Àrea de nidificació de la merla cuablanca (Oenanthe leucura) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La merla cuablanca és un ocell sedentari i nidificador, molt rar a la Catalunya Nord, més aviat local i escàs a la resta del Principat i més estès i relativament comú al País Valencià. A les Balears és excepcional.
És una espècie pròpia de les zones mediterrànies àrides, pedregoses, amb poca vegetació i molt de sòl nu. Viu a les àrees litorals rocoses, a les serralades mediterrànies que són predominantment calcàries, molt rocoses i amb nombrosos cingles. En aquestes se situa a les carenes nues, els vessants pedregosos i, sobretot, els penya-segats, des del nivell de la mar fins als 650 m d’altitud al Rosselló i a 700-800 m a Catalunya, i vers el S encara s’enlaira més; per exemple, ha estat trobada als 2000 m a Sierra Nevada. També viu a les zones continentals molt àrides, on ocupa les barrancades, els talussos i les rambles i, fins i tot, les ruines i les edificacions.
La merla cuablanca és un ocell insectívor de costums més aviat retrets, que construeix el niu en esquerdes o forats de penya-segats, talussos i parets i té el curiós costum de bastir-lo al damunt d’un basament de pedretes que els adults aporten especialment. La cria comença a l’abril, i les primeres postes es troben al final d’abril, i sobretot durant la primera quinzena de maig. De vegades es troben postes tan tard com la primera desena de juliol.
És majorment sedentària, malgrat que hi ha unes poques dades d’ocells migradors o allunyats de les seves àrees tradicionals. Una mostra d’aquests moviments són les observacions a les Illes, on es coneixen tres dades a Formentera (octubre de 1952 o 1953, 01.12.81 i 11.04.82), dues a Menorca (16.04.76 i l’altra sense data) i una a Mallorca (maig de 1963).
Les poblacions més septentrionals d’aquesta merla han patit una forta regressió. Aquesta davallada esdevé forta des de ja fa més d’un segle a la petita població del SE de França, actualment reduïda a 12-15 parelles en la zona oriental de les Alberes, i ha estat atribuïda a la progressiva invasió de les pastures i altres zones obertes per part de la vegetació arbustiva. Al Rosselló també ha estat observada a les Corberes, on resta per confirmar-ne l’existència. A Catalunya ha desaparegut d’algunes localitats, com el Bages (on vivia fins als anys 30-40) i Montserrat (on va ésser observada el maig de 1858), i així mateix es nota un augment de la raresa d’aquesta espècie pertot arreu. Al País Valencià no hi ha dades quantitatives, però sembla comú, i fins i tot abundant, a les zones més àrides i amb poca vegetació.