La terretitona (Calidris minuta), el més petit dels territs (a penes ateny 14 cm), té el bec ben recte i negre, color aquest de les seves potes, també; el mantell hivernal perd el to virolat que té a l’estiu, i esdevé gris.
José Damián Navarro Medina.
La terretitona és comuna en migració pels Països Catalans; a l’hivern és localment freqüent a Catalunya i el País Valencià, i és molt més rara a les Balears.
La migració prenupcial comença el març, continua l’abril, arriba a la seva màxima durant el maig i decreix el juny. La migració postnupcial es més nombrosa en efectius, s’inicia l’agost i augmenta el setembre, i es manté abundant fins al novembre (màxima de 1322 ocells el novembre de 1981 al delta de l’Ebre). Hi ha, així mateix, algunes dades d’ocells estiuejants per tot el territori estudiat.
Durant les migracions, la terretitona es pot trobar per tota mena d’ambients palustres del litoral. Necessita sòls molt tous on poder sondejar amb el bec, cercant els petits invertebrats de què s’alimenta, i a causa de la seva petita mida només pot menjar a les zones més somes. Al delta de l’Ebre mostra durant l’hivern una marcada preferència pels arrossars gairebé secs, on menja a les vores dels tolls d’aigua, o per les vores de les salines, i és molt més rara a les llacunes litorals i a les badies marines.
Com a hivernant ha estat trobada irregularment i en un petit nombre als aiguamolls de l’Alt Empordà, el delta del Llobregat, les salines de Cubelles (Garraf), el salobrar de Creixell (Tarragonès), algunes zones humides del litoral de Castelló i València, les salines de Fornells (Menorca), les salines d’Eivissa i també a Formentera. Les dues localitats principals són les salines de Santa Pola, on és regular (màxima de 300 exemplars el gener de 1978), i el delta de l’Ebre, que és una de les localitats principals d’Europa per a aquesta espècie que hiverna principalment a Àfrica (mitjana per als mesos de gener de 1979-85, 740 exemplars, màxima de 1198 el 1978) i, finalment, també és regular a l’illa de Mallorca.