Tamaricàcies. 1 Tamarix gallica: a aspecte d’una branca amb nombroses inflorescències (x 0,5); b detall de la disposició imbricada de les fulles sobre una branca jove (x 4); c branca adulta amb les fulles més separades (x 6); d i d’ detall d’una flor oberta i de la mateixa flor a la qual s’han arrencat dos pètals i dos sèpals (x 6).
Eugeni Sierra
Les tamaricàcies formen un petit grup de plantes originari de les zones estèpiques i subtropicals d’Europa i d’àsia, comprèn poc més d’un centenar d’espècies, la majoria corresponents al gènere Tamarix.
Els tamarius (Tamarix) són arbrets o arbusts propis d’indrets secs o salabrosos, que presenten fulles molt reduïdes, d’aspecte esquamiforme, i flors molt petites, agrupades en denses inflorescències espiciformes molt elegants. Els verticils del periant són tetràmers o pentàmers, i el nombre d’estams varia entre quatre i deu. El pistil origina una càpsula amb una sola cavitat que tanca dins seu un nombre indeterminat de granes proveïdes d’un plomall. Al nostre país es fan quatre espècies de tamarius, difícils de distingir, dues de les quals (T. gallica i T. africana) es troben gairebé per tota la zona costanera i s’endinsen cap a les terres àrides de la depressió central. Per contra, el tamariu valencià (T. boveana) és una espècie principalment nord-africana que arriba només fins al territori lucèntic.
A les terres que s’estenen de l’Egipte a l’Afganistan, s’hi fa Tamarix mannifera, petit arbret que, com a conseqüència de les picades de certs insectes, produeix una substància blanca anomenada mannà, identificable potser amb la substància que, segons la Bíblia, va servir d’aliment al poble d’Israel en la seva marxa pel desert.
Myricaria germanica és un arbust de port semblant als tamarius però de flors més grosses i amb els filaments estaminals units en tub; és força rar i es troba als arenys pedregosos dels rius, principalment a les contrades pirinenques continentals.