Perspectiva del Puig Gros (o Puig Cirer) El bosc ha guanyat molt terreny a Eivissa durant el darrer segle i, a hores d’ara, les pinedes de pi blanc ocupen una extensió prou considerable de l’illa, particularment a les zones més pendents.
Ernest Costa
La Serra Grossa (2.3), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.
El triangle determinat per les carreteres que uneixen la ciutat d’Eivissa, Sant Antoni i Sant Josep delimita un dels massissos eivissencs més notables, denominat, per la llei d’Àrees Naturals, Serra Grossa. El nom, en realitat, correspon sols a una de les elevacions de la zona, de 389 m d’altitud, superada pel Puig Gros o d’Es Cirer (419 m), el puig d’Es Merlet i altres. És una àrea summament plegada i encavalcada de calcàries miocenes, juràssiques i del Cretaci inferior.
Les zones baixes del massís han estat conreades d’antic i ocupades per l’edificació dispersa pròpia de la ruralia eivissenca. Però les parts més altes i esquerpes es troben cobertes per un dens mantell vegetal, dominat per una massa densa de pi blanc, que justifica un cop més la denominació grega (Pitiüses, és a dir pinoses) d’Eivissa i Formentera. Hi abunda el coscoll, com queda palès en el topònim d’Es Coscollar. Les altures de la Serra i altres àrees no conreades conserven interessants espècies vegetals, com la farònia (Elaeoselinum asclepium) la ginesta Genista dorycnifolia, el bruc, l’arboç o el ciclamen baleàric (Cyclamen balearicum). També s’hi coneix Scilla numidica, una notable liliàcia endèmica d’Eivissa i del Magrib.
Quant a la fauna, manquen publicacions que la descriguin. Hi és coneguda la geneta (a Eivissa és una subespècie local, de mida petita), el rat grill (Crocidura russula ibicensis) i la fauna pròpia de formacions arbustives i conreus, en una diversitat relativament reduïda, com és característic d’una fauna insular.
Algunes pistes permeten recórrer distintes parts del massís. Al seu interior, l’equilibri paisatgístic entre els conreus tradicionals de secà i la vegetació forestal és molt notable. Les edificacions rurals eivissenques, d’un estil mediterrani arcaic, molt adaptat al medi, són notables en aquest espai. Lamentablement, al vessant exterior, abunden més edificacions modernes, de gust més discutible, i altres actuacions d’impacte important, com les extraccions d’àrids disseminades al llarg del vessant oriental del massís.