Resultats de la cerca

La presència de quatre ales membranoses que no poden moure’s cap enrere és una característica pròpia dels paleòpters, els més primitius dels insectes alats Aquesta disposició alar, com també la configuració de les corresponents nervadures, són ben patents en aquest espiadimonis de la família dels èsnids Aeshna cyanea , un mascle, una espècie de les més comunes del seu gènere, que vola entre juny i octubre bastant lluny del medi aquàtic on ha nascut Les femelles ponen els ous a la ribera dels rierols Ramon Dolç/Sebastià Hernandis La secció dels paleòpters ha estat creada per a reunir…

Els moixons granívors o de bec dur, d’acord amb la sistemàtica adoptada, figuren al final d’aquesta visió panoràmica de l’avifauna dels Països Catalans, ja que se’ls considera la punta de llança de l’evolució ornítica Sota aquesta denominació comuna apleguem tres famílies d’ocells, força nombroses i prou conegudes, que es caracteritzen per la mida petita, el bec dur, dret i cònic —adequat al seu règim alimentari basat en grans i llavors—, el plomatge acolorit en nombroses espècies, així com la qualitat del cant Tot plegat, doncs, els converteix en els candidats ideals a moixons…

Esquema de l’excrescència nasal dels rinolòfids en visió frontal A i lateral B , amb un detall de la sella B’ Hom ha indicat en el dibuix 1 llanceta, 2 cresta, 3 sella, 4 ferradura Amadeu Blasco, segons D Ovenden Esquema del pavelló de l’orella dels microquiròpters de la família dels rinolòfids A i de dues espècies de vespertiliònids B i B’ En el primer, és característica la presència d’antitragus i l’absència de tragus, mentre que en el segon, com s’observa en el dibuix, el tragus és ben desenvolupat Noteu, també, que els rinolòfids presenten dues entrades al conducte auditiu 1…

La classificació dels sòls en categories organitzades ha estat quelcom dinàmic, i a la dècada dels 80 encara no pot considerar-se com un tema estabilitzat, ben al contrari del que succeeix amb d’altres disciplines La classificació és el reflex de l’estat de coneixements sobre els sòls, i aquests han evolucionat i augmentat considerablement, cosa que obliga a canvis i reorganitzacions periòdiques Els usuaris dels sòls s’interessen gairebé unicament per les propietats útils i, rarament, es preocupen de llur denominació En d’altres àmbits científics o de la vida ningú no qüestiona l’interès de…

La mostela Mustela nivalis és de talla petita presenta un cos allargat que es caracteritza pel fet que la cua és coberta de pèls curts i sense pinzell terminal negre A la fotografia es pot observar la característica separació ben definida entre el color bru del dors i el blanc de les parts inferiors Pep Garcia Garcia És el més petit dels mustèlids la longitud del cos cap inclós és de 150-250 mm a les Balears, de 170-260, la de la cua és de 30-70 mm a les Balears, 50-100 la longitud del peu posterior és 23-40 a les Balears, 27-40 i la de l’orella, de 9-19 mm El seu pes és de 45-…

L’embassament de Sant Llorenç de Montgai és envoltat per alguns dels relleus més exteriors dels Prepirineus Juan M Borrero L’embassament de Sant Llorenç de Montgai i el partidor de Balaguer 220, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus L’embassament de Sant Llorenç de Montgai és situat al costat del poble del mateix nom, al nord de la ciutat de Balaguer, aigües amunt del riu Segre Poc per sota es troba la seva contrapresa, el petit pantà del Partidor de Balaguer Ambdues obres emmagatzemen aigua destinada, mitjançant canals, al reg de les comarques veïnes El descens…

El vessant sud-oest de penya de la Safra, amb pinedes de pi blanc de repoblació Vicent Sansano Les serres del Reclot i la Safra 220, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Les serres del Reclot i la Safra són dos massissos calcaris que tenen els seus punts culminants en l’Alt de l’Algarejo 1043 m i la Penya de la Safra 849 m, i que estan situats en la comarca de les Valls del Vinalopó Des del punt de vista geològic s’emmarquen en la zona externa de les serralades bètiques La serra del Reclot està formada per calcàries, margues i gresos cretacis, mentre que la de la Safra per…

Perspectiva del Puig Gros o Puig Cirer El bosc ha guanyat molt terreny a Eivissa durant el darrer segle i, a hores d’ara, les pinedes de pi blanc ocupen una extensió prou considerable de l’illa, particularment a les zones més pendents Ernest Costa La Serra Grossa 23, entre els principals espais naturals de les Pitiüses El triangle determinat per les carreteres que uneixen la ciutat d’Eivissa, Sant Antoni i Sant Josep delimita un dels massissos eivissencs més notables, denominat, per la llei d’Àrees Naturals, Serra Grossa El nom, en realitat, correspon sols a una de les elevacions de la zona,…

Tenim en el nostre àmbit geogràfic dues famílies de moixons que, semblantment als picots, ressegueixen els troncs dels arbres, buscant entre les escletxes els insectes de què s’alimenten La dels sítids, amb el pica-soques blau com a únic representant, és una família de l’hemisferi nord estretament emparentada amb la dels pàrids, que compta amb 31 espècies, bona part de les quals pertanyen al gènere Sitta són ocells menuts, però robusts, amb becs drets i forts, que es caracteritzen per baixar cap per avall al llarg dels troncs Més delicats, i amb el bec prim i encorbat, són els cèrtids, els…

Àrea de nidificació del raspinell pirinenc Certhia familiaris als Països Catalans Maber, original dels autors El raspinell pirinenc ocupa una àrea força ben delimitada que fa bona la seva denominació S’estén per ambdós vessants dels Pirineus axials, i en el seu sector oriental arriba al Canigó i al Ripollès, i en una part dels Prepirineus, com ara el Cadí i els boscos de la serra del Boumort a l’E de la conca de Tremp Les densitats màximes són reportades d’una altitud aproximada de 1500-2000 m A més d’aquest important nucli als Pirineus, aquesta espècie viu també a la Serralada…