Morfologia
La reineta comuna (Hyla meridionalis) es troba en poblacions disperses a l’àrea mediterrània; s’assembla prou a l’espècie precedent, però té la línia lateral negra molt curta i va del musell a la base de la pota anterior.
Hàbitat/Xavier Moreno.
Durant molt de temps fou considerada una subespècie de la forma precedent, però són moltes i molt clares les diferències entre ambdues espècies. El seu aspecte és semblant, de granota petita i esvelta, però té el morro més llarg i arrodonit. Arriba fins a 55 mm de longitud. Les diferències més paleses rauen en la veu i en la coloració. Dorsalment hi ha una variabilitat important, amb matisos diversos de verds, grocs, castanys i, fins i tot, grisos o blaus (per mutació genètica que causa la desaparició dels cromatòfors grocs), generalment uniforme, rarament té taques fosques. El ventre és blanquinós, groguenc, sempre clar. L’iris és daurat. La part posterior de les potes és groga o taronja clar, tacada de fosc, i el color del dors s’estén fins als costats de la gola. La banda fosca lateral és curta i constitueix una faixa negra darrere l’ull, fins a la base del membre anterior. El mascle presenta un sac vocal més gros que el de la reineta europea, més ample i amb plecs longitudinals quan es desinfla.
Les larves i les postes són molt semblants a les de la reineta septentrional (H. arborea); la diferenciació larval s’estableix per observació del disc oral.
Biologia i ecologia
Les variacions de color són notables en alguns amfibis. En el cas de la reineta comuna (Hyla meridionalis), es presenten variacions a partir del verd brillant bàsic, normalment cap a tonalitats brunenques, que dissimulen els animals damunt del substrat.
Jordi Berthold.
La reineta meridional es troba pertot arreu als Països Catalans, incloses les illes Balears, en localitats de caràcter certament mediterrani. Tant a França com a les terres catalanes, hom observa, normalment, una distribució dispersa, amb localitats relativament distanciades, però els indrets ocupats contenen poblacions molt denses. Apareix a basses i estanys amb canyes, a arbusts del voltant, a jardins i pous, a aiguamolls, rierols i torrenteres i a altres biòtops favorables; un dels més freqüentment ocupats són les bardisses, tant arran de basses com al llarg de les típiques rieres mediterrànies que porten poca aigua i s’eixuguen sovint en bona part del seu curs. Les reinetes s’instal·len a les tiges o a les fulles per assolellar-se, amb les potes ben plegades ran de cos, de manera que, amb la coloració adient, resulten altament críptiques. Les zones escollides són de vegetació baixa i sovint oberta, amb temperatures de moderades a càlides, ja que la limitació de la presència de l’espècie sembla relacionada amb la seva forta termofília. Segons les localitats, poden alimentar-se de formícids, coleòpters, dípters, hemípters, lepidòpters, larves d’insecte i també d’aràcnid i d’isòpode, amb hàbits de caça semblants als de la reineta europea, crepusculars i nocturns.
Les larves de les reinetes, com la fotografiada, pertanyent a la reineta comuna o meridional (Hyla meridionalis), presenten una cresta relativament alta i molt estesa cap a la part anterior del cos; així mateix, la cua és afilada.
Javier Andrada.
La veu és molt típica, molt més greu que la de la reineta septentrional. Són un o dos sons per segon, "cra-cra-cra", lents i greus. Els cors de mascles poden assolir un volum sonor terrorífic a les nits, perquè són molt nombrosos. Aquest cant, especialment important a l’estació reproductora, al vespre i fins ben entrada la nit, pot sentir-se encara accidentalment fins a finals d’estiu.
Aquesta reineta és activa i sonora de nit, però és fàcilment observable durant el dia en l’assolellament esmentat, especialment a la primavera i, fins i tot, dins l’aigua si fa calor. A l’estiu, esdevé més discreta i menys diürna. Pot ser molt activa i àgil, però també pot romandre hores completament immòbil, fins i tot sota la pluja. És bastant sedentària, encara que els seus membres li permeten desplaçaments ràpids i eficaços en qualsevol tipus de substrat i, fins i tot, pot grimpar per superfícies completament llises i verticals, com el mateix vidre.
La hibernació no sembla massa llarga, perquè habita en localitats càlides, però desapareix pràcticament des del novembre fins a primeries de febrer. La reproducció és similar a la de la reineta septentrional pel que fa a l’aparellament, les postes i les larves. El calendari als Països Catalans és relativament mal conegut i s’han registrat poques dades de larves; sembla que el període reproductor preferent és de finals de març a maig, amb larves fins al juliol.
Corologia
La reineta meridional o comuna es troba des del NW d’Àfrica, pel vessant mediterrani ibèric fins al migjorn francès i també a les Balears (Menorca), Canàries i Madeira. Als Països Catalans, viu per totes les comarques de clima mediterrani de Catalunya i també al llevant, al País Valencià; forma poblacions amb nombrosos individus, però disperses, i no es troba a les regions més humides i obagues de la muntanya mitjana, ni als Pirineus a partir de l’estatge montà. Rarament supera els 1.000 m d’altitud i la major part de localitats són per sota dels 500 m. En alguns indrets, conviu amb l’altra espècie de reineta, sense encreuar-se, però. Les anàlisis immunològiques semblen mostrar que a les Balears és introduïda des d’antic a partir de poblacions peninsulars.