El bec de corall senegalès (Estrilda astrild) és un ocell petit i vistós; s’ha establert a les nostres terres procedent de captivitat, i aquí manté petites poblacions naturals de forma localitzada en algunes comarques litorals i prelitorals (Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Oriental, etc.).
Ferran López.
El bec de corall senegalès (Estrilda astrild) és una espècie exòtica que es reprodueix als Països Catalans des de la dècada de 1980. La seva àrea de distribució original abasta la major part de l’Àfrica subsahariana. Actualment, també ha estat introduïda i presenta poblacions estables en un nombre considerable d’illes tropicals i subtropicals, i en algunes regions continentals del Brasil, de l’Americà del Nord i del sud-oest d’Europa. Al continent europeu les principals poblacions es troben a la península Ibèrica, especialment nombroses a Portugal.
Als Països Catalans, les primeres dades de reproducció corresponen al País Valencià, on a la primera meitat dels anys vuitanta es va detectar a l’Albufera de València i a la desembocadura del Millars. Durant els anys noranta va colonitzar una bona part de les comarques costaneres, amb els principals nuclis de poblacions entorn dels sistemes de llacunes litorals, com les marjals d’Almenara, del Moro, de la Safor i de Pego-Oliva. A Catalunya, les primeres citacions es van recollir en parcs urbans de Barcelona a la darreria dels anys vuitanta. Durant els anys noranta va establir poblacions de consideració al Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Maresme. Entre el final dels noranta i els primers anys del segle XXI s’han establert nuclis de poblacions a la majoria de comarques de la regió litoral, i també s’han recollit algunes observacions en comarques interiors, com és el cas del Segrià. A les Balears, al final del segle XX es va establir un nucli reproductor a s’Albufera de Mallorca.
El bec de corall senegalès pertany a la família dels estríldids, que es troba distribuïda principalment per les regions tropicals d’Àfrica i Àsia. És integrada per ocells de mida petita, molt freqüents com a ocells de gàbia.
És una espècie associada a medis oberts. A l’Àfrica, els seus hàbitats són principalment la sabana i la vegetació palustre dels marges dels cursos fluvials i estanys, tot i que també ocupa un ampli espectre de formacions de vegetació herbàcia.
Als Països Catalans és un ocell lligat principalment a medis riberencs i agrícoles. Presenta una estreta relació amb els rius, i la seva expansió territorial a l’àmbit català segueix en bona mesura un patró associat als cursos fluvials. Nia en helòfits, com la boga i el canyís, en canyars, arbustos i bardisses dels marges de conreus, boscos o rieres. Es nodreix fonamentalment de llavors, que cerca en formacions de vegetació herbàcia densa d’erms o conreus. Pel fet de ser un ocell originari de climes tropicals, a casa nostra es comporta com una espècie de terra baixa, ja que són rares les observacions per damunt dels 200 m d’altitud, tot i ser capaç de sobreviure a hiverns rigorosos amb episodis de gel i neu. En l’àmbit català, el seu període reproductor es caracteritza per presentar dues èpoques de nidificació diferenciades: una de primaveral, del febrer al juliol, i una de tardoral entre setembre i novembre, que sembla la més important, ja que és durant aquest període que es pot sentir més sovint el seu cant (una veu suau que combina refilades melodioses amb sons aspres). Fora dels períodes de més activitat reproductora és força gregari i forma grups de desenes i, en ocasions, de més d’un centenar d’exemplars. En aquests grups a vegades es detecten altres espècies d’estríldids, com ara el bec de corall cuanegre (Estrilda troglodytes), l’estrllda de galtes taronja (Estrilda melpoda) i el múnia roig (Amandava amandava).