Els piciformes tenen alguns caràcters morfològics peculiars relacionats amb els seus hàbits, com és la cua curta i rígida, amb la qual s’ajuden en enfilar-se pels troncs, l’estructura de les potes i la forma del bec, adequada per a treure insectes de les clivelles dels troncs, caràcters que es poden observar en aquest exemplar de picot garser gros (Picoides major), col·locat en una positura ben típica de tots els ocells del seu grup.
Xavier Ferrer.
De les 7 famílies d’ocells forestals que s’apleguen en l’ordre dels piciformes (Piciformes), només ens afecta la dels pícids o picots, la més nombrosa en espècies, que en compta 210, de les quals 179 són els veritables picots.
Els picots formen un grup d’espècies molt homogeni i inconfusible —com havíem observat respecte dels blauets i dels abellerols—, de mida mitjana o petita; de bec dret i agut, amb la llengua llarga i viscosa, que constitueixen els instruments idonis per a foradar els arbres en recerca dels insectes barrinadors de què s’alimenten; la cua curta i rígida, apta per a recolzar-s’hi quan s’enfilen pels troncs. Llevat d’excepcions, tenen dos dits adreçats al davant i dos al darrere. El seu vol és ondulat i es compon de successions de batecs d’ales seguits d’un descens amb les ales plegades al cos. La seva veu és potent i ressona a les boscúries, com també el tamborineig que produeix picant un tronc. En els picots predominen els colors verd, vermell, negre i blanc. No cal dir, perquè és ja molt sabut, que els picots nien en els forats dels arbres, que practiquen o engrandeixen, aprofitant zones de fusta corcada.
Els pícids de la nostra avifauna podem destriar-los de la manera següent: el colltort, del gènere Jynx, que malgrat pertànyer a la família no és un picot pròpiament dit; els picots garsers, del gènere Picoides, essencialment boscans; el picot verd, del gènere Picus, que també es troba a les arbredes de les zones de conreu; i l’esplèndid picot negre, del gènere Dryocopus, dels grans boscos pirinencs i prepirinencs.