Resultats de la cerca

Àrea de distribució mundial de la família dels múrids Maber, extret de Macdonald, 1985 La família dels múrids és la més nombrosa, quant a espècies, de totes les famílies de rosegadors en conté unes 400 un 24 % del total agrupades en uns setanta gèneres Dins dels múrids, hi ha els rosegadors potser més familiars per a l’home, els anomenats, en termes generals, rates i ratolins Es distribueixen per Europa i Àsia, al S del cercle polar àrtic, Àfrica menys Madagascar i Austràlia i ocupen tot tipus d’hàbitats

Àrea de nidificació de la xurra Pterocles orientalis als Països Catalans Maber, original dels autors És un ocell escàs, que actualment es troba restringit a la part occidental de la Depressió Central catalana, on arriba l’extrem nord-oriental de l’encara nombrosa població que habita la Depressió de l’Ebre Ocell molt sedentari, no hi ha dades fora de les seves àrees usuals de distribució així, doncs, no ha estat citat ni a la Catalunya Nord ni a Andorra ni a les Balears El poc coneixement que tenim sobre aquesta espècie a casa nostra, fa que no hi hagi dades sobre la seva…

Els arvicòlids talpons i rates d’aigua Àrea de distribució mundial de la família dels arvicòlids Maber, extret de Macdonald, 1985 Els arvicòlids constitueixen una família de rosegadors mitjanament nombrosa, amb 110 espècies agrupades en divuit gèneres, i una de les famílies d’aparició més recent de l’ordre Evolutivament, sorgeixen a partir dels cricètids i fins al Pliocè fa uns 5-3 milions d’anys no apareixen les primeres restes que es poden considerar com a arvicòlids Aquesta família presentà una diversificació molt ràpida i això li dóna gran importància en sedimentologia ja que…

Entre les astèrides raregen els arbres i els arbusts les flors són entomòfiles i sovint zigomorfes, gamopètales i amb un sol verticil d’estams Les astèrides són les més evolucionades de totes les dicotiledònies Tot i les nombroses excepcions que hi ha, solen tenir les flors pentàmeres, tetracícliques, amb un sol verticil d’estams i un gineceu format per dos carpels soldats És freqüent que les flors s’agrupin en inflorescències denses, que funcionalment són equivalents a una sola flor pseudant, com és el cas de l’escardot Dipsacus sylvestris , que veiem a la fotografia En aquesta planta les…

Els piciformes tenen alguns caràcters morfològics peculiars relacionats amb els seus hàbits, com és la cua curta i rígida, amb la qual s’ajuden en enfilar-se pels troncs, l’estructura de les potes i la forma del bec, adequada per a treure insectes de les clivelles dels troncs, caràcters que es poden observar en aquest exemplar de picot garser gros Picoides major , collocat en una positura ben típica de tots els ocells del seu grup Xavier Ferrer De les 7 famílies d’ocells forestals que s’apleguen en l’ordre dels piciformes Piciformes , només ens afecta la dels pícids o picots, la més…

La terretitona Calidris minuta , el més petit dels territs a penes ateny 14 cm, té el bec ben recte i negre, color aquest de les seves potes, també el mantell hivernal perd el to virolat que té a l’estiu, i esdevé gris José Damián Navarro Medina La terretitona és comuna en migració pels Països Catalans a l’hivern és localment freqüent a Catalunya i el País Valencià, i és molt més rara a les Balears La migració prenupcial comença el març, continua l’abril, arriba a la seva màxima durant el maig i decreix el juny La migració postnupcial es més nombrosa en efectius, s’inicia l’agost i augmenta…

Els gruïformes mostren una gran heterogeneïtat morfològica i conductual agrupen des d’ocells de grans dimensions, esvelts i grans migradors, com les grues, de les quals veiem la grua damisella Anthropoides virgo , fins als petits ràllids, tan abundants als medis aquàtics litorals i continentals, passant pels robusts i pesants representants propis dels ambients esteparis, com el sisó Josep M Barres En l’ordre dels gruïformes Gruiformes s’apleguen 12 famílies molt diferenciades externament, però que es consideren relacionades per diversos trets d’anatomia interna La major part —…

Tagomago, la més oriental de les illes del litoral d’Eivissa, allotja importants poblacions d’aus marines i de falcó de la reina Falco eleonorae Yves Hennechart Els illots orientals de les Pitiüses 26, entre els principals espais naturals de les Pitiüses La costa oriental d’Eivissa és relativament més pobra d’illes de nord a sud cal esmentar la gran mola de Tagomago, al cornaló nord-est de l’illa les tres illes d’Es Canà i Santa Eulàlia, els illots pròxims a la ciutat d’Eivissa Vila, i les que emergeixen just al sud de la ciutat la de Ses Rates, els Malvins i la de Sa Sal Rossa Pertanyen,…

A la Catalunya Nord i la resta del Principat, i al País Valencià, és un ocell regular, però no gaire abundant en migració A les illes Balears és més escassa, i es considera accidental en pas, amb observacions a Menorca, Mallorca, Formentera i Cabrera durant el maig i el setembre A l’hivern és rara a la Catalunya Nord, regular, però local i mai nombrosa a la resta del Principat, i més rara al País Valencià No es coneixen dades recents de la seva hivernada a les Balears, però antigament Munn la donava com a hivernant escassa a Mallorca, amb cites del desembre al març Les primeres esmerles…

Gavines corses Larus audouinii a una de les illes d’Es Freus, on nien irregularment i en menor nombre que els gavians argentats L cachinnans Jesús R Jurado Es Freus 27, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Entre les illes d’Eivissa i Formentera es troba un conjunt molt notable d’illots de mida molt diferent, separats per canals d’aigua de corrents vius, fons baixos i de navegació arriscada Es coneix aquesta contrada amb el nom d’Es Freus, un mot mariner important Els illots d’Es Freus són formats per calcarenites quaternàries i dipòsits dunars consolidats sobre un sòcol…