Resultats de la cerca
Es mostren 83 resultats
Fredeluga gregària
Fredeluga originària de les estepes àrides de l’E d’Europa i l’W d’Àsia, és una divagant molt escassa a gairebé tots els països europeus Als Països Catalans només es coneixen fins ara dues observacions un exemplar amb 2 fredelugues comunes el 040479 a Roses i un altre, també amb fredelugues, el gener de 1985 al delta del Llobregat
Merla cuablanca
Àrea de nidificació de la merla cuablanca Oenanthe leucura als Països Catalans Maber, original dels autors La merla cuablanca és un ocell sedentari i nidificador, molt rar a la Catalunya Nord, més aviat local i escàs a la resta del Principat i més estès i relativament comú al País Valencià A les Balears és excepcional És una espècie pròpia de les zones mediterrànies àrides, pedregoses, amb poca vegetació i molt de sòl nu Viu a les àrees litorals rocoses, a les serralades mediterrànies que són predominantment calcàries, molt rocoses i amb nombrosos cingles En aquestes se situa a les carenes…
Els pteroclidiformes: xurres i gangues
L’ordre dels pteroclidiformes Pteroclidiformes , que comprèn l’única família dels pteròclids, amb 2 gèneres i 16 espècies, aplega uns ocells terrestres, propis de les zones àrides i àdhuc desèrtiques, semblants a perdius dotades de llargues cues, però més pròximes als coloms que a qualsevol altre ordre d’ocells Tant és així que sovint s’han inclòs entre els columbiformes, que considerarem tot seguit Tant la xurra com la ganga són sedentàries a les terres catalanes, però la seva àrea de distribució és molt limitada, d’acord amb l’especialització del seu hàbitat Una tercera espècie, la ganga…
Les frankeniàcies
Aquesta família, pròpia de les regions temperades i subtropicals, comprèn quatre gèneres i unes 90 espècies, herbàcies o subarbustives, de port ajagut i de tiges que creixen molt juntes Les frankeniàcies es troben als sòls salins i solen tenir les fulles menudes, de marges corbats i vestides d’una pilositat densa Les flors són hermafrodites Els sèpals, en nombre de quatre a sis, estan llargament soldats, mentre que les peces de la corolla, en igual nombre, són lliures L’androceu és constituït per sis estams i el gineceu per un sol pistil que dóna lloc a una càpsula L’espècie més comuna als…
Corredor
Ocell propi de les zones àrides o subdesèrtiques del N d’Àfrica i del SW d’Àsia, als Països Catalans és un divagant excepcional, cada vegada més escàs Fins ara hom disposa només de 10 dades 3 captures a la Catalunya Nord octubre de 1816, 3111837 i final d’octubre de 1849 citades per Companyó, però sense esmentar localitats un exemplar naturalitzat a la collecció de la Universitat de Barcelona, capturat en una localitat del Barcelonès en data no precisada i un altre exemplar naturalitzat a la collecció de l’Ateneu de Maó, caçat a Menorca en data desconeguda, però anterior al 1911 a més,…
Les balanoforàcies
Es tracta d’una família formada per gairebé mig centenar d’espècies tropicals i amb un representant mediterrani, Cynomorium coccineum Són plantes paràsites obligades, que consten de grossos rizomes subterranis algun cop de la mida d’un meló petit, i de sorprenents tiges carnoses Els rizomes, que estableixen contacte amb les rels de l’hoste, solen ramificar-se irregularment, i les gruixudes tiges són molt simples, sovint de forma cilíndrica, ovoide o clavada, i de colors vius, com ara groc o vermell A causa de l’estranya aparença d’aquestes plantes, fins ben entrat el segle passat hom creia…
Les tamaricàcies
Tamaricàcies 1 Tamarix gallica a aspecte d’una branca amb nombroses inflorescències x 0,5 b detall de la disposició imbricada de les fulles sobre una branca jove x 4 c branca adulta amb les fulles més separades x 6 d i d’ detall d’una flor oberta i de la mateixa flor a la qual s’han arrencat dos pètals i dos sèpals x 6 Eugeni Sierra Les tamaricàcies formen un petit grup de plantes originari de les zones estèpiques i subtropicals d’Europa i d’àsia, comprèn poc més d’un centenar d’espècies, la majoria corresponents al gènere Tamarix Els tamarius Tamarix són arbrets o arbusts propis d’indrets…
Becada
Àrea de nidificació de la becada Scolopax rusticola als Països Catalans Maber, original dels autors Als Països Catalans és un ocell que es presenta principalment durant l’hivern, i és relativament comuna per tot el territori, llevat del S del País Valencià i, sobretot, de les Illes, on és escassa A les comarques pirinenques, la Fenolleda i la regió oriental humida catalana existeix una població nidificadora encara mal coneguda, així com molt probablement també a Andorra Les becades hivernants que procedeixen del centre i el N d’Europa comencen a arribar al final d’octubre, més sovint a…
Les serres de Tivissa, Vandellòs i Llaberia-Colldejou
Capçalera del barranc de Lleriola, acolorida per la florida hivernal de la gatosa Ulex parviflorus Jaume Orta Les serres de Tivissa, Vandellòs i Llaberia-Colldejou 24, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Sota aquest nom s’aplega un gran bloc muntanyós calcari que s’estén, formant una figura aproximadament rectangular, entre Calafat, Ginestar, el coll de la Teixeta —topònim originat per la presència de teixos— i Montroig Constitueix un conjunt orogràfic d’altitud modesta mola de Colldejou, 914 m, però de gran complexitat i de relleu molt accidentat, on l’element…
Rossinyol bastard
El rossinyol bastard és un ocell típicament sedentari, que ocupa les riberes i altres ambients humits dels Països Catalans Evita, d’una banda, les comarques de muntanya, i també les més àrides i eixutes Aquests requeriments n’expliquen la situació, amb una bona distribució a la plana rossellonesa i en una bona part de Catalunya, i una rarefacció quant a la nidificació a mesura que ens dirigim cap a les comarques més meridionals Així, doncs, al País Valencià només ocupa, d’una manera cada cop més local, les vorades dels cursos d’aigua d’una certa importància, on es pot desenvolupar una…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- Pàgina següent
- Última pàgina