Resultats de la cerca

Són pocs els basidiomicets que han emprès el camí de la liquenificació Els més notables a Europa són els que han resultat del mutualisme entre fongs del gènere Omphalina i algues del gènere Coccomyxa , i han format un tallus granulós Botrydina o esquamulós Coriscium A aquest darrer tipus correspon el de la fotografia noteu-hi les esquàmules verdes, que ha produït  fructificacions amb el típic aspecte d’agàric, i sense algues Els seus caràcters ens permeten de veure que el nom que li correspon és Omphalina hudsoniana Una altra espècie, O ericetorum , amb tallus de tipus Botrydina , ha estat…

Els coraciformes del nostre país són bons representants de les característiques d’aquest grup d’ocells tropicals, especialment pel que fa a la vistositat del seu plomatge Efectivament, tant en el blauet Alcedo atthis com en l’abellerol Merops apiaster , a dalt, el gaig blau Coracias garrulus i la puput Upupa epops , a baix, de la qual veiem un detall del cap, trobem tonalitats i combinacions de colors de les més riques de la nostra avifauna Marcella Chinchilla i Lluís Solé Els coraciformes Coraciiformes constitueixen un grup ben divers d’ocells tropicals o subtropicals de colors vius…

L’os bru Ursus arctos és inconfusible per les seves grans dimensions, ja que és el més gran dels carnívors dels Països Catalans Té el cap fort, amb orelles amb borrissol i de contorn arrodonit, pèl llarg i espès, cua curta, potes grosses, plantes dels peus i les mans nues i cinc dits a totes les extremitats Té les molars carnisseres a penes diferenciades i és habitual que perdi les primeres molars José M Cerezo L’os bru ibèric és un carnívor de grans dimensions els mascles poden arribar a superar els 300 kg de pes La longitud del cos cap inclòs és de 150-200 cm, la de la cua inferior als 15…

Els torpediniformes tenen el cos en forma de disc arrodonit, la cua relativament gruixuda, les aletes dorsals i caudal ben desenvolupades i la pell llisa Estan dotats de dos potents òrgans elèctrics , originats a partir d’una modificació dels teixits musculars, que es disposen respectivament a cada costat del cap i produeixen descàrregues elèctriques prou intenses per atordir una presa o bé foragitar un possible predador A més, la boca és ventral, petita i recta, les dents són més agudes en els mascles, les vàlvules nasals s’uneixen formant un lòbul que arriba a la boca i els ulls són més…

Morfologia La reineta comuna Hyla meridionalis es troba en poblacions disperses a l’àrea mediterrània s’assembla prou a l’espècie precedent, però té la línia lateral negra molt curta i va del musell a la base de la pota anterior Hàbitat/Xavier Moreno Durant molt de temps fou considerada una subespècie de la forma precedent, però són moltes i molt clares les diferències entre ambdues espècies El seu aspecte és semblant, de granota petita i esvelta, però té el morro més llarg i arrodonit Arriba fins a 55 mm de longitud Les diferències més paleses rauen en la veu i en la coloració Dorsalment…

L’esponja invasora Paraleucilla magna fins ara només s’ha localitzat a la riba occidental de la Mediterrània, on la seva distribució encara s’està estudiant María Jesús Uriz La fauna d’esponges del litoral català ha sofert alguns canvis les darreres dècades Un dels més destacats és la presència de l’espècie calcària de caràcter invasor Paraleucilla magna , de la família dels amforíscids Amphoriscidae, que possiblement fou introduïda a través de cultius industrials i que està proliferant als primers 15 m de fondària, principalment a prop dels ports, però també per tot el litoral de la mar…

Les rizocarpàcies els líquens geogràfics Aquesta família comprèn líquens amb el tallus habitualment crustaci, amb apotecis sèssils, o immersos, sovint situats entre les arèoles del tallus, amb marge propi, que en ocasions desapareix en madurar l’apoteci Els ascs presenten un tolus més o menys amiloide, amb un tub axial curt, i els envolta una capa de gelatina fortament amiloide Les paràfisis són ramificades i anastomitzades Les espores poden ésser bicellulars, submurals o murals, de color bru o verdós més o menys fosc, a vegades incolores, rodejades per un halo, visible almenys a les espores…

Les tripes de roca o umbilicàries són líquens que viuen, fixats per un punt central, sobre les roques àcides dels Pirineus, al cim del Montseny i altres muntanyes, especialment als estatges subalpí i alpí En la fotografia es mostren alguns tallus monofilles d’una sola làmina cadascun d’ Umbilicaria decussata , amb els seus característics plecs, que delimiten àrees còncaves Javier Etayo La família de les umbilicariàcies, integrada totalment per macrolíquens saxícoles acidòfils, resulta fàcil de reconèixer pels tallus foliacis umbilicats units a la roca per un sol punt més o menys central i…

Un paisatge ben definitori de les Corberes, en aquest cas a la serra de Vingrau vinyes arrenglerades a les terres més planes i fèrtils, sota aspres muntanyes calcàries d’aspecte àrid Michel Cambrony El massís de les Corberes 113, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El paisatge era obert El bosc, rar, és limitat a alguns punts arrecerats i a les vores dels rius A la plana herbosa pasturaven grans ramats de bisons, urs i rinoceronts sobre els espadats calcaris i als altiplans vivien grups de muflons, isards i tars Aquesta extraordinària fauna existia a Catalunya, i…

El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes Ernest Costa La vall de Benasc 11, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la…