Resultats de la cerca

El 1898 Almera estudià estratigràficament la muntanya de Montjuïc i esmentà el jaciment de vegetals fòssils que existeix a la seva zona alta, del qual va esmentar dinou formes diferents L’aflorament que contenia les empremtes de plantes es trobava a la part SE de la muntanya, sobre les margues blanques que avui dia han desaparegut totalment a causa de l’explotació comercial que se’n fa Aquests nivells, pel seu contingut en fòssils d’invertebrats, foren datats com a pertanyents al Tortonià Aquesta flora té característiques intermèdies entre les que existeixen al Miocè mitjà i les del Miocè…

Ocell propi de les zones àrides o subdesèrtiques del N d’Àfrica i del SW d’Àsia, als Països Catalans és un divagant excepcional, cada vegada més escàs Fins ara hom disposa només de 10 dades 3 captures a la Catalunya Nord octubre de 1816, 3111837 i final d’octubre de 1849 citades per Companyó, però sense esmentar localitats un exemplar naturalitzat a la collecció de la Universitat de Barcelona, capturat en una localitat del Barcelonès en data no precisada i un altre exemplar naturalitzat a la collecció de l’Ateneu de Maó, caçat a Menorca en data desconeguda, però anterior al 1911 a més,…

A la Catalunya Nord i la resta del Principat, i al País Valencià, és un ocell regular, però no gaire abundant en migració A les illes Balears és més escassa, i es considera accidental en pas, amb observacions a Menorca, Mallorca, Formentera i Cabrera durant el maig i el setembre A l’hivern és rara a la Catalunya Nord, regular, però local i mai nombrosa a la resta del Principat, i més rara al País Valencià No es coneixen dades recents de la seva hivernada a les Balears, però antigament Munn la donava com a hivernant escassa a Mallorca, amb cites del desembre al març Les primeres esmerles…

Individu jove de paràsit gros Stercorarius skua en ple vol a l’àrea de nidificació de l’espècie a remarcar la forma arrodonida de la cua, ben diferent del paràsit cuapunxegut, del qual es distingeix també per les marcades taques blanques de les ales desplegades, i per la seva mida, més gran 55-58 cm Xavier Parellada És el paràsit més abundant durant l’hivern a la Mediterrània occidental Malgrat que la seva distribució és encara poc coneguda i no se sap si la seva densitat és regular al llarg de la costa, sembla comú a Catalunya, i també deu ser-ho al Rosselló i al País Valencià, tot i la…

El tallarol capnegre Sylvia melanocephala es deixa veure a les brolles i matolls mediterranis, enfilat a les branques i movent característicament la cua No obstant això, costa de distingir-lo, a distància, del tallarol emmascarat A la fotografia de dalt, un exemplar mascle ens mostra la posició peculiar de la cua, el marcat contrast entre els colors negre i blanc a la cara, el bru del pit i el gris del costat l’anell ocular és ben vermell en el mascle La femella té els colors no tan contrastats, i el cap més grisós que no pas negre, com es veu a la fotografia de baix, feta a la Floresta…

Àrea de nidificació de la trenca Lanius minor als Països Catalans Maber, original dels autors Es tracta d’un ocell estival bastant rar i localitzat, que solament nidifica regularment en un nucli al Segrià-Baix Cinca i en un altre a l’Empordà, que juntament amb una localitat propera a Osca són les úniques zones de cria de la península Ibèrica També ha nidificat d’una forma molt rara i localitzada al Rosselló dues parelles el 1983 prop de l’estany de Canet Durant l’època de cria s’ha observat sense indicacions de reproducció a d’altres comarques als límits entre el Solsonès i el Berguedà, l’…

La tórtora turca Streptopelia decaocto , com la illustrada a la fotografia, feta a Grècia, s’ha incorporat recentment a la nostra fauna silvestre És d’un color beix uniforme, tret de la punta de les ales, que són negres, i té un semicollar negre i blanc molt ben marcat presenta una cua força llarga i afuada La tórtora domèstica S risoria és prou semblant i la diferenciació s’ha de fer principalment per la veu Anna Motis Aquesta tórtora penetrà a Europa des d’Àsia al començament del segle actual, si bé la seva veritable expansió cap a l’Occident es produí a partir de l’any 1928 Aquesta…

Els peixos cartilaginosos o elasmobranquis fòssils Les dents dels peixos són les peces més mineralitzades i més dures del seu esquelet i fossilitzen molt bé La constància de la seva forma els dóna un gran valor diagnòstic en els elasmobranquis mostren una cúspide principal i una o més de secundàries, i es troben sempre aïllades La dent de la fotografia × 1, provinent del Miocè de Muro Mallorca, pertany a Carcharodon megalodon , un selaci que probablement arribà als 20 m de llargària Jordi Vidal / MIPS Els elasmobranquis més antics trobats a Catalunya pertanyen a la subclasse dels…

Caràcters microscòpics principals de les artonials i les opegrafals Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol A Arthothelium crozalsianum artonials dos ascs piriformes i una ascòspora mural B Opegrapha calcarea opegrafals asc jove i asc madur, amb ascòspores septades C Schismatomma pieconianum opegrafals asc i dues ascòspores D Dirina ceratoniae opegrafals dos ascs i dues ascópores Biopunt, original de Mireia Giralt Són líquens que presenten típicament Trentepohlia com a fotobiont a vegades amb poques algues o amb gens, de tallus crustaci, sovint endofleu…

El bec de corall senegalès Estrilda astrild és un ocell petit i vistós s’ha establert a les nostres terres procedent de captivitat, i aquí manté petites poblacions naturals de forma localitzada en algunes comarques litorals i prelitorals Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Oriental, etc Ferran López El bec de corall senegalès Estrilda astrild és una espècie exòtica que es reprodueix als Països Catalans des de la dècada de 1980 La seva àrea de distribució original abasta la major part de l’Àfrica subsahariana Actualment, també ha estat introduïda i presenta poblacions estables en un nombre…