Caràcters microscòpics principals de les artonials i les opegrafals. Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol. A Arthothelium crozalsianum (artonials): dos ascs piriformes i una ascòspora mural. B Opegrapha calcarea (opegrafals): asc jove i asc madur, amb ascòspores septades. C Schismatomma pieconianum (opegrafals): asc i dues ascòspores. D Dirina ceratoniae (opegrafals): dos ascs i dues ascópores.
Biopunt, original de Mireia Giralt.
Són líquens que presenten típicament Trentepohlia com a fotobiont (a vegades amb poques algues o amb gens), de tal·lus crustaci, sovint endofleu, o cotonós, o paràsit d’altres líquens. Són especialment tropicals, però estan ben representats en llocs pocs freds, prop de la costa, etc., a la zona temperada. Els ascomes són pseudotecis irregulars, allargats o arrodonits, sense diferenciacions marginals ben formades, amb parafisoides gruixudes, ramificades i anastomitzades. Els ascs són clarament fissitunicats, en general amplament claviformes, i les ascòspores són generalment hialines, asimètriques, el·lipsoïdals o claviformes, amb bastants transseptes. Alguns autors troben poc justificada la separació entre aquest ordre i el següent (opegrafals). Distingirem dues famílies, les artoniàcies (Arthoniaceae) i les crisotricàcies (Chrysotrichaceae).
Les artoniàcies
Aquesta família comprèn unes 600 espècies crustàcies, d’afinitat tropical, una part petita de les quals (unes 25) arriben a la nostra flora. Es diferencien pels seus ascocarps: mancats d’excípul, amb un contorn força irregular (circular, poligonal, allargat, estrellat) i, generalment, poc prominents. Són també característiques importants les paràfisis, sempre molt ramificades i anastomitzades, i tan coherents que, sovint, per visualitzar-les, cal fer un tractament previ amb hidròxid potàssic; els ascs són bitunicats, curts i amples (piriformes), i les espores, sempre septades.
Diferenciats de les artònies (Arthonia) només per caràcters microscópics (espores murals, en lloc de només septades transversalment), els Arthothelium són també propis d’escorces llises. El de la fotografia, A. crozalsianum, és especialment freqüent sobre escorça viva de pi blanc. És versemblant que el nom d’aquest pi vingui de la coloració blanca de l’escorça deguda a aquest liquen, que hi sol créixer abundantment. El nom de liquen, però, li és donat només per les seves afinitats amb altres espècies, ja que tant el que ens ocupa com algunes altres espècies d’Arthonia han perdut les algues i viuen, probablement, de la matèria orgànica de l’escorça.
Jordi Vidal
Les espècies presents a la nostra flora pertanyen als gèneres Arthonia i Arthothelium. La majoria són epífites, només dues són saxícoles, i quatre són paràsites. Amb una sola excepció, totes tenen Trentepohlia com a ficobiont, per bé que diverses espècies es poden trobar sense algues. Viuen sobretot a la zona litoral, i el nombre d’espècies va disminuint a mesura que ens allunyem de la costa o pugem vers el N. Les espècies epífites són pioneres, i se situen preferentment a les branques joves, d’escorça llisa, de molts arbres i arbusts, en exposicions S, E i SE. Les espècies saxícoles són ombròfobes, és a dir, viuen en posicions que no es mullen quan plou, als penya-segats de les costes o de les muntanyes calcàries baixes properes a la costa.
Les lirel·les de les Arthonia (artoniàcies) són poc o gens marginades. Són líquens també propis d’escorces llises. Les fructificacions irregularment arrodonides, de color vermell, un caràcter excepcional dins el seu gènere, són típiques d’A. cinnabarina (=A. tumidula), una espècie d’afinitats atlàntiques.
Javier Etayo.
L’única espècie trobada als Països Catalans amb un ficobiont diferent de Trentepohlia és Arthonia exilis, que viu al litoral, a l’escorça assolellada i nitrificada de diversos arbres i arbusts, associada amb altres espècies nitròfiles, en les quals sovint parasita. També tenim un sol representant, A. cinnabarina (=A. tumidula), d’ascocarps K+ porpra; aquest caràcter, juntament amb la pruïna de color carmí que recobreix els ascomes, i les seves espores, amb una cèl·lula apical molt grossa, la diferencien clarament de les altres artònies de la nostra flora. Pot aparèixer als arbres i arbusts de les serres prelitorals (Montserrat, Priorat, Collserola), i arriba fins als 1000 m (Garrotxa). Dues espècies, de distribució exclusivament litoral, representen el grup de les artònies d’hipoteci bru fosc. La més abundant i espectacular és A. melanophthalma, d’ascocarps grossos (0,3-0,8 mm) amb espores heteropolars, amb 3 o 4 septes, que viu principalment sobre garrofer (Ceratonia siliqua). Ha estat trobada des del Tarragonès fins a la serra de Corbera, a les Illes i en punts del Baix Empordà. Més rar és el seu equivalent saxícola, A. arthonioides, d’aspecte similar, però amb espores de 2 o 3 septes, que viu a les parets calcàries verticals de les costes (illes Medes). En un altre grup hem reunit les espècies d’ascocarps pruïnosos. En llocs molt tèrmics i assolellats de tot el nostre litoral, quatre espècies són im portants, entre els epífits de diversos arbres i arbusts de fulla persistent. Amb espores molt grosses i uniseptades, tenim A. granosa (Alt Empordà, Tarragonès, Barcelonès, Serra de Corbera). Força més rares, però més ben representades a la part septentrional de Catalunya, tenim A. cinereopruinosa, d’ascomes prominents i recoberts de pruïna blava, i tal·lus epifleu; A. pinastri, d’ascocarps plans i recoberts de pruïna grisa, i tal·lus endofleu, que viu principalment sobre pi blanc (Pinus halepensis); i A. impolita, amb el tal·lus KC+ vermell i K+ groc, espores més grosses i ascocarps immersos i recoberts de pruïna blanca, abundant sobretot sobre surera (Quercus suber). En un darrer grup hem reunit les espècies d’hipoteci incolor i sense pruïna. Quatre espècies epífites del grup són les més ben representades als Països Catalans. La més àmpliament distribuïda, tant al litoral (Tarragonès, Alt Empordà, Baix Ebre), com en zones continentals més fredes i oceàniques (Prades, Montseny, Vall d’Aran), és A. radiata, d’ascocarps lirel·lins, sovint molt ramificats i estrellats (varietat swartziana), i espores triseptades. Convé remarcar que, a les zones tèrmiques del litoral, es presenta habitualment sense algues. Menys abundants i de llocs més baixos i càlids, són A. galactites, d’ascomes arrodonits i espores uniseptades, que viu sovint associada amb espècies nitròfiles; A. dispersa d’espores també uniseptades però ascocarps lirel·lins; i A. punctiformis, d’espores amb 3 o 4 septes. Totes tres viuen a poca distància de la mar (Tarragonès, Alt Empordà, Barcelonès, Baix Camp, Pitiüses), sobre branques i troncs d’escorça llisa, Sovint, no presenten tampoc algues. Per acabar citem les artònies paràsites d’altres líquens. Amb espores uniseptades i heteropolars tenim A. clemens, que parasita els apotecis de Lecanora dispersa, i A. epimela, paràsita del tal·lus de Lecidella carpathica, tots dos hostes calcícoles i recol·lectats a la Segarra. Amb espores biseptades o triseptades tenim A. varians, paràsita del tal·lus de Lecanora rupicola (un liquen crustaci silicícola), trobada al Montseny. Recordem que A. exilis es comporta sovint com a paràsita.
El gènere Arthothelium es diferencia de l’anterior gairebé només per la presència d’espores murals. Amb ascocarps lirel·lins, plans i més o menys ramificats, amb una aparença de marge, tenim A. crozalsianum; i amb ascocarps arrodonits, tenim A. sardoum, menys abundant. Ambdues espècies presenten tal·lus molt prims, blancs en temps sec, normalment sense algues. Són clarament termòfiles, i troben el seu punt òptim al país de les màquies litorals, des d’on segueixen la zona costanera, fins al cap de Creus, on colonitzen les branques joves i els troncs amb escorça llisa d’arbres i arbusts. A la part meridional del Països Catalans, l’escorça llisa del pi blanc (Pinus halepensis) apareix gairebé totalment coberta d’A. crozalsianum, la blancor del qual, perceptible des de lluny, podria ésser l’origen del nom popular d’aquest pi.
Les crísotricàcies
Les crisotricàcies són líquens pulverulents, amb aspecte de Lepraria, que apareixen estèrils en les nostres latituds. El que crida més l’atenció és Chrysothrix candelaris, que forma taques d’un polsim de color groc viu sobre les escorces, especialment d’alzina surera.
Javier Etayo.
El gènere Chrysothrix és l’únic representant d’aquesta família subtropical al nostre país. Comprèn dos líquens d’aspecte leprarioide. C. candelaris viu principalment sobre escorces àcides i roques, excepcionalment sobre altres líquens. Curiosament, és una de les espècies més freqüents, a França, sobre els vells vitralls de les catedrals. Forma un revestiment granuloso-pulverulent, mal delimitat, fàcil de confondre amb una colònia d’algues aerofítiques, però de color groc molt viu, a vegades K+ i KC+ taronja vermellós. Al nostre país és sempre estèril i epifític, especialment abundant a les serres allunyades de les costes (Montserrat, Montseny, Prades). També C. chlorina, de tal·lus més gruixut, fins gairebé fissurato-areolat, ha estat citat al nostre país.