Les tripes de roca o umbilicàries són líquens que viuen, fixats per un punt central, sobre les roques àcides dels Pirineus, al cim del Montseny i altres muntanyes, especialment als estatges subalpí i alpí. En la fotografia es mostren alguns tal·lus monofil·les (d’una sola làmina cadascun) d’Umbilicaria decussata, amb els seus característics plecs, que delimiten àrees còncaves.
Javier Etayo.
La família de les umbilicariàcies, integrada totalment per macrolíquens saxícoles acidòfils, resulta fàcil de reconèixer pels tal·lus foliacis umbilicats (units a la roca per un sol punt més o menys central) i pels seus apotecis lecideoides, amb el disc sovint recorregut per plecs concèntrics de forma més o menys tortuosa. També és peculiar d’aquesta família la presència, en moltes de les seves espècies, de rizinomorfes, a la cara inferior del tal·lus. A diferència de les rizines, aquestes estructures no sembla que tinguin un paper de fixació del liquen sobre el substrat, sinó que més aviat semblen relacionades únicament amb l’absorció i la retenció d’aigua.
Una de les espècies més freqüents d’umbilicària, als blocs silicis de les nostres muntanyes, és Umbilicaria cylindrica, que aqui veiem amb nombrosos apotecis negres lecideïns i girodiscs, prominents. En aquesta espècie, el tal·lus té una certa tendència a esdevenir polifil·le i a formar gespes bastant extenses.
Antonio Gómez-Bolea.
El tal·lus pot ésser monofil·le o polifil·le. En el primer tipus, format per làmines independents, el diàmetre oscil·la entre 2 i 8 cm o encara més, com passa en alguns exemplars molt vells d’Umbilicaria vellea, U. hirsuta i Lasallia pustulata. Els tal·lus polifil·les, en canvi, són constituïts per làmines densament juxtaposades que, en els casos extrems (U. cylindrica varietat tornata i U. microphylla), amb prou feines arriben a 5 mm de diàmetre. La cara superior del tal·lus presenta habitualment un color blanquinós o cendrós més o menys fosc; alguna vegada, hi predomina el color brunenc, com en U. polyphylla, U. polyrrhiza i U. spodochroa, i d’altres, el negrós, com en U. deusta. La cara inferior varia, segons l’espècie, des del blanc crem fins al negre carbonós.
Un aspecte peculiar freqüent en aquesta família és la reproducció asexual per formació de propàguls tal·lins. Així, podem observar soredis a les zones marginals dels tal·lus d’Umbilicada hirsuta i U. grisea o isidis coral·loides a Lasallia pustulata, i filiformes a U. deusta. Però la forma de reproducció asexual més estesa és l’emissió de tal·lòspores a partir del còrtex inferior. Es tracta d’un tipus especial de propàguls, exclusius del gènere Umbilicaria, constituïts per cèl·lules fúngiques, agrupades en complexos pluricel·lulars o solitàries, de paret molt gruixuda i necrosada, però amb citoplasma viu. La seva acumulació al còrtex inferior és responsable de l’aspecte carbonaci de la cara inferior de moltes espècies (U. cinerascens, U. decussata, U. laevis, U. nylanderiana i U. subglabra); només en alguns casos (U. vellea i U. cinereorufescens) coincideixen en el mateix tal·lus tallòspores i rizinomorfes, i igualment rara és l’absència de tots dos tipus d’estructura (U. grisea, U. ruebeliana i U. microphylla). Una característica comuna a totes les espècies que presenten tal·lòspores és el seu índex de fertilitat baix. Així, fins ara, U. cinerascens no ha estat trobada amb apotecis.
Les espècies que es multipliquen per reproducció sexual presenten apotecis lecideoides de morfologia molt variable, que poden pertànyer a diferents tipus. Els de tipus leiodisc tenen el disc llis, sense plecs ni umbons; els de tipus omfalodisc, tenen el disc amb un umbó o botó central estèril i plecs marginals; els girodiscs tenen el disc format per plecs concèntrics; i els actinodiscs el tenen amb plecs radials, sense que es pugui distingir un marge propi que el delimiti. Les espores poden ésser simples i hialines, o bé murals, amb la paret bastant enfosquida quan són madures (gènere Lasallia, Umbilicaria crustulosa, U. cinereorufescens i U. spodochroa).
Les superfícies rocoses poc il·luminades per on regalima aigua sovint acostumen a presentar els grans tal·lus monofil·les d’Umbilicaria vellea, que té la cara inferior coberta de rizinomorfes blanquinoses. Els punts negres són apotecis girodiscs.
Javier Etayo.
Les roques que afloren vora el sòl presenten, a l’estatge subalpí, tal·lus brunencs, finament isidiats, d’Umbilicaria deusta, una umbilicària quionòfila (és a dir que necessita la protecció de la neu), a diferència de les seves congèneres, que viuen en parets on la neu no s’aguanta. Els tal·lus de la fotografia corresponen a material hidratat, que apareix més verdós.
Javier Etayo.
Els estudis quimiotaxonòmics de les umbilicariàcies revelen la presència dels àcids girofòric, umbilicàric, lecanòric i norstíctic, a més d’algunes substàncies desconegudes, com ara certes antraquinones exclusives del gènere Lasallia. Si bé avui no hi ha un criteri unànime sobre el tractament taxonòmic d’aquesta família, la major part d’autors europeus coincideixen en el reconeixement de dos únics gèneres, Lasallia i Umbilicaria.
Un altre gènere de tripes de roca, també silicícola, però que sovint apareix en altituds menors (des d’uns 500 m sobre el nivell del mar) és Lasallia, que al nostre país és sempre L. pustulata, estèril i amb bonys convexos característics. Vers el marge, presenta isidis negres coral·loides.
Javier Etayo.
El gènere Lasallia presenta un tal·lus clarament postulat i espores (quan en té) molt grans (40-80 × 20-40 μm), fortament murals, en nombre d’1 o 2 per asc. Lasallia pustulata és l’única de les catorze espècies d’aquest gènere que viu als Països Catalans, sobre roques silícies, des de poca altitud (on és rara), fins a l’estatge subalpí; com a la resta d’Europa, manifesta una preferència per les àrees humides o nemorals, i evita els ambients massa secs o freds.
De les aproximadament 65 espècies incloses al gènere Umbilicaria, anomenades algun cop tripes de roca, 23 són presents a la serralada pirinenca i 18 han estat registrades a Catalunya. A Catalunya, les àrees de més gran riquesa d’espècies d’aquest gènere coincideixen amb l’alta muntanya silícia, centrada a la zona axial dels Pirineus (Vall d’Aran, Andorra, Ripollès, Montseny, Garrotxa i l’Albera). Només Umbilicaria grisea, de color gris clar, amb soralis marginals, viu amb preferència en terres més aviat baixes, i es va fent més rara a mesura que augmenta l’altitud. Sembla que alguns tàxons, com U. hirsuta, U. josiae, U. polyphylla, U. polyrrhiza, U. spodochroa i U. ruebeliana, tenen llur punt òptim de distribució als estatges montà i subalpí; però la resta viu preferentment en altituds superiors. La major part eviten les superfícies que suporten una coberta nival massa prolongada. Són espècies quionòfobes, pròpies de parets molt inclinades, on la neu no s’aguanta (anomenades «nunataks»), amb l’única excepció d’U. deusta, fortament quionòfila, que viu, en codines poc inclinades i que aflora sobre el sòl; de color bru fosc, és coberta de fins isidis. Algunes espècies presenten, a més, altres matisos ecològics: U. decussata que té la part central de la làmina recorreguda per un reticle en relleu, i U. nylanderiana, de color fosc i amb la part central densament pustulosa, apareixen habitualment en llocs ben adobats per excrements d’ocells (espècies ornitocopròfiles). U. vellea, de tal·lus molt gros (3-20 cm), de cara inferior coberta de rizinomorfes, abundant a Núria, U. hirsuta i U. crustulosa apareixen en fissures i superfícies rocoses per on sovint regalima aigua (espècies substratohigròfiles).