Resultats de la cerca

El cap de Barbaria, amb l’antiga talaia i els alts penya-segats calcaris que el delimiten Ernest Costa El cap de Barbaria 29, entre els principals espais naturals de les Pitiüses L’extrem meridional de les Balears és constituït l’àrid i pedregós vèrtex sud-occidental de Formentera És el cap de Barbaria, o simplement el Cap dels formenterins Es tracta d’un altiplà elevat, que es correspon a la característica plataforma vindoboniana, que aflora també als migjorns de Mallorca i Menorca És la contrada menys habitada de l’illa, fenomen explicable per la pobresa dels seus sòls, molt pedregosos i…

Gavines corses Larus audouinii a una de les illes d’Es Freus, on nien irregularment i en menor nombre que els gavians argentats L cachinnans Jesús R Jurado Es Freus 27, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Entre les illes d’Eivissa i Formentera es troba un conjunt molt notable d’illots de mida molt diferent, separats per canals d’aigua de corrents vius, fons baixos i de navegació arriscada Es coneix aquesta contrada amb el nom d’Es Freus, un mot mariner important Els illots d’Es Freus són formats per calcarenites quaternàries i dipòsits dunars consolidats sobre un sòcol…

Nombre de tàxons endèmics o subendèmics a cadascun dels quadrats UTM de 10 × 10 km de les Balears i dels territoris administrats per la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana S’identifiquen les quatre zones d’endemisme principals les Balears, els Pirineus, les muntanyes Diàniques i el massís dels Ports, que concentren prop del 70% dels endemismes del territori cartografiat IDEM, a partir de dades de l’autor La relativitat del terme endemisme aquell tàxon propi d’un determinat territori pot ser corregida si s’explicita l’àrea geogràfica de l’element al qual s’aplica aquesta…

Els espermatòfits són vegetals particularment adaptats al medi terrestre, però aquest no és uniforme arreu, sinó que varia profundament en latitud i en altitud, i encara segons la roca mare, el clima, etc Cada planta respon individualment a les condicions del medi, i per aquesta raó viu només a certs ambients La mateixa distribució dels espermatòfits és una conseqüència de la seva capacitat de resposta als factors ambientals, tant als actuals com als històrics La consideració de les plantes en relació amb l’espai físic on viuen ens porta a la geografia botànica o geobotánica , que estudia la…

La serra de Bèrnia vista des de la Lloma Vaquer o Pa de Dacsa Ernest Costa La serra de Bernia 12, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra de Bèrnia és una imposant serralada que separa les depressions de Calp i Benissa, al nord, i la Foia d’Altea, al sud, actuant com a frontera natural entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa Es tracta d’una alineació muntanyosa orientada d’est a oest, amb vessants abruptes que culminen en una colpidora cinglera El pic de Bèrnia, amb 1129 m, representa la cota màxima de la serra A partir del seu extrem occidental s’…

La superfície actual de l’albufera de València —menys de 3 000 ha— és el resultat de la fortíssima reducció que ha experimentat durant els dos darrers segles per l’aterrament de les seves vores i la transformació en arrossars Ramon Dolç L’albufera de València 111, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Si hi ha un espai natural que hagi estat l’impulsor del conservacionisme al País Valencià, aquest és sens dubte l’albufera de València Situada a 4 km d’aquesta ciutat, l’albufera representa, junt amb la devesa del Saler, un dels entorns paisatgístics de major…

Salicornar, a l’illa de Buda delta de l’Ebre, amb dues espècies de salicòrnia, una perenne, la cirialera vera Arthrocnemum fruticosum , i l’altra anual, la cirialera herbàcia Salicòrnia herbacea , clarament diferenciades pels colors verd la primera i vermell la segona que prenen al final de l’estiu Anna Motis La vegetació dels ecosistemes halobis o salobrars comprèn bàsicament tres grans tipus de comunitats els salicornars herbaci Thero-Salicornion i arbustiu Arthrocnemion fruticosi les jonqueres halòfiles, la jonquera amb plantatge crassifoli Schoeno-Plantaginetum crassifoliae i l’…

L’estructura zonal és una de les principals característiques de l’ecosistema dunar i, al mateix temps, és una conseqüència del procés de sedimentació de la sorra, de les possibilitats de colonització del substrat per les plantes i dels gradients de variació dels factors segons la proximitat de la línia de costa La fotografia, presa a la zona de Guardamar Baix Vinalopó, permet distingir aquesta estructura Les dunes de Guardamar, formades a la plana deltaica del Segura, foren fixades artificialment per mitjà de la plantació de pins, eucaliptus i palmeres Jordi Vidal L’ecosistema dunar a les…

Zonació altitudinal Disposició de la vegetació en estatges altitudinals en el massís del Montseny J Nuet i Badia Una observació analítica i detallada de la vegetació ens ha permès d’identificar-ne les unitats elementals, que hem anomenat comunitats o associacions Una visió sintetitzadora, per contra, ens ha de permetre d’agrupar aquestes unitats en grans conjunts d’una certa coherència estratègica i fisiognòmica per a definir els grans dominis mundials de vegetació, les grans macroàrees que un observador arribaria a destriar si pogués contemplar la Terra d’una sola ullada Aquest exercici de…

Molts arbusts mediterranis rebroten activament després dels incendis, ja que la part subterrània es manté viva El verd tendre dels rebrots de bruc contrasta amb el color encara ennegrit de les escorces dels pins, que no han resistit el pas del foc La seva ràpida regeneració assegura una bona protecció del sòl enfront de l’erosió, una amenaça que és sempre present a les regions de clima mediterrani Josep Nuet i Badia Podem trobar les formacions arbustives en medis que no permeten la installació de comunitats forestals, o bé substituint aquestes quan són en fases de degradació o regeneració En…