Resultats de la cerca

L’àrea de cria d’aquest cabussó s’estén, d’una forma fragmentada, pel N dels EUA, el Canadà, Alaska, l’Àsia nord-oriental i el N del Japó, així com per l’Europa nord-oriental, i arriba fins a Dinamarca per l’W i fins a Turquia pel S Aquesta distribució indica que la Mediterrània occidental no es troba dins la seva àrea d’hivernada Als Països Catalans és un visitant excepcional, a l’hivern, a les zones litorals, i ha estat citat amb seguretat solament 4 cops un exemplar vist durant diversos dies a la badia d’Alcúdia Mallorca al començament de…

Petita caleta tancada per rocam, a la costa nord-oriental d’Eivissa, prop de cala Mastella Ernest Costa La talaia de Sant Carles 21, entre els principals espais naturals de les Pitiüses El nord-est d’Eivissa és format per un massís accidentat i alt, la talaia de Sant Carles És un territori de turons i muntanyoles ben coberts de vegetació forestal pi blanc, savina, etc amb enclavaments de conreus tradicionals El substrat és calcari, de la sèrie tectònica d’Eivissa calcàries i calcarenites secundàries Es tracta d’un dels punts més variats de la geologia…

Àrea de nidificació de la xurra Pterocles orientalis als Països Catalans Maber, original dels autors És un ocell escàs, que actualment es troba restringit a la part occidental de la Depressió Central catalana, on arriba l’extrem nord-oriental de l’encara nombrosa població que habita la Depressió de l’Ebre Ocell molt sedentari, no hi ha dades fora de les seves àrees usuals de distribució així, doncs, no ha estat citat ni a la Catalunya Nord ni a Andorra ni a les Balears El poc coneixement que tenim sobre aquesta espècie a casa nostra, fa que no hi hagi…

El siboc Caprimulgus ruficollis és molt semblant, en aspecte i costums, a l’enganyapastors, bé que és una mica més gros, car ateny 30 cm, tot ell és de tons no tan foscos, i presenta un collar rogenc i una gola blanquinosa, no patents a la fotografia, que correspon a un exemplar de Sarroca de Segre Segrià, ben aclofat al seu niu hom constata netament ei camuflatge de la seva coloració De fet, al camp, el caràcter principal per a distingir-lo de l’enganyapastors és la veu Anna Motis Als Països Catalans el siboc presenta el mateix estatus que la seva espècie bessona, l’enganyapastors és a dir…

La ganga Pterocles alchata és un ocell de la plana, de mida mitjana ateny 31 cm, de vol ràpid i gregari El mascle, en plomatge nupcial a l’esquerra, es distingeix per la faixa de color bruno-vermellós del pit, ribetejada de negre, que contrasta amb el color blanc de l’abdomen La femella a la dreta, té dues o tres ratlles negres que li travessen el pit, i l’abdomen també blanc La llarga cua, molt punxeguda, la diferencia de la xurra Pterocles orientalis , espècie molt pròxima, lleugerament més grossa fins a 35 cm i característica pel fet de tenir una taca negra a l’abdomen Marisa Bendala…

L’extensió de la recerca faunística a les comarques del sud de Catalunya ha permès localitzar espècies d’afinitat meridional Un bon exemple és el zigènid Jordanita vartianae , un endemisme ibèric de distribució sudoriental, descobert recentment a les muntanyes de Prades Albert Miquel En l’àmbit de Catalunya, la recerca de lepidòpters nocturns ha estat assumida, els darrers anys, per la Societat Catalana de Lepidopterologia SCL, activa des de l’any 1978, mentre que a la Catalunya del Nord, aquest mateix paper ha estat desenvolupat per l’Associació Rossellonesa d’Entomologia ARE, fundada l’any…

L’aspecte extern dels poliplacòfors és sempre molt semblant, ja que la presència de les vuit plaques dorsals que formen la conquilla és constant L’exemplar de la fotografia, de l’espècie Callochiton septemvalvis , ha estat posat damunt d’un vidre per a fer més visible el mantell que sobresurt al voltant de la conquilla Lluís Dantart Els poliplacòfors Polyplacophora , anomenats també simplement placòfors Placophora , són molluscs exclusivament marins, de cos deprimit i contorn ovalat, protegits dorsalment per vuit valves o plaques articulades Al voltant de la cota de malla formada per les…

L’any 1988 es coneixien una dotzena d’espècies d’orquídies família orquidàcies, Orchidaceae del gènere Ophrys als Països Catalans Actualment 2010, el total d’espècies en un sentit molt analític és de 22, perquè se n’han descrit algunes de noves i se n’han trobat d’altres que no havien estat localitzades abans El gènere Ophrys presenta dificultats taxonòmiques, perquè les espècies s’hibriden fàcilment, però, a més, els orquidòlegs han tendit a descriure espècies noves en lloc de considerar la categoria de subespècie, moltes vegades basant-se en petites diferències morfològiques o fenològiques…

Solanàcies 1 Arç intricat Lycium intricatum a branca amb nombroses espines, fulles petites i carnoses i flors de corolla tubulosa x 0,5 b detall d’una flor, amb el tub molt llarg i els lòbuls patents x 3 2 Tabac bord Atropa belladonna, a fragment d’una branca de fulles ovades i flors curtament pedunculades x 0,5 b detall d’un fruit madur envoltat pel calze persistent x 0,5 3 Tabac de jardí Nicotiana glauca a branca amb inflorescències terminals i fulles ovades x 0,5 b detall d’una flor amb la corolla llargament tubulosa i el calze curt x 15 4 Morella Solarium nigrum branca…

El Montcabrer, cim culminant de la serra de Mariola Ernest Costa La serra de Mariola 14, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic A cavall entre les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida, Mariola és una de les serres més extenses del País Valencià, i una de les més conegudes en l’àmbit popular i científic La bellesa i agressivitat dels seus paisatges i l’indubtable valor del seu patrimoni natural l’han dotada d’una merescuda fama, i han fet d’ella un símbol d’identificació els habitants dels pobles que viuen als seus peus La serra de Mariola està constituïda quasi…