s’instal·la a les colònies a partir del final d’abril, excepte al delta de l’Ebre, on és més tardana i no comença a niar fins al final de maig, i arriba a la màxima de nidificació entre el final de juny i el principi d’agost.

Àrea de nidificació del martinet blanc (Egretta garzetta, en verd) i de l’esplugabous (Bubulcus ibis, ratllat blau) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

L’esplugabous sembla que era una espècie abundant en temps antics, almenys pel que fa a la zona meridional del territori estudiat. Escolano (1611) la cita com a freqüent a l’albufera de València, i fins i tot en menciona la nidificació; per la seva part, Despuig (1557) la cita també al delta de l’Ebre. Posteriorment, però, devia desaparèixer, i al segle XIX i la primera meitat del XX les dades són escassíssimes i l’espècie es considerava molt rara. A partir dels anys cinquanta, l’esplugabous s’estén des dels seus quarters del SW de la península Ibèrica, i comença a observar-se als Països Catalans. Durant aquesta dècada, nia un any al delta de l’Ebre, i a partir del 1963, o potser abans, s’instal·la novament a l’albufera de València; el 1973 nia per primera vegada a l’Empordà, i el 1977 ho fa al delta de l’Ebre. La colonització ha reeixit, i actualment es reprodueix regularment a l’Empordà (5-10 parelles en una o dues colònies), el delta de l’Ebre (900 o més parelles en dues o tres colònies) i l’albufera de València (500-1200 parelles). A més, ha niat irregularment a l’albufera del Fondo, on es va trobar per primera vegada el 1964, i el 1965 hi van niar 5 parelles, però no ha augmentat i ara és rar i irregular; finalment, el 1978 una parella es va instal·lar a la colònia de martinets del Segrià, fet que no s’ha tornat a repetir.

Després de niar, la població de l’albufera de València es dispersa principalment cap al delta de l’Ebre i arriba fins i tot a l’Empordà. Per aquest motiu, la colonització de Catalunya sembla una conseqüència del desenvolupament de la colònia de l’albufera. A l’hivern és regular, però escàs al litoral de la plana rossellonesa (15-20 exemplars) i a l’illa de Menorca (fins a tres ocells). A Catalunya, actualment només és normal a l’Empordà, al delta del Llobregat —amb una població que es va incrementant regularment, i que ara arriba a unes poques desenes per cada localitat—, i al delta de l’Ebre. En aquesta darrera zona es va veure per primera vegada a l’hivern, el gener de 1972, i des d’aleshores ha anat augmentant fins a arribar a ésser l’ardeid més comú, amb una població d’alguns milers d’ocells. Al País Valencià s’observen regularment en petita quantitat a Cabanes (Plana Alta), Almenara (Plana Baixa) i l’albufera de València, on és escàs a l’hivern (només uns pocs centenars). Fora d’aquestes zones és irregular, i destaca la seva escassedat a les zones humides del migjorn valencià.