L’os bru (Ursus arctos) és inconfusible per les seves grans dimensions, ja que és el més gran dels carnívors dels Països Catalans. Té el cap fort, amb orelles amb borrissol i de contorn arrodonit, pèl llarg i espès, cua curta, potes grosses, plantes dels peus i les mans nues i cinc dits a totes les extremitats. Té les molars carnisseres a penes diferenciades i és habitual que perdi les primeres molars.
José M. Cerezo.
L’os bru ibèric és un carnívor de grans dimensions (els mascles poden arribar a superar els 300 kg de pes). La longitud del cos (cap inclòs) és de 150-200 cm, la de la cua inferior als 15 cm, la de l’orella de 12 i la del peu entre els 22 i els 25 cm. El seu aspecte concorda ben bé amb el característic dels membres de la família. Com indica el seu nom, el color del pelatge és bru, amb matisos molt variables relacionats principalment, però no únicament, amb l’edat dels individus. Generalment, els pèls són foscos a la base i groguencs o blanquinosos a la punta. Les potes són negroses.
Biologia
Restringit a les àrees forestals montanes amb menys influència humana, ocupa preferentment el bosc mixt de faigs i avets. Concretament, en el nucli central dels Pirineus es troba als avetars extensos. De tota manera, també es troba a altres formacions vegetals, especialment quan l’aliment hi és abundant (avellanoses, castanyedes, rouredes, etc.). La seva dieta és la típica dels omnívors, per bé que hi predominen els vegetals. Als Pirineus consumeix sovint el càmbium de l’escorça d’arbres resinosos, especialment d’espècies al·lòctones (pícees, làrixs).
Els apariaments es produeixen durant l’estiu, la implantació del blastòcit a l’úter és diferida i els cadells neixen durant el període de repòs hivernal, que, a les nostres latituds, és especialment breu (de desembre a març, en el cas de les femelles, i probablement una mica més d’un mes, en el dels mascles). Els cadells romanen al costat de la seva mare durant gairebé dos anys i, per aquest motiu, la reproducció s’esdevé a anys alterns.
Són solitaris, excepte a l’època de zel i les mares amb els cadells. L’activitat és, sovint, crepuscular, per bé que als llocs on la interferència de l’home és escassa o nul·la són actius al ple del dia. A l’Europa occidental, se sap molt poc dels seus patrons d’utilització de l’espai. Un mascle adult rastrejat per ràdio durant alguns mesos a la Serralada Cantàbrica va ocupar, aproximadament, una àrea de 50 km2, amb una preferència aparent pels vells rodals de faigs i roures. Els cataus que més utilitzen són les coves naturals.
Corologia
Ocupava a l’antiguitat la major part d’Euràsia i Amèrica del N. Actualment, només subsisteixen a Europa occidental petites poblacions aïllades, a Escandinàvia, N i centre d’Itàlia i N de la península Ibèrica. En aquesta, es distingien, ja a principis de segle, dos nuclis, un a la Serralada Cantàbrica i l’altre als Pirineus. La població dels Pirineus s’estima actualment (1986) en una mica més d’una vintena d’individus i, per aquest motiu, el futur de l’espècie en aquesta serralada és francament preocupant. Els ossos pirinencs, d’altra banda, es distribueixen en tres àrees bastant distants entre elles: una zona occidental, entre França, Navarra i Osca, on viuen al voltant d’una dotzena d’exemplars; una zona central, a la regió de l’Alta Garona i contrades adjacents, i una darrera zona als Pirineus orientals. Les dues últimes àrees impliquen part del territori dels Països Catalans i hi viuen, en conjunt, al voltant d’una desena d’ossos. No ha ocupat mai les illes Balears. El verí i la persecució directa (motivada sovint pels danys ocasionals que els ossos causen a la cabanya ramadera), i la destrucció dels hàbitats favorables són els principals responsables de la seva progressiva desaparició.